La història de les civilitzacions ens ensenya que ha estat una constant la lluita pel poder, l'ànsia de conquerir altres països, d'expandir-se geogràficament, militarment i políticament.

Investigadors i historiadors han demostrat, amb dades, que, si bé el nombre de conteses bèl·liques al món continua sent elevat, el nombre de morts i la cruesa dels conflictes s'ha reduït per primera vegada en segles. Hi ha historiadors i politòlegs que consideren que la reducció de morts militars i civils al món és deguda a la por de les conseqüències de les armes nuclears, però que és subjacent el desig i la intenció de fer la guerra igualment i que, ja que aproximadament cada cent anys es produeix un important conflicte bèl·lic al món, el pròxim està a dues o tres dècades de produir-se. Jo penso que totes aquestes anàlisis i prediccions no serveixen en un món on les finances, les divises, les empreses estan globalitzats i on les telecomunicacions, Internet i la cosa digital han connectat totes les persones i llocs. Cada vegada és menys interessant llançar bombes per aconseguir alguna cosa. I si no, que li ho preguntin a Putin. Sigui com sigui i, almenys de moment, des de la Segona Guerra Mundial, el món és un lloc més segur.

Més enllà de la por de la resposta nuclear, per què hi ha menys guerres? Doncs perquè les guerres són cada vegada menys rendibles. Conquerir territoris ja no és tan rellevant (ni necessari!) com podia ser-ho fa dos o tres segles. Els conflictes i la forma d'augmentar el poder dels estats s'han desplaçat a altres àmbits.

Un d'aquests àmbits és l'econòmic. Durant la segona meitat del segle XX, les conteses econòmiques estaven en les matèries primeres, el petroli, l'energia, els aliments... Aquest segle XXI, s'ha afegit a l'anterior la guerra de divises (moltes de les hiperinflacions recents tenen a veure amb el declivi definitiu de certes monedes als mercats internacionals) i les pugnes per apoderar-se del control de companyies globals, com és el cas de les empreses de telecomunicacions, energètiques i de banca.

Sembla que, després de l'assalt a Vodafone, ara li ha arribat el torn a Telefónica. El refranyer espanyol és savi i ja se sap allò de què "quan les barbes del teu veí vegis tallar, posa les teves a remullar". L'operació guarda massa semblances, fins i tot en algun dels seus col·laboradors necessaris, com els bancs d'inversió després de l'operació, com per sospitar que això no és un moviment financer, sinó un intent de controlar des d'altres països companyies nacionals que ha portat dècades aixecar (moltes d'elles amb diners públics). Els parla un liberal i un economista que està a favor de la supressió de traves al comerç internacional i el lliure moviment de capitals i persones. Però tot té un límit i per sobre de l'economia està la seguretat nacional i el control intern de sectors que són estratègics per a la competitivitat de tot un país.

Els parla un liberal però tot té un límit. Per sobre de l'economia està la seguretat nacional i el control intern de sectors que són estratègics per a un país

Les telecomunicacions, malgrat ser un sector liberalitzat fa ja més de vint anys, ho és. Telefónica és una de les portes econòmiques a Llatinoamèrica (és present a 24 països), un sector fonamental en la seguretat cibernètica del país, un importantíssim generador d'ocupació directa (més de cent mil empleats, segons les últimes dades facilitades a la CNMV) i indirecte, sent client de més de 14.000 proveïdors.

La globalització va portar al seu dia la concentració empresarial. Això està clar. Però aquesta concentració no pot fer-se únicament des de criteris econòmics quan parlem de sectors clau. De les empreses dels sectors clau depèn la salut econòmica de tot un territori. Tant la UE com la legislació espanyola tenen previstes accions governamentals de vet o de límits a les operacions de capital per evitar que les finances es converteixin en una manera encoberta de conquerir països a distància. Hi ha companyies que, per la seva mida, rellevància i rol no poden concentrar la propietat en unes de soles o poques mans. Siguin aquestes mans nacionals o estrangeres. L'atomització d'accionistes, en aquests casos, és necessària.

Esperem que el govern d'Espanya, sigui quin sigui el que es formi, actuï en conseqüència.