Modest Guinjoan (Riudoms, 1954) plantea un dilema clave en la economía catalana en su último libro: Créixer o progressar, de la editorial Pòrtic, que llega a las librerías este miércoles 8 de octubre, coincidiendo con su presentación, que tendrá lugar en el Col·legi d'Economistes de Catalunya. El subtítulo del libro, Catalunya davant del mirall, muestra claramente las intenciones del economista, colaborador habitual de medios como El Nacional, de abrir un debate sobre el modelo de crecimiento del país, que ha priorizado la cantidad por delante de la calidad, es decir, el PIB por delante del nivel de vida de las personas. El retroceso de la industria, el boom del turismo, el estancamiento de los salarios, la baja productividad, la inmigración... nada escapa al análisis sin tapujos de Guinjoan.

Prólogo de 'Créixer o progressar'

"Si un pogués pitjar un botó i determinar com desitjaria que fos el creixement econòmic d'un país, segurament demanaria que s'assentés sobre feines ben pagades, que fos respectuós amb el medi ambient, territorialment equilibrat, cohesionat socialment, i que aportés equitat, benestar i, la cirereta del pastís, progrés.

Per desgràcia aquest botó no existeix. Però imaginem per un moment que ens el posen a l'abast. Abans de pitjar-lo, hauríem de respondre quatre preguntes bàsiques:

  • Per a què volem créixer? Inicialment per millorar les condicions de vida de la població. Amb creixement hi ha més oportunitats de treball i més gent que cobra un sou a final de mes, les empreses fan més beneficis, es consumeix més, millora el benestar material, milloren els sistemes de salut, millora l'alimentació, augmenta l'esperança de vida i un llarg etcètera. Difícilment trobaríem persones contràries a poder tenir més quantitat de tot sense empitjorar la resta de coses. El problema és que creixent no tot millora al mateix temps i, com a mínim, ens veuríem obligats a dir per on cal començar.
  • En benefici de qui? Caldria establir si les millors derivades del creixement se les enduen els treballadors, els empresaris, els inversors, els directius d'empreses, el sector financer, l'Estat... Es a dir, d'un pastís que s'haurà fet més gran, quina part tocarà a cadascú?
  • Amb quins recursos? Com ho aconseguirem? Amb recursos naturals, tecnològics, humans, financers? De quina procedència? I quina disponibilitat tenim de cada un?
  • Com afectarà el nostre creixement les properes generacions? Tenint present que el sistema productiu consisteix a utilitzar intensivament recursos finits d'un planeta que no tractem gaire bé (canvi climàtic, residus, etc.), com el deixarem als nostres fills, nets, besnets...?

Si la màquina màgica existís i el botó estigués en mans de diferents persones caldria negociar cada punt anterior, de manera que planificar el creixement es complicaria una mica o bastant.

En la pràctica, les coses no van així, l'evolució de les economies no la dicta ningú en particular, sinó que és el resultat d'una infinitat de decisions que d'una banda prenen les organitzacions que ofereixen béns i serveis (oferta), i de l'altra, les persones i les famílies (demanda). D’aquests dos blocs que configuren el mercat, en aquest llibre prestarem atenció al primer, a la vessant de l'economia relacionada amb la producció i, esclar, aplicada a Catalunya.

L'interès en el creixement econòmic, tal com l'entenem actualment, arrenca després de la Segona Guerra Mundial, ja que fins aleshores no estava ni molt menys generalitzat que calia créixer com a objectiu, ni entre la classe política ni tan sols entre els economistes.

Aquest llibre té per objecte central identificar el procés de creixement de l'economia catalana, que en el que portem de segle presenta llums i ombres i ha donat lloc a una estructura productiva polaritzada: d'una banda, amb activitats d'alt nivell de valor afegit, i de l'altra, amb una majoria d'activitats de baixa productivitat. El conjunt es decanta cap a les segones activitats i això arrossega el país cap a unes rendes per habitant estantisses, sense progrés. La conseqüència econòmica del creixement actual ha estat produir més però no pas fer-nos més rics, sinó eixamplar el nombre de persones entre qui s'ha de repartir la riquesa generada.

El sistema productiu català ha creat molts més llocs de treball dels que la demografia interna pot abastir i això s'ha compensat amb un gran augment de la immigració, procedent sobretot de països menys desenvolupats. El flux té a veure amb el dèficit demogràfic i amb el tipus de llocs de treball que es creen. Les conseqüències d'un augment de població tan gran en tan poc temps es fan notar en àmbits com la insuficiència i la qualitat d'alguns serveis públics, el dèficit d'habitatge, l'educació escolar, la pressió urbanística sobre el territori, la cohesió social i la transformació dels petits negocis urbans, entre altres.

En el tipus de creixement català des de finals del segle passat fins avui, les polítiques públiques també hi han tingut el seu paper, en alguns casos per acció i en d'altres per omissió. En el llibre en tracto algunes que són emblemàtiques i que serveixen per il·lustrar-ne la incidència econòmica, no pas com a crítica sinó com a constatació i com a senyal d'avís de cara al futur, atès que hi ha projectes en cartera que, al meu entendre, dubto que vagin en la direcció adequada.

Com que tenim referents propers d'experiències de creixement a Andorra, les illes Balears i el País Valencià, m'he permès oferir una visió estilitzada del que hi ha passat en aquest segle. En aquest context també faig una referència breu al cas del País Basc.

On ens ha portat el creixement en les darreres dècades és una base per reflexionar sobre el futur. Ho faig amb actitud oberta, pensant no pas en termes de creixement sinó de progrés, no en termes de PIB sinó de renda per habitant, no en quantitat sinó en qualitat. Es pot progressar fins i tot decreixent, depenent dels àmbits en què això passi. Amb aquest objectiu plantejo una sèrie de criteris d'actuació de les administracions catalanes sobre què és prioritari, i també em permeto apuntar, amb tota la llibertat i amb tots els respectes, coses que no s'haurien de fer en el futur.

La bona notícia és que plantejar-se progressar, en comptes de créixer perquè sí, és a l'abast de la Generalitat i dels ajuntaments catalans amb l'instrumental competencial vigent. Si venen més diners de l'Estat, millor, però mentrestant podem avançar. I es pot fer des del minut zero".