Amb tota solemnitat i davant d'una estranya barreja de treballadors de la Generalitat, càrrecs públics, activistes per la independència i periodistes, s'ha produït el darrer discurs del president Puigdemont en la jornada parlamentària que va començar ahir a les nou del matí i que ha acabat avui cap a quarts de dues.  Encara s'havia de comparèixer a l'enorme sala blanca anomenada Auditori per explicar que s'havia signat la convocatòria del referèndum en solemne reunió de tot el Govern. Després de setze hores d'activitat ininterrompuda, davant de tot de personalitats entre les que destacava en el primer seient d'honor el president Mas i al costat els presidents de l'ANC i d'Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, Carles Puigdemont ha deixat veure la seva cara més sincera, serena, creïble. Ha parlat poc, encadenant algunes idees favorables a la votació democràtica, però ho ha fet amb una convicció tan creïble i crua, tan poc afalagadora, tan mancada de qualsevol sentimentalisme o grandiloqüència que no ha calgut que enraonés gaire. Dit el que s'havia de dir, el públic s'ha aixecat per aplaudir Puigdemont, sense banderes al vent, sense cap retret als adversaris polítics, sense assenyalar cap enemic extern, sense cap mena d'atac a ningú. Sense consignes ni ideologies barates. L'independentisme, després de tots els divorcis entre tantes i tantes famílies polítiques ha aconseguit arribar fins a aquí, arribar a aquest consens que faci possible la separació d'Espanya. Quan alguns comparen l'independentisme polític amb el nazisme obliden que en actes com aquest, de format modest i pràcticament de consum intern, és on menys màscares es poden trobar. No hi ha hagut càntics ni crits de condemna ni tampoc d'alegria. Tot plegat ha estat molt català, és a dir, avorrit, lamentablement auster fins al moll de l'os, seriós, i escassament festiu. Quan els aplaudiments han acabat alguns membres del públic s'han anat aplegant en petits grups de conversa, on de tant en tant alguns consellers s'abraçaven a col·laboradors, a amics, a persones que comparteixen el sentit de la gravetat en aquesta hora tan greu. Cap esperit de superioritat ni d'arrogància, aquesta és la notícia més important. Per fi l'independentisme en el seu conjunt ha estat capaç de posar-se d'acord i de dur tot Catalunya davant la gran pregunta sobre el seu futur. Potser que aprofitem aquesta avinentesa.

Encara hi ha hagut després més converses a l'hemicicle entre diputats i, singularment entre el president Puigdemont i Xavier García Albiol. En sortir del Palau de la Ciutadella, negra nit i xafogosa, m'he sentit més estúpid que mai amb el meu paraigua, traginant-lo amunt i avall tot el dia. He decidit evitar la zona dels jardins, amenaçadors a aquella hora. De cop i volta, com un estrany ocell, una veu embocada ha començat a fer-se sentir: "Es-pa-nya. Es-pa-nya". Reposava i hi tornava amb bons pulmons, de manera que l'he anat sentint de tant en tant, des del Parlament fins a l'escultura eqüestre del general Prim.

Els coloms l'havien sabotejada amb notòria dedicació. La veu hi ha tornat: "Es-pa-nya. Es-pa-nya". Ha estat aleshores quan he hagut d'obrir el paraigua perquè ha començat a ploure amb una violència natural, mal retinguda, imprevisible. La veu reivindicativa s'ha perdut definitivament sota el xàfec.