Aquesta setmana hem conegut la notícia que el govern espanyol es planteja avalar amb 3.000 milions d'euros l'empresa Siemens Gamesa per evitar un col·lapse d'aquesta. L'empresa d'energia eòlica ha entrat en una crisi traduïda en pèrdues milionàries. Es negocia amb la banca una línia d'avals bancaris. El govern alemany, a través l'empresa matriu, Siemens Energy, aportarà 7.500 milions d'euros en avals per sostenir la companyia. Però es necessita arribar als 15.000 milions.

Siemens Gamesa té 26.481 empleats i està en joc una reestructuració que podria carregar-se cinc mil llocs de treball a Espanya. El rescat d'una empresa privada per part del govern espanyol, amb diners públics, introdueix unes qüestions difícils i que succeeixen de forma massa habitual en l'economia: és just que els beneficis siguin privats, quan es produeixin, però les pèrdues siguin públiques, quan es tracta d'una empresa fonamental per a l'economia? És el mateix que va succeir amb la SAREB i els rescats a la banca espanyola, així com les caixes d'estalvi, quan la crisi immobiliària i financera de 2008: per què cal salvar els bancs, si aquests són privats, o cotitzen a la borsa?

Bé, la resposta a aquestes qüestions les ha de proporcionar l'economista des de diversos angles. Els anglosaxons, donats a etiquetar temes recurrents de debat, disposen de dos primers conceptes que s'han de tenir en compte.

El primer és l'anomenat too big to fail (massa gran per deixar-lo caure). Són casos en els quals l'empresa o entitat en què pot fer fallida si no és ajudada o rescatada, pot tenir un efecte dòmino en l'economia. És a dir, no és només una qüestió de mida de l'organització, sinó d'ona expansiva. Quan de l'empresa depenen no només llocs de treball directes, sinó també indirectes, a través de proveïdors, pot donar-se la circumstància que aportar diners públics sigui més rendible que deixar d'aportar-lo. Perquè no és només l'atur que es produeix, sinó l'impacte sobre la recaptació de societats, IVA i seguretat social de tot un sector d'activitat, que pot veure's afectat.

El segon concepte que els anglosaxons tenen és l'anomenat moral hazard (risc moral) i que ve a dir una mica així que quan una empresa, a través dels seus gestors i propietaris, saben que el sector públic cobrirà les seves pèrdues, poden veure's temptats de prendre decisions que, de cap altra manera, no prendrien. És a dir, la gestió pot estar viciada o esbiaixada.

Bé, penso que la resposta d'un economista a aquestes qüestions ha de ser de naturalesa econòmica. I no moral o política. Des del meu punt de vista, la resposta a si Gamesa ha de ser ajudada o no és tremendament simple. Així com en tots els casos similars que he descrit (rescats bancaris, essencialment).

Si s'executa l'aval, quina és la contrapartida? Una simple obligació financera o una conversió en accions, de manera que el govern adquireixi parteix de la propietat? Un estat té alguna cosa del que no sempre disposa una empresa privada: temps i solvència

El primer és dur a terme una apropiada anàlisi de cost d'oportunitat. És a dir, en cas de no aportar els diners necessaris, quant costaria la no-supervivència de l'empresa a rescatar, tant de forma directa com indirecta? El càlcul ha d'estar molt ben realitzat, assignant, si és precís, probabilitats i valors esperats, de manera que s'obtingui un interval. El worst case scenario i el best case scenario.

En segon lloc, convé ser molt precisos amb l'anàlisi de la viabilitat. És a dir, posem diners públics per postergar la crònica d'una mort anunciada o bé és veritablement factible que l'empresa tiri endavant? Per exemple, després de quinze anys de l'esclat de la bombolla immobiliària, encara la SAREB en té més de la meitat de l'estoc per liquidar. Era viable donar sortida a tots aquests actius immobiliaris? Perquè si no ho era, no val la pena cobrir-los amb recursos de l'erari.

En tercer i últim lloc, considero que tot rescat s'ha de vincular a un acord molt clar i molt guanyador per a l'administració, en cas de no poder tornar-se. És a dir, un rescat és un terme que no reflecteix bé la realitat. Gamesa no ha demanat diners a fons perduts. Ha sol·licitat un aval per finançar el deute que li permeti donar sortida a més de 110.000 milions d'euros de comandes en cartera. Hi ha viabilitat. L'estat no posa diners, sinó que avala. L'aval pot no executar-se mai. Ara bé, en cas d'executar-se (esperem que no, però sempre pot succeir), quina és la contrapartida? Una simple obligació financera o una conversió en accions, de manera que el govern adquireixi parteix de la propietat?

Aquest element és clau. Un estat té alguna cosa del que no sempre disposa una empresa privada: temps i solvència. I ambdues coses permeten que una cosa que perd diners o està feta malbé, doni beneficis i quedi sanejada més endavant. El lliurament de temps i solvència amb diners de tots s'ha de traduir en un acord que faciliti, en la mesura possible, guanyar diners amb el rescat.