França, oh dolça França, les retallades més dràstiques a l’altivesa dels nobles les vas fer tu a cop de guillotina. Perquè aquella història de la Revolució fos tinguda en compte encara tot s’havia de rubricar amb la solemnitat de la sang. De massa sang, sí. Oh França, dolcíssima França, quan en els inicis de la democràcia moderna, discuties si el sobirà era el rei o, en canvi, el poble que s’havia aixecat en armes contra el seu legítim senyor, de fet, t’estaves preguntant sobre la propietat privada, estaves discutint sobre la pertinença de la terra, volies saber de qui són les muntanyes, l’aire, el camembert, i el vi de la Borgonya, oh França, la més dolça de totes. I vas ser la més llesta. Perquè volies saber a qui pertany un país, si a la monarquia o als seus habitants. La jove Amèrica també s’ho preguntava. I també si la llei es va fer per a l’home o l’home es va fer per a la llei, mentre l’esmolada guillotina anava escapçant vides i costums, les velles lleis, els usos i les inèrcies del passat. A qui pertany un camp, una casa, una ciutat o un país sencer?

De qui és l’osca del Pedraforca? Per als governants d’Espanya, sense cap mena de dubte, els pertany, tota la propietat, tota la sobirania és dels seus administrats espanyols. L’osca del Pedraforca i, naturalment, la immensa riquesa de Barcelona, no ens enganyem. D’això es discuteix. Per als insurgents catalans el col·lectiu dels habitants de Catalunya en són els únics i legítims propietaris. Perquè en una societat contemporània i desenvolupada ja no s’hi val el dret de conquesta que històricament regia al damunt de Catalunya després de la darrera invasió, la del generalíssim Franco. Perquè si Catalunya, cap i primer territori de l’antic regne d’Aragó va participar, efectivament, voluntàriament, en la construcció d’Espanya al segle XVI, com també Portugal, no és menys cert que tota decisió política ha de poder ser reversible si no volem abandonar el camp la història i penetrar en el territori de la mitologia. No pot ser que no siguem sobirans per marxar quan sí que ho vam ser per entrar. ¿Quin valor pot tenir l’adhesió del poble català al projecte espanyol, en forma federal o integral i unitària, si la independència és il·legal, perseguida i castigada? ¿Com puc ser partidari d’Espanya si no s’admet legalment que no ho sigui? ¿Com puc canviar d’opinió si només s’accepta la meva opinió en el sentit espanyol? ¿Quina gestió de la identitat em proposa l’Estat avui recentralitzat a Madrid quan la llei em permet canviar de sexe però no em permet canviar de passaport? ¿Per què puc esdevenir dona i no puc esdevenir independent? Si Catalunya fos un erm ple de misèria que costés diners a Espanya, ja faria molt de temps que seria una nació sobirana o hauria estat abandonat com l’antic Sàhara espanyol. El més lamentable és que, tot plegat, com en el cas de la Revolució francesa contra el rei, més enllà de la filosofia política i de les paraules més ben sonants i idealistes, al capdavall, tot és un conflicte de diners. Ens retenen dins d’Espanya essencialment per calés. Això sí, ens diuen, però, que els catalans no pensem en cap altra cosa, que no siguem tan materialistes.

El comportament del govern espanyol a Catalunya és obertament el d’una administració colonial. Perquè ignora i no vol conèixer la llengua i la cultura dels seus administrats catalans. I perquè, de fet, com va admetre el president Leopoldo Calvo-Sotelo, Espanya vol assimilar la cultura catalana i la llengua catalana fins a fer-la desaparèixer, seguint el model de França, de l’amarga, verinosa França, on el català pràcticament ha desaparegut com a llengua viva i de cultura. Mireu el País Valencià i les Illes Balears. Mireu Andorra. Només cal examinar un mapa de la llengua catalana avui i podrem constatar que els únics territoris en què la llengua i la cultura catalanes no estan completament sentenciades de mort, exclusivament, cal subratllar-ho, són els territoris on hi ha el fenomen del catalanisme polític o de l’andorranisme. Un catalanisme polític que ha esdevingut majoritàriament independentisme en els darrers anys. El conjunt del poble català va quedar completament desenganyat de les possibilitats reals de reforma d’Espanya quan l’administració de Rodríguez Zapatero i el ribot d’Alfonso Guerra es mostrava igual o pitjor que Aznar o que el que vindria després, Mariano Rajoy. Aquella mentida en forma d’Estatut esmenat potser no tenia tanta importància, però és una opinió que no comparteix la majoria de la societat catalana, que és, en definitiva qui se la va empassar i no l’ha païda. La insurgència catalana té més possibilitats de victòria que mai perquè avui ja no té res a perdre, perquè ja se sap Espanya de memòria i ha experimentat els fabulosos avantatges de formar part d’aquell Estat. Els insurrectes catalans tenen per primera vegada, en moltes dècades, una autèntica força electoral i no pensen desaprofitar-la. No només per dignitat o per desig de llibertat, no només perquè només confien en les seves pròpies solucions polítiques, sobretot perquè una Catalunya independent és una idea encara neta, nova, una il·lusió que engresca, un projecte cultural i polític absolutament inesperat a tota Europa, alguna cosa completament diferent de la queixa sistemàtica i enfadosa del regionalisme de Jordi Pujol. Aquest país català ja ha intentat històricament moltes altres solucions. ¿Per què no podrem espavilar-nos nosaltres sols?