Aquest mes, en què hi ha tantes juntes d'accionistes, a part de resultats, s'anuncien dia sí i dia també grans inversions. Cada vegada que una empresa anuncia una gran inversió, la notícia sol interpretar-se com un bon senyal. Més inversió significa més creixement, més ocupació i més competitivitat. La relació sembla evident. No obstant això, no tota inversió crea riquesa addicional o creixement. Una part creixent es destina simplement a conservar la riquesa ja existent.

La qüestió rellevant d'una inversió, que en determina el desenllaç econòmic, és la finalitat d'aquesta pel que fa a negoci actual o futur. Aquesta inversió: permet fer coses noves o es fa per poder continuar fent les mateixes?

Per exemple, una empresa pot invertir deu milions d'euros a substituir un sistema informàtic que ha quedat obsolet. I també pot invertir aquesta mateixa quantitat a obrir una nova línia de negoci, entrar en un altre mercat o desenvolupar un producte inexistent fins a aquell moment.

En ambdós casos parlem d'inversió. Estratègicament, la diferència és enorme. La primera protegeix el negoci. La segona amplia el negoci.

No tota inversió crea riquesa addicional o creixement. Una part creixent es destina simplement a conservar la riquesa ja existent

Fins aquí la idea sembla senzilla. L'interessant ve ara. L'estratègia d'una empresa consisteix, en bona part, a decidir quant destina a cadascuna de les dues opcions: conservar negoci versus crear negoci. Podria semblar que aquesta decisió amb prou feines existeix i que ve obligada. M'explico: si una fàbrica necessita renovar les seves màquines per continuar funcionant, no té més remei que fer-ho. Si una empresa ha d'actualitzar els seus sistemes informàtics per evitar quedar-se enrere, tampoc sembla haver-hi alternativa.

No obstant això, no és així, perquè deixar morir negoci pot ser una decisió conscient. Així, hi ha empreses que accepten que determinades activitats perdin competitivitat per concentrar els recursos en altres amb més potencial. I abandonen mercats rendibles per alliberar recursos destinats a projectes amb més futur.

I d'altres, al contrari, prolonguen la vida útil de certs actius perquè consideren més segur obrir una nova línia de negoci.

L'estratègia consisteix precisament a administrar aquesta tensió permanent entre conservar i construir.

No som conscients de com inversions presents condicionen pressupostos generals futurs

El mateix succeeix en un país. Cada euro destinat a una infraestructura nova deixa menys recursos disponibles per mantenir les existents. Espanya va apostar durant anys per desenvolupar una de les xarxes d'alta velocitat més grans del món. Va ser una decisió estratègica. Al mateix temps, el manteniment de part de la xarxa de Rodalies i Cercanías va quedar relegat. Avui passa una cosa semblant amb la mateixa alta velocitat. L'expansió de la xarxa d'alta velocitat va exigir dedicar cada vegada més recursos a conservar-la. Tota infraestructura nova incorpora una obligació futura de manteniment.

Aquest aspecte sol passar desapercebut. Celebrem la inauguració d'una carretera, un hospital, una línia ferroviària o un centre tecnològic. Molt menys visible resulta el compromís pressupostari que acompanyarà aquesta decisió durant dècades. Construir és un acte puntual. Mantenir és una obligació permanent.

I això mateix succeirà amb la transformació digital. Fa uns anys, invertir en tecnologia permetia obtenir avantatges competitius. Avui una part creixent d'aquest esforç serveix per seguir en el mercat. Les actualitzacions, la ciberseguretat o les noves exigències reguladores consumeixen recursos que abans podien destinar-se a créixer.

Potser per això, quan analitzem una inversió, convé formular una segona pregunta. La primera és quant costa. La segona, molt més rellevant, consisteix a preguntar-se quant costarà seguir mantenint-la d'aquí a deu o vint anys.

L'estratègia consisteix a administrar la tensió permanent entre conservar i construir

Perquè l'estratègia mai consisteix únicament a decidir què construir. També consisteix a decidir què estarem disposats a seguir mantenint quan arribi el moment de tornar a invertir.

Penso de veres que, especialment en política, es dedica molt poca atenció a aquest fet. I que no som conscients de com inversions presents condicionen pressupostos generals futurs.

Un país no és una empresa.

Però en molts aspectes, s'assemblen. En el capítol de les inversions, les obligacions futures que generen i la decisió de quant dediquem cada any a mantenir i quant a crear, països i empreses són exactament el mateix.