No saben situar Osona o l’Alt Penedès en un mapa. Ceuta els sona, però probablement una part no sabria ubicar-la. I Finlàndia? Potser és al nord? Potser. Amb prou feines saben qui és el president de la Generalitat i ignoren completament qui governa França o Alemanya. Escriure una pàgina sencera sense errades ortogràfiques ja sembla una aspiració desmesurada quan molts no són ni tan sols capaços de redactar correctament una frase. I si han de llegir una novel·la per preparar un examen, sempre poden demanar a ChatGPT que en faci el resum, identifiqui els personatges principals i, posats a delegar, anticipi també les preguntes que els podria formular el professor.

Ara bé, tots a “farmejar aura”. En això sí que estan posats.

Estem bojos?

Pot semblar una caricatura generacional i generalitzar sempre és injust, perquè tenim joves extraordinaris, preparats, curiosos i amb una capacitat d’adaptació que molts adults voldríem per a nosaltres. Tanmateix, refugiar-nos en les excepcions per no mirar de cara el problema seria encara més irresponsable. Mentre discutim obsessivament sobre intel·ligència artificial, competències digitals, emprenedoria, innovació i professions del futur, potser hauríem de començar per una pregunta molt més elemental: quin nivell cultural tindran les persones que hauran de construir aquest futur?

No parlo de recuperar una escola basada exclusivament en la memorització, de tornar a recitar de memòria comarques, capitals i dates històriques ni d’idealitzar un passat educatiu que també tenia mancances profundes. Parlo de saber escriure amb correcció, comprendre allò que es llegeix, articular verbalment un raonament, conèixer mínimament el territori on es viu, interpretar una notícia i disposar d’un bagatge suficient per relacionar conceptes, qüestionar afirmacions i formar-se un criteri propi. Parlo, en definitiva, d’una cosa tan elemental que resulta gairebé grotesc haver-la de reivindicar: saber coses.

Les dades no conviden precisament a l’optimisme. Segons els resultats de les avaluacions de final d’etapa del curs 2024-2025, publicats pel Departament d’Educació i Formació Professional, els alumnes catalans de 4t d’ESO no van assolir el nivell mínim establert en tres de les cinc competències avaluades: matemàtiques, llengua anglesa i ciències, tecnologia i enginyeria. En matemàtiques, malgrat millorar cinc punts respecte del curs anterior, la puntuació mitjana es va quedar en 69,8 sobre 100 i va encadenar el cinquè any consecutiu per sota del llindar dels 70 punts. El català va pujar de 70,7 punts el 2024 a 75,1 el 2025, una millora que cal reconèixer, però que no basta per desmentir un problema educatiu molt més ampli. I, per si el retrocés no fos prou alarmant, els errors comesos en les proves PISA 2025 ens deixaran sense uns resultats catalans comparables: es va excloure el 23,2% dels alumnes seleccionats, quan el màxim admès era del 5%.

Estem fomentant nois i noies amb un accés gairebé il·limitat a la informació, però amb coneixements cada vegada més fragmentaris

El Departament ha respost amb tres expedients disciplinaris i el relleu de la secretària general, Teresa Sambola. Pretendre donar per resolta una crisi d’aquesta magnitud amb unes quantes destitucions i l’anunci d’una “nova etapa” és tant ridícul com impresentable. Ja tenim expedients i caps institucionals per exhibir. Ara només ens falta aconseguir que els alumnes aprenguin.

PISA no és el problema, sinó un indicador que permet observar-lo. Podem substituir responsables i reorganitzar organismes, però res d’això ensenya a un adolescent a comprendre un text ni li proporciona els referents necessaris per interpretar el món. La qüestió essencial continua intacta: què estan aprenent realment els nostres joves?

La resposta que comença a emergir no és agradable. Estem fomentant nois i noies amb un accés gairebé il·limitat a la informació, però amb coneixements cada vegada més fragmentaris; capaços de moure’s amb una agilitat extraordinària entre aplicacions, xarxes socials i continguts, però sovint incapaços d’explicar amb ordre una idea complexa; permanentment connectats amb el món i, alhora, sorprenentment desconnectats del país on viuen, de la seva història, de la llengua i dels debats que determinaran el seu futur.

Aquest buit cultural s’ha revestit d’una aparença enganyosa de coneixement. Mai no s’havia opinat tant sobre tantes coses després d’haver-hi dedicat tan poc temps. Un vídeo de trenta segons o un fragment descontextualitzat d’una entrevista semblen suficients per considerar-se informat. Les explicacions complexes i matisades queden arraconades pels missatges simplistes, provocadors i de fàcil viralització.

I en aquest entorn també s’empobreix el llenguatge i la capacitat de pensar. No es tracta de condemnar l’argot juvenil, que ha existit sempre, sinó de constatar que una persona amb poques paraules té menys recursos per descriure allò que sent, defensar una posició, identificar una manipulació o comprendre un raonament elaborat. Escriure correctament no és una obsessió acadèmica ni una qüestió estètica: és ordenar el pensament perquè un altre el pugui entendre.

La lectura hi té un paper insubstituïble. Llegir “La plaça del Diamant” no consisteix únicament a saber què li passa a la Natàlia, sinó a conviure amb el llenguatge de Mercè Rodoreda, interpretar silencis i construir una comprensió pròpia. ChatGPT pot ser una eina extraordinària per aprendre, però també pot redactar el treball que l’alumne no sap escriure, resumir el llibre que no vol llegir i elaborar l’argument que no s’ha aturat a pensar. Abans Google ens permetia no recordar; ara la intel·ligència artificial també ens permet no llegir, no escriure i, si no vigilem, fins i tot no raonar.

No es tracta de condemnar l’argot juvenil sinó de constatar que una persona amb poques paraules té menys recursos per descriure allò que sent

Seria massa senzill culpabilitzar la tecnologia. Durant anys hem dit als joves que no calia memoritzar perquè tot era a internet, que l’ortografia ja la corregiria el processador i que no era necessari orientar-se perquè existia el GPS. Si els hem convençut que posseir coneixement era innecessari, no ens hauria de sorprendre que ara es preguntin per què haurien d’aprendre allò que una màquina pot respondre en dos segons.

Però, agradi o no, sense coneixement no hi ha criteri. Per detectar que una resposta de la intel·ligència artificial és falsa cal saber alguna cosa abans de preguntar; per valorar un argument cal disposar de referents; per entendre una guerra cal geografia i història; per interpretar una decisió del Banc Central Europeu cal una mínima cultura econòmica, i per participar en una democràcia amb alguna cosa més que eslògans cal conèixer qui governa, quines institucions decideixen i quines conseqüències tenen les seves actuacions.

Això també és economia. Catalunya aspira a competir en intel·ligència artificial, biomedicina, indústria avançada, semiconductors i economia digital mentre una part preocupant del seu alumnat té dificultats en competències elementals. Podem invertir milions en hubs tecnològics, captar empreses emergents i repetir fins a l’extenuació la paraula talent, però cap economia del coneixement no es pot sostenir si aquest mateix coneixement deixa de tenir prestigi.

Les empreses del futur necessitaran persones que comprenguin problemes complexos, s’expressin amb precisió, discriminin la informació fiable, connectin disciplines diferents, formulin preguntes intel·ligents i prenguin decisions quan l’algoritme no tingui la resposta. Aquestes capacitats no apareixen espontàniament quan algú entra al mercat laboral, sinó que es cultiven des de la infantesa llegint, estudiant, equivocant-se, corregint, discutint i tornant a començar.

No culpem exclusivament els adolescents, perquè seria tremendament injust. Ells no han dissenyat els currículums, no han inventat TikTok ni han convertit l’atenció en una mercaderia. Som els adults els qui els hem ofert estímuls constants i després els retraiem que no es concentrin; els hem avesat a la resposta immediata i ara ens sorprèn que rebutgin els processos llargs; els hem protegit de la frustració i ara ens preocupa que qualsevol contratemps els desbordi. Admetre aquesta responsabilitat, però, no obliga a negar el problema: la pobresa lingüística, el desconeixement cultural i la substitució del saber per la notorietat digital poden condicionar les seves vides i empobrir col·lectivament el país.

Potser el més desconcertant de tot plegat és que aquesta indigència cultural conviu amb una gran sofisticació a l’hora d’entendre les jerarquies de les xarxes socials, detectar tendències i construir una identitat digital. Saben què significa tenir aura, perdre-la o acumular-ne; identifiquen els codis que concedeixen prestigi dins del grup i dediquen una energia considerable a projectar una determinada imatge. No els falta intel·ligència. El que falla és l’ordre de prioritats que els hem transmès.

Cap economia del coneixement no es pot sostenir si aquest mateix coneixement deixa de tenir prestigi.

Aquesta és la generació que d’aquí a vint anys haurà de dirigir les nostres empreses, administrar les institucions, sostenir les pensions, investigar, emprendre, ensenyar i legislar en una societat infinitament més complexa que l’actual. No podem exigir-li que assumeixi aquesta responsabilitat si abans nosaltres hem renunciat a proporcionar-li les eines intel·lectuals necessàries.

Potser, abans de continuar preguntant-nos com introduïm més tecnologia a les aules, hauríem de recuperar una ambició molt més elemental i, en el context actual, gairebé revolucionària: aconseguir que els nostres fills surtin de l’escola sabent llegir, escriure, pensar i entendre mínimament el món que els envolta.

Després ja tindran temps de “farmejar aura”.

Nosaltres, els adults, hauríem de respondre a una pregunta bastant menys divertida: quina mena de país estem construint si saber cada vegada menys ha deixat de preocupar-nos prou?