Recentment han aparegut diversos informes i contribucions als mitjans sobre un mateix tema –la productivitat del turisme– amb resultats no coincidents. Aquestes divergències poden generar confusió si no es clarifica en primer lloc de què estem parlant realment quan ens referim a la productivitat del turisme. El mètode més utilitzat per mesurar la productivitat del treball és dividir el valor afegit en una determinada activitat o conjunt d’activitats pel nombre de persones ocupades o les hores treballades. La mesura de valor afegit és el VAB (Valor Afegit Brut), que pel conjunt de l’economia és igual al PIB deduint els impostos que recauen sobre els productes i sumant les subvencions a les empreses. L’informe publicat per l’Observatori de l’Economia Urbana de la Cambra de Barcelona ho mesura d’aquesta manera per a la ciutat de Barcelona. Amb dades de l’any 2023 el VAB imputat a les activitats turístiques representava un 12,8% del total de l’economia barcelonina. Donat que l’ocupació associada amb aquest VAB el mateix any representava un 12,3% del total, la productivitat així mesurada del turisme a la ciutat és lleugerament superior a la del conjunt de l’economia urbana.

No és, en absolut, una xifra sorprenent. L’INE (Institut Nacional d’Estadística) calcula aquests mateixos percentatges per al turisme en el marc del conjunt de l’economia espanyola, als anomenats “comptes satèl·lits del turisme”. Segons aquesta font, amb dades de l’any 2024 la participació del turisme en el VAB total del conjunt de l’economia és del 12,6% i en l’ocupació del 12,3%. Pràcticament els mateixos resultats i la mateixa conclusió que en el cas de Barcelona ciutat. (Malauradament, en el cas de Catalunya, les últimes xifres publicades als “comptes satèl·lits del turisme” per a Catalunya són del 2014). Ara bé, el turisme agrupa un conjunt d’activitats molt diverses, amb nivells de productivitat i salarials molt diferents. Una primera distorsió respecte de la xifra agregada és el fet que la productivitat turística inclou l’impacte en les activitats immobiliàries (fonamentalment lloguers i compravendes d’edificis i apartaments). Però aquesta mateixa distorsió també afecta el càlcul de la productivitat del conjunt de l’economia: quan s’exclouen les activitats immobiliàries del còmput de la productivitat agregada del conjunt de l’economia espanyola, s’obté una xifra que és, aproximadament, un 10% inferior.

Una forma d’evitar el biaix derivat de les activitats immobiliàries en la mesura de productivitat –tan al turisme com al conjunt de l’economia– és desagregar els valors per sectors. Quan procedim d’aquesta manera, observem que dins del bloc que anomenem “turisme” conviuen tres tipologies d’activitats diferenciades, segons com es comparen amb la mitjana de l’economia. Un primer grup, que en conjunt representa una tercera part del VAB total associat amb el turisme són els sectors amb una productivitat similar o superior a la mitjana. Inclou les activitats de transport (terrestre, marítim i aeri), el sector hoteler (serveis d’allotjament), les agències de viatges, i les activitats creatives i artístiques. El sector hoteler, per exemple, que és juntament amb les agències de viatge el que més directament s’identifica amb l’activitat turística, genera un VAB per persona ocupada que supera en més del 60% la mitjana de l’economia urbana. Les activitats creatives i artístiques se situen més d’un 10% per sobre. Cal tenir en compte que els hotels aporten una cinquena part del VAB total del turisme i altres subsectors, com les activitats creatives, el transport terrestre o les agències de viatge, al voltant d’un 4% cadascuna.

El turisme no és responsable de la baixa productivitat de les economies catalana i espanyola. L'argument correcte va en sentit invers

Un segon grup són aquelles activitats amb una productivitat entre un 5% un 10% inferior a la mitjana de l’economia urbana, que inclouen les activitats culturals, esportives i recreatives. Finalment, un tercer bloc agrupa les activitats amb nivells de productivitat significativament inferiors a la mitjana, incloent principalment el comerç minorista i els serveis de bars, cafeteries i restaurants. Aquesta gran diversitat en termes de productivitat entre els diferents sectors associats al turisme també s’observa en termes salarials. Segons dades publicades per l’Observatori de Turisme de Barcelona, els salaris mitjans a l’hoteleria (serveis d’allotjament) superen en gairebé un 30% els que paguen a la restauració (serveis de menjars i begudes).

És important tenir en compte que, a diferència de l’hoteleria, tant en el cas del comerç minorista com en el de la restauració, la relativament baixa productivitat d’aquests sectors no pot ser imputable al fenomen turístic en sí, ja que es tracta d’activitats enfocades principalment al consum quotidià de la població autòctona. En el cas del comerç minorista, per exemple, es calcula que només un 12,1% del VAB generat depèn del turisme, i un 18,0% en el cas dels serveis de restauració. Tot i així, més del 50% de l’ocupació total que s’estima vinculada amb les activitats turístiques correspon a aquests dos sectors, influint molt en les xifres agregades del turisme en el seu conjunt.

La mateixa heterogeneïtat observada entre les diferents activitats associades, més o menys directament, amb el fenomen turístic, també l’observaríem entre els diferents segments que composen cada subsector. Per exemple, tot i que la restauració en el seu conjunt mostri xifres agregades de productivitat molt inferiors a la mitjana, la cada vegada més àmplia presència d’establiments gastronòmics de primera categoria a la ciutat –i al conjunt del país–, que poden carregar preus elevats i pagar salaris superiors, mostra que no hi ha res intrínsec al negoci de la restauració que impedeixi assolir una major productivitat –és a dir, un major valor afegit per persona ocupada. També són perfectament concebibles els augments potencials de productivitat al conjunt del sector “retail”, incloent el comerç minorista, tant per la via d’una major inversió de capital, una major qualificació de la  força de treball o una millora en els mètodes d’organització i comercialització –incloent un ús més intensiu de les tecnologies digitals.

En conclusió: el turisme en tant que fenomen econòmic i social universal no és responsable de la baixa productivitat de les economies catalana i espanyola; l’argument correcte va en sentit invers: és la baixa productivitat associada actualment amb determinades activitats que no són ni exclusiva ni principalment turístiques, la causa principal que redueix la productivitat estimada de les activitats turístiques en el seu conjunt. La bona notícia és que no hi ha cap factor estructural que impedeixi l’augment de la productivitat en aquestes activitats, per la via d’una major qualitat mitjana del servei i una major inversió en capital físic, humà i tecnològic.