Hi ha un moment en la trajectòria de tot CEO en què les xifres deixen de ser suficients. Pots haver complert objectius, superat expectatives i tancat trimestres històrics… però, quan el soroll s’apaga i ets a soles amb tu mateix, sempre apareix una pregunta que pesa més que qualsevol balanç: per a què ho estàs fent.

El propòsit no és un eslògan. No és una frase inspiradora a la web corporativa ni un claim de màrqueting. El propòsit és aquell fil intern que t’estira quan ja no et queden forces, la brúixola que apunta cap al nord fins i tot quan la tempesta ho confon tot. El propòsit és la veu que et recorda qui ets quan el càrrec t’ha fet oblidar-ho.

En l’altura simbòlica del despatx del CEO, l’aire és fi i sovint solitari. Les decisions no només són decisions: són renúncies, són obertures, són riscos emocionals. I és llavors quan les xifres —per molt contundents que siguin— no abracen, no consolen, no guien. La rendibilitat no cura el cansament d’ànima. El propòsit, sí.

Molts CEO confessen en privat una mateixa sensació: haver aconseguit el que volien… i descobrir que això no els omple. És el vertigen del cim: la sensació que dalt de tot també hi fa fred. Quan la motivació inicial s’ha dissolt i ja no n’hi ha prou amb créixer, innovar o competir, emergeix una veritat incòmoda: el lideratge sense propòsit és un edifici sòlid per fora, però buit per dins.

El propòsit és la veu que et recorda qui ets quan el càrrec t’ha fet oblidar-ho. La brúixola que apunta cap al nord quan la tempesta ho confon tot

Liderar amb propòsit no és convertir-se en gurú ni en referent espiritual. És una cosa més simple i més difícil: alinear resultats amb sentit, estratègia amb valors, impacte econòmic amb impacte humà. És atrevir-se a fer-se la pregunta que molts eviten: Quina petjada vull deixar en aquesta organització i en les persones que la formen?

El propòsit d’un CEO no es delega. Es viu. No es pot demanar a l’organització que cregui en una causa si el primer que no hi creu és qui la dirigeix. Les xifres són conseqüència; el propòsit, origen. Quan el propòsit és clar, la cultura respira, la innovació s’atreveix i el talent roman. Quan no ho és, tot trontolla amb la primera sacsejada.

A la llarga, ningú recorda només el teu càrrec. Recorden com els vas fer sentir, què vas defensar quan era difícil, quines batalles vas lliurar encara que no sortissin als informes trimestrals. Recorden si vas fer més que liderar: si vas inspirar.

Potser el repte no és aconseguir més creixement, sinó aconseguir que aquest creixement tingui sentit. Potser la responsabilitat real del CEO no és només augmentar el valor per l’accionista, sinó honrar el valor de la seva pròpia història. I potser el llegat més profund no és una línia en un currículum, sinó una empremta invisible en les persones que van caminar al teu costat.

Perquè les xifres passen, però el sentit queda.

Perquè al final, quan les xifres s’esborren i els càrrecs canvien, l’únic que de debò queda és la resposta íntima a una pregunta que mai caduca: i tu, per què vas liderar?