Aquest passat 29 de gener de 2026 el Ministeri de Treball va anunciar un acord amb les principals organitzacions sindicals, CCOO i UGT, per incrementar el salari mínim interprofessional fins als 1.221 euros bruts mensuals en catorze pagues. El govern espanyol va avançar que la mesura s’aplicarà amb efectes retroactius des de l’1 de gener, que es blindaran els complements salarials i que aquest sou mínim es mantindrà fora de la tributació de l’IRPF. Tanmateix, l’acord es va tancar sense el suport de la patronal: tant la CEOE com Cepyme s’hi van oposar frontalment i en van quedar al marge.

L’increment del salari mínim interprofessional és, sens dubte, una mesura necessària. En un context marcat per una inflació persistent, l’encariment estructural de l’habitatge i l’erosió del poder adquisitiu de les rendes més baixes, garantir un llindar salarial digne no és tan sols una decisió política, sinó una exigència social. El salari mínim actua com a instrument per corregir desigualtats i com a mecanisme per contenir la pobresa laboral, una realitat que, malgrat tenir feina, continua afectant una part significativa de la població ocupada a l’Estat espanyol.

Ara bé, que la mesura sigui justa no implica necessàriament que sigui positiva en tots els sentits. El fet que s’hagi aprovat sense la conformitat amb la patronal evidencia una fractura rellevant en el diàleg social. No es tracta d’una desavinença puntual, sinó del reflex d’una tensió estructural entre objectius socials legítims i les condicions reals en què opera una part significativa del teixit empresarial. Ignorar aquesta tensió no la resol, simplement la perpetua.

La negativa de la CEOE i de Cepyme a signar el pacte no es pot interpretar exclusivament com una resistència ideològica a l’augment dels salaris. Darrere hi ha una preocupació sostinguda sobre l’impacte dels costos laborals, especialment en petites i mitjanes empreses, en sectors intensius en mà d’obra i amb marges reduïts. Aquestes empreses, que sostenen una gran part de l’ocupació, sovint no disposen de la capacitat financera ni de la productivitat necessària per absorbir increments salarials recurrents sense comprometre la seva viabilitat.

Mentre el cost empresarial d’un treballador s'eleva a nivells escandalosos, el salari net que sovint és insuficient per cobrir les despeses quotidianes

És aquí on el debat acostuma a perdre matisos. El salari brut no representa el cost real d’un treballador per a l’empresa. Segons dades de l’OCDE publicades el 2025, el cost total d’una contractació a Espanya se situa entre un 25% i un 40% per sobre del salari brut, en funció del tipus de contracte i del nivell de cotització. Aquest diferencial no és menor: condiciona de manera decisiva les decisions de contractació, de política salarial i, en última instància, de continuïtat empresarial.

La paradoxa és tan evident com incòmoda. Mentre el cost empresarial d’un treballador s'eleva a nivells escandalosos, el salari net que aquest percep sovint resulta insuficient per cobrir les despeses quotidianes. Entre el que paga l’empresa i el que arriba realment a la nòmina del treballador, una part substancial queda engolida per impostos i cotitzacions. El resultat és una sensació d’ofec generalitzat: les empreses veuen reduït el seu marge d’actuació, i els treballadors constaten que els increments bruts no es tradueixen en una millora palpable de les seves condicions de vida.

Aquest desequilibri permet entendre per què tantes empreses prenen el salari mínim com a referència efectiva, i no pas com un simple punt de partida. Quan la ministra afirma que el salari mínim interprofessional és el llindar a partir del qual s’han d’establir les retribucions, obvia una realitat incòmoda: en un sistema amb costos laborals elevats i escassa flexibilitat, els llindars legals tendeixen a convertir-se en sostres de facto. No per manca de voluntat empresarial, sinó per absència de marge econòmic.

A aquest debat s’hi afegeix una altra qüestió no resolta: la fixació d’un salari mínim uniforme per a tot l’Estat espanyol. Els nivells de vida, el cost de l’habitatge i l’accés als serveis essencials varien notablement entre territoris. Un mateix salari mínim no té el mateix impacte en una gran àrea metropolitana que en zones amb un cost de vida molt inferior. Aquesta homogeneïtat aparent genera desigualtats reals, tant en la capacitat adquisitiva dels treballadors com en la pressió que afronten les empreses segons la seva ubicació.

Un mateix salari mínim no té el mateix impacte en una gran àrea metropolitana que en zones amb un cost de vida molt inferior

Diversos informes recents de la Comissió Europea i de l’Organització Internacional del Treball insisteixen que l’eficàcia del salari mínim depèn de la seva relació amb el salari mitjà i amb el cost de la vida. A Espanya, però, el debat territorial sobre el salari mínim interprofessional continua sent residual, tot i que cada cop resulta més evident que una sola xifra no pot respondre a realitats econòmiques tan diverses. Mantenir un model uniforme pot acabar penalitzant tant l’ocupació en determinats territoris com la competitivitat de sectors vulnerables.

L’augment del salari mínim, per tant, no pot analitzar-se de manera aïllada ni presentar-se com una solució autosuficient. Sense polítiques complementàries que redueixin els costos estructurals de la contractació, que incentivin la productivitat, la formació i la innovació, i que revisin amb rigor el sistema fiscal i de cotitzacions, el salari mínim interprofessional corre el risc de ser una resposta parcial. Necessària, sí; suficient, no.

Situar aquesta retribució mínima en 1.221 euros és una decisió justa i coherent amb l’objectiu de reduir desigualtats i reforçar la cohesió social. Però el fet que s’hagi adoptat sense consens empresarial i sense abordar les disfuncions estructurals del mercat laboral posa de manifest una mancança recurrent de la política econòmica espanyola: la tendència a actuar sobre els símptomes sense afrontar les causes. El veritable repte no és només fixar un salari mínim més alt, sinó construir un model que permeti pagar salaris dignes sense asfixiar empreses ni treballadors. I aquest debat, encara avui, continua pendent.