Desconeixement i demagògia són un perillós còctel per valorar i interpretar la pujada de tipus d'interès que estan aplicant els bancs centrals al món (la FED als Estats Units, el BCE a Europa i el BoE a Anglaterra). És freqüent entre part de la classe política espanyola demanar que el BCE deixi d'apujar els tipus i d'encarir les hipoteques als pobres endeutats com si es tractés d'una estratègia del maligne per fer-nos més pobres. Però aquí no hi ha mans negres, ni perverses intencions que, potser, són més fàcils de trobar en altres parcel·les de l'economia.

Per explicar el nivell dels tipus d'interès cal gestionar altres variables com la pujada dels preus de béns i serveis (inflació), si les economies estan creixent de manera inapropiada creant bombolles i també la necessitat de finançar tant el deute públic com el privat en un món de llibertat en els moviments de capitals. Cada regió, cada país, competeix amb la resta per aconseguir que el financin i amb aquests diners continuï refinançant o augmentant el seu deute per pagar funcionaris, hospitals, pensions, exèrcit, etcètera.

I són aquestes variables (inflació, creixement o decreixement i competència en el finançament) les que mouen els tipus d'interès. Per descomptat que els bancs centrals s'equivoquen i amb freqüència, però no hi ha de fons una voluntat de danyar les economies, ni tan sols les familiars: més aviat al contrari.

És més, hem assistit a gairebé una dècada de tipus d'interès del BCE al 0% amb l'objectiu que el preu dels diners no fos un obstacle perquè les economies europees continuessin creixent i esmorteïssin de la millor manera possible l'impacte de la pandèmia de la covid-19, entre altres fenòmens. Però a més dels tipus zero aquest banc central i el seu homòleg nord-americà —què es pot dir del Banc del Japó, que fins i tot compra accions a les borses i ho fa públic— han injectat en aquests anys ingents quantitats de diners i, contra tot pronòstic, han comprat deute públic i deute privat per mantenir baixos els tipus d'interès. Unes intervencions d'anys que han rebut nombroses crítiques dels més liberals i que han beneficiat de gran manera a tothom: famílies amb les seves hipoteques i crèdits al consum, empreses amb els seus préstecs i línies de crèdit i, per descomptat, als estats que han estat cobrant per demanar diners. Això últim, un caos inesperat que en països més sòlids com Alemanya es traslladava fins i tot al bo a 10 anys. Però també a Espanya hem ofert lletres del Tresor a tipus negatius que, per descomptat, no podien ni havien de comprar els inversors minoristes que ara fan cua a les oficines del Banc d'Espanya.

Des de maig del 2013 amb el tipus d'intervenció del BCE en el 0,5% fins al setembre del 2022 on també va pujar al 0,5%, el "malvat" BCE ha tingut artificialment els tipus d'interès molt baixos. I des de març del 2016 fins al setembre de l'any passat els ha tingut al zero total. Una mesura que no estava del tot justificada amb la inflació que, encara que baixa, hauria necessitat un preu dels diners una mica més elevats. Aquest dopatge en els tipus, favorable per als que estaven endeutats o es volien endeutar —hi havia hipoteques fixes a 15 anys a l'1%— perjudicava clarament els estalviadors que sense arriscar en borsa o altres inversions, veien perdre el valor del seu estalvi. Una inflació baixa i uns tipus zero donen com a resultat un tipus real (descomptada la inflació) negatiu.

Per tant, els que sí que haurien de queixar-se i amb raó eren els estalviadors. Cap partit polític no va sortir en la seva defensa ni va exigir tipus més alts per evitar aquesta depreciació de l'estalvi. Lògic. Tant el BCE com la FED estaven apostant més per una política monetària que no impedís el creixement econòmic, afavorís el crèdit i l'endeutament públic a fi d'evitar que les economies caiguessin en recessió amb la conseqüència més dramàtica de la pèrdua d'ocupació.

Aquest comportament de la política monetària amb tipus artificialment baixos que la inflació més o menys consentia té també els seus efectes perversos. Un d'ells és creure —sense més anàlisis— que el BCE pot mantenir eternament tipus al zero i d'altres parlen d'afavorir l'endeutament públic i privat i també de la creació de bombolles en béns finançables com l'habitatge i l'immobiliari en general.

Fruit de la covid-19 i dels desordres comercials al món juntament amb la invasió de Rússia a Ucraïna, l'escenari idíl·lic de la baixa inflació, molt lligada a la globalització comercial, es va esfondrar i els preus van pujar amb força. No tant per un augment de la demanda dels consumidors, sinó per una falta de béns i serveis després de la reclusió pandèmica. A això s'hi ha d'afegir un camp regat per bilions d'euros i dòlars dels bancs centrals... i la inflació es dispara.

Novament, els bancs centrals han de fer malabarismes. Han d'aturar la pujada de preus que empobreix tothom per igual (encara que afecti més els menys acabalats) i mirar de reüll que el ritme de creixement de les economies no vagi de caiguda si encareixen i limiten el crèdit a l'economia. I som enmig d'aquesta situació. Els tipus del BCE estan en el 3% després de la pujada la passada setmana de 0,5 punts i a la FED, en el 4,75% amb alça de 0,25 punts l'1 de gener. Les inflacions se situen en nivells superiors al 6%, però han arribat l'any passat als dos dígits, percentatges no coneguts en gairebé quaranta anys.

Els bancs centrals, quan puguin, quan la inflació els ho permeti, tornaran a no apujar tipus i començaran a abaixar-los. Els més optimistes creuen que aquest mateix any ho faran i els menys eufòrics apunten al 2024. Mentrestant, no queda cap altra solució que veure pujar els interessos de les hipoteques variables, els tipus de les emissions de deute dels estats i els bons i crèdits concedits a grans i petites empreses. Circumstàncies que no tenen res a veure amb un càstig programat per als endeutats.

Per cert, els estalviadors ho tenen ara més difícil que quan existien els tipus a zero. Abans al zero de rendibilitat se li restava la inflació de l'1% o el 2% i el resultat del tipus real era el -1% o el -2%. Ara, amb retribució també en nivells de mig punt, descomptar una inflació del 6%, suposa que l'estalvi es deprecia cada any el -5,5%.

Alcem-nos a favor dels estalviadors, els veritables pagans de "la maldat" de la política monetària. I ja parlarem de com aquests tipus alts o baixos afecten l'atracció de capitals i la fortalesa i debilitat de les monedes. Un tema que no és urgent si pertanyem a l'euro.