En el primer dels articles d’aquesta sèrie us indicava que volia reflexionar sobre aquesta temàtica des d’una doble perspectiva. La primera, o “optimista” (a la qual vaig dedicar les consideracions precedents), basada en els arguments que Xavier Sala i Martín formula en el seu llibre De la sabana a Mart. La segona (que titllaré de “pessimista”, si bé el terme no em convenç) està fonamentada en els criteris formulats per Nick Srnicek i Alex Williams a Inventing the Future (2015), Mariana Mazzucato a The Value of Everything (2018) i Aaron Benanav a Automation and the Future of Work (2020).

El veritable desafiament no radica en el fet que desapareguin ocupacions sinó en què el treball perdi el seu significat com a experiència col·lectiva. Durant segles, l’ocupació ha estat molt més que una font d’ingressos: ha estat font d’identitat, pertinença, reconeixement i drets. Entorn seu s’ha organitzat la vida, això és, el temps, l’estatus, les relacions, l’accés a l’habitatge o la salut. Encara que no sapiguem encara molt bé on anem avui, aquest esquema està començant a canviar. Ara, el problema no és que moltes persones no puguin accedir a l’ocupació, sinó el que la seva manca suposa en termes d’irrellevància social.

És possible que entrem en una nova era on la primera font de desigualtat es produeixi pel fet que només un determinat percentatge de persones sigui capaç de participar, de ser útil, mentre que la resta queden relegades a formar part dels col·lectius que, per no poder accedir a l’ocupació, hagin d’estar vinculats a rebre, de forma més o menys permanent, subsidis o prestacions (RMU o SMV).

Durant dècades, se’ns ha repetit una promesa revestida de certesa científica: cada revolució tecnològica acaba creant més ocupació del que destrueix. Ho afirmen els que, com Xavier Sala i Martín, veuen l’automatització, la intel·ligència artificial o la robòtica com una oportunitat per alliberar els humans de les tasques tedioses i obrir noves possibilitats de treball "més creatiu, més humà".

El veritable desafiament no radica en el fet que desapareguin ocupacions sinó en què el treball perdi el seu significat com a experiència col·lectiva

Encara que no sigui possible dubtar del fet que les anteriors revolucions han comportat noves oportunitats i, en conseqüència, la possibilitat que els éssers humans accedeixin a desenvolupar una ocupació que els permetia rebre les compensacions que els garanteixin la seva supervivència, no hi ha cap certesa que ens obligui a considerar que aquest procés seguirà produint-se en el futur. I si aquesta vegada fos diferent? I si estiguéssim davant una transformació que no només posa en risc determinades ocupacions, sinó el mateix rol del treball/ocupació com a eix de la vida social?

És cert que amb cada avanç tècnic es generen nous tipus de necessitats humanes. En el segle XIX van desaparèixer els teixidors manuals i van sorgir els operadors de màquines. Avui s’esfumen els caixers i sorgeixen els desenvolupadors de programari. Però la pregunta clau no només ha de formular-se des d’una perspectiva quantitativa (nombre d’ocupacions) sinó també qualitativa. En altres paraules, quin tipus d’activitats desenvoluparem i com seran compensades/retribuïdes.

Gran part de les que avui són activitats emergents es caracteritzen per ser intermitents i de poc valor afegit. I, per tant, es desenvolupen en condicions de precarietat i manca de drets laborals. Són ocupacions amb alta rotació, poca protecció social i escassa capacitat de representació col·lectiva. La famosa “gig economy” (o economia sota demanda) ha reemplaçat a l’ocupació estable per una altra dividida en microtasques sovint mal remunerades i algoritmizades. Fins i tot en els sectors de més futur –com és el cas dels vinculats als mateixos processos de transformació digital– la narrativa del talent pot amagar clarament una realitat dual: darrere de cada nou sistema hi ha treballadors invisibles etiquetant dades en plataformes remotes amb baixes contraprestacions, sense estabilitat ni reconeixement.

Les màquines ja no només reemplacen tasques i rols repetitius i que tradicionalment conceptualitzaríem de poc o nul valor

Un altre dels mantres habituals és la hipòtesi que planteja que la solució està en la formació i en l’aprenentatge. És a dir, que aquest problema es resoldrà en el moment que siguem capaços d’adquirir les competències que necessita la nova economia i que les persones hem de readaptar-nos i ocupar-nos de la mateixa ocupabilitat. Però aquesta lògica pot amagar des de l’increment real i objectiu de la desocupació de caràcter estructural, fins a una visió de l’aprenentatge que podríem definir com a elitista. A més, és possible que no totes les persones puguin, vulguin o sàpiguen com reciclar-se professionalment. La transició és i serà molt dura i no totes podran accedir a una reinvenció que sembla imprescindible per continuar sent ocupables.

Existeixen factors estructurals que dificulten aquesta reconversió: edat, nivell educatiu, accés digital, barreres culturals, salut mental, responsabilitats familiars i desigualtat territorial, entre altres. La inclusivitat no està integrada per se en els processos de transformació, atès que està dissenyada per a persones que ja tenen algun avantatge competitiu. Mentrestant, àmplies capes de la població corren el risc de quedar atrapades als llimbs i fins és possible que ens trobem amb amplis col·lectius integrats per persones que formalment puguin estar fins i tot massa qualificades per desenvolupar moltes de les noves activitats laborals, però desplaçades per a les ocupacions del futur.

Fins fa poc, el consens era que els robots substituirien tasques físiques, mentre que les de naturalesa cognitiva quedarien sota control humà. Però la intel·ligència artificial ha trencat aquest acord implícit. Avui usem sistemes que redacten informes, diagnostiquen malalties, analitzen contractes, generen imatges i responen consultes jurídiques o mèdiques amb una rapidesa que ni tan sols els professionals millor entrenats poden igualar. Les màquines ja no només reemplacen tasques i rols repetitius i que tradicionalment conceptualitzaríem de poc o nul valor. Hem d’estar atents al que ens ofereix el futur.