La intel·ligència artificial ens ha canviat el món, ens ha canviat la vida, ens ha canviat la manera com treballem i gestionem. La IA ha reduït, com per art de màgia, allò que abans fèiem en deu hores a fer-ho avui en trenta minuts. La intel·ligència artificial està automatitzant tasques que fins ara eren la raó de ser de molts llocs de treball. La IA és avui, ara, la protagonista de tot. Però, afortunadament —i confio no equivocar-me—, la intel·ligència artificial només assumirà les anomenades hard skills.

I això ho canvia tot, per sort de tots.

Perquè mentre el relat dominant continua girant entorn de l’eficiència, la productivitat i l’optimització —com si aquest fos l’únic llenguatge possible dins de l’empresa—, el valor es concentra en allò que no es pot automatitzar.

No és una percepció. És una evidència que el mateix teixit empresarial ja està assumint. Tal com recollia dies enrere La Vanguardia, el 90% de les empreses catalanes busquen directius amb competències toves davant l’avenç de la intel·ligència artificial. No és una opció. És una conseqüència directa del moment que vivim. I això obliga les empreses a mirar més enllà d’un títol o d’un currículum farcit de KPIs.

La intel·ligència artificial només assumirà les anomenades 'hard skills'. El valor es concentra en allò que no es pot automatitzar

Les organitzacions continuen estructurant-se al voltant de la productivitat, de la mesura constant, dels indicadors d’eficiència. Però allò que comença a marcar la diferència —allò que realment cohesiona equips i impulsa les iniciatives empresarials— no respon a aquesta lògica. No és escalable, no és immediat i, sovint, ni tan sols és quantificable amb precisió.

Parlem d’escolta, de capacitat d’influència, de lectura fina de contextos, de lideratge en entorns incerts, de gestió de conflictes. Parlem, en definitiva, de competències toves.

Durant anys les hem relegat a un segon pla. Les hem considerat un complement, una capa final que arrodonia perfils tècnicament sòlids. Avui, per contra, comencen a ocupar les primeres posicions de la piràmide.

La IA no només accelera processos: els engoleix.

Quan una tecnologia és capaç de generar informes, analitzar dades, identificar patrons i proposar escenaris amb una velocitat i precisió creixents, el valor deixa d’estar en la producció d’aquest contingut. El valor es desplaça. I és aquí on les persones marquen la diferència.

Segons el Future of Jobs Report 2025 del World Economic Forum, les competències amb més creixement a escala global són, cada cop més, aquelles vinculades al pensament crític, la resiliència, la capacitat d’influència i el lideratge. És a dir, habilitats que la tecnologia pot complementar, però no substituir en el seu sentit més profund.

Les competències amb més creixement són, cada cop més, les vinculades al pensament crític, la resiliència, la capacitat d’influència i el lideratge

El més paradoxal de tot plegat és que, davant d’aquest paradigma —en què la màquina desbanca les persones en les tasques més repetitives i de menys valor—, encara avui la pràctica majoria de processos de selecció automatitzen el cribratge a partir de paraules o elements del currículum que sabem que, en gran mesura, ja són potestat de la IA.

I aquest biaix, eminentment injust, deixa fora de joc persones amb les habilitats humanes que, molt probablement, la immensa majoria d’organitzacions necessiten per motivar, cohesionar, dinamitzar i liderar persones i projectes. Perquè dominar un SAP, construir macros o monitorar KPIs no és res que no es pugui aprendre.

El que difícilment es pot adquirir en una masterclass formativa és el criteri, la capacitat d’escolta, la intel·ligència relacional i la capacitat de gestionar amb solvència les friccions entre persones. I aquesta realitat obliga a revisar moltes coses.

Perquè si el valor ja no resideix en allò que sabem fer de manera eficient, sinó en com pensem, com decidim i com impactem en els altres, aleshores els sistemes de selecció, desenvolupament i promoció de talent queden qüestionats. Moltes organitzacions continuen premiant l’execució impecable, però necessiten —cada cop més— capacitat de lideratge real. Exigeixen adaptabilitat, però operen amb estructures rígides. Parlen de persones, però gestionen processos.

Quan el que és mesurable es resol amb excel·lència tecnològica, el que queda exposat és precisament allò que no ho és.

El problema, però, és que això no es construeix d’un dia per l’altre. No es pot implementar amb una eina ni desplegar en poques setmanes. Requereix temps, experiència i, sobretot, coherència. Requereix lideratges que no només entenguin la importància de les persones, sinó que operin des d’aquesta premissa en el dia a dia. I això xoca frontalment amb la cultura de la immediatesa.

Moltes organitzacions continuen premiant l’execució impecable, però necessiten —cada cop més— capacitat de lideratge real

Hi ha el risc que es parli molt de competències toves, però que no s’incorporin realment en la manera de gestionar i liderar.

Quan la IA assumeix amb solvència tot allò que és eficient, el valor diferencial queda reduït a allò que no es pot copiar. I això no és menor.

Perquè obliga a replantejar què entenem per talent. Ja no és només qui sap més o qui fa més. És qui sap comunicar, qui sap empatitzar, qui sap fer equip i posar llum quan no hi ha respostes clares.

La intel·ligència artificial dominarà les hard skills. Les farà més ràpides, més precises i més accessibles. Però precisament per això, el que marcarà la diferència serà tot allò que no es pot sistematitzar. Allò que, en un entorn obsessionat amb l’eficiència, semblava secundari.

Potser aquesta és la paradoxa més rellevant del moment que vivim. Com més avançada és la tecnologia, més valor adquireix allò que ens fa profundament humans.

I potser, només potser, aquesta és la millor notícia que tenim.