Vivim immersos en una realitat laboral que hem acabat assumint amb una resignació perversa. Ofertes que exigeixen titulacions superiors, experiència contrastada, idiomes, coneixements digitals avançats, habilitats interpersonals, alta capacitat d’anàlisi i una disponibilitat gairebé absoluta. I tot plegat, per un salari que amb prou feines garanteix la supervivència. Això sí, mai no hi falta l’incentiu destinat a impressionar-nos: excel·lent ambient de treball, flexibilitat horària i divendres intensiu.

Aquest és el retrat —esgarrifosament habitual— de moltes ofertes actuals a Catalunya. Es busquen professionals excel·lents, però es dona per fet que s’han de conformar amb condicions mediocres. El mercat laboral ha sofisticat el seu llenguatge, però no ha actualitzat els seus valors. La polivalència ha esdevingut sinònim d’explotació encoberta, i el compromís, una exigència unilateral. Qui en dicta les normes? Qui decideix quin valor té el talent?

Segons l’Informe InfoJobs-ESADE del mercat laboral de 2024, presentat el març de 2025, el salari mitjà ofert a Catalunya durant l’any passat va ser de 27.060 euros bruts anuals, només un 3,1% més que l’any anterior. L’INE, per la seva banda, fixa el salari mitjà real en 26.950 euros. Però aquestes xifres —aparentment correctes en termes estadístics— amaguen una realitat molt més crua: llocs altament qualificats, amb exigències tècniques, responsabilitat directa i experiència acreditada, continuen retribuint-se amb sous que freguen l’absurd. Aquest suposat increment del 3,1% no es percep entre la majoria dels professionals en recerca activa. El que realment es nota —i indigna— és la dissonància entre el que es demana i el que s’ofereix.

Comparat amb Europa, el contrast és flagrant. Segons dades oficials d’Eurostat (2023), la mitjana salarial de la Unió Europea se situa entorn dels 37.863 euros anuals, mentre que països com Luxemburg (81.064 €), Dinamarca (67.600 €) i Irlanda (58.700 €) ofereixen retribucions molt superiors per les mateixes responsabilitats i nivells professionals.

Dit això, com pretenem construir un país competitiu si no sabem valorar el talent que tenim?

El problema, però, no s’acaba aquí. El 2019, un 37,6% dels titulats universitaris a Espanya treballaven en ocupacions per sota del seu nivell formatiu —una taxa que gairebé duplicava la mitjana europea, situada en el 23,4%. Malgrat una lleu millora en els darrers anys, el fenomen persisteix: només un 77,6% dels joves troben una feina ajustada a la seva formació, deixant prop d’un 22,4% en situació de clara sobrequalificació. És un desaprofitament inapel·lable del capital humà que hem format amb esforç i recursos públics. I mentrestant, se’ls ofereix un salari d’entrada que sovint frega el mínim, sense projecció ni recorregut. Això no és cap pont cap al futur: és una autopista cap a la frustració.

Aquesta és la perversió: empreses que lamenten no trobar candidats, però que, quan els troben, no els poden —o no els volen— pagar dignament

I ara em pregunto: què li passa al mercat laboral? Ens hem tornat bojos? Realment aquesta ha de ser la base de la nostra competitivitat? Una guerra de preus sostinguda per la precarietat laboral?

I no només parlem dels joves. Els perfils sèniors, amb trajectòries consolidades i capacitat de lideratge demostrada, també són víctimes d’aquest sistema pervers. Les empreses els elogien, se’n declaren fascinades... fins que pregunten per la forquilla salarial. És aleshores quan tot es trenca, quan l’encanteri s’esvaeix i l’oportunitat es dilueix.

Aquest filtratge econòmic al principi del procés de selecció és una de les grans hipocresies del mercat actual. S’exigeix molt, però només si el candidat encaixa en una estructura salarial dissenyada a la baixa. Ens hem avesat a buscar perfils “top” a preu de becari. Aquesta és la perversió: empreses que lamenten no trobar els candidats que necessiten, però que, quan els troben, no els poden —o no els volen— pagar dignament.

Mentrestant, prolifera un discurs amable, gairebé infantil: el del salari emocional. Cafè gratuït, ambient jove, fruita fresca, festa el dia del teu aniversari... Però el salari emocional no paga el lloguer, ni compensa les hores extres, ni reconeix el valor real d’un professional. No es tracta de tenir un ambient “guai”, sinó de construir una cultura empresarial basada en el respecte i el reconeixement.

És un problema estructural de país. Sense talent, no hi ha innovació. Sense retribució justa, no hi ha compromís

I quin és el resultat? Un país que no reté el talent, sinó que l’expulsa. Un país que forma excel·lents professionals que acaben marxant perquè a fora troben el que aquí no se’ls ofereix: una retribució digna, un projecte amb sentit, una mirada que no els redueixi a una simple línia pressupostària.

Segons un estudi recent de la Fundació BBVA i l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), el valor del capital humà perdut per l’emigració a Espanya supera els 150.000 milions d’euros. Una xifra esgarrifosa, que no només posa en evidència la dimensió del problema, sinó que constata el fracàs col·lectiu d’un sistema incapaç de retenir allò que més costa de construir: el talent.

Això no és només un problema de recursos humans. És un problema estructural de país. Sense talent, no hi ha innovació. Sense retribució justa, no hi ha compromís. Sense projectes que valorin les persones, no hi ha teixit empresarial sòlid.

I aleshores, com volem bastir un model econòmic sostenible?

Quin és el resultat? Un país que no reté el talent, sinó que l’expulsa. Un país que forma excel·lents professionals que acaben marxant

No és normal assumir responsabilitats i rebre una retribució indigna. No és normal exigir rendiment i productivitat, i compensar-ho amb engrunes. I encara és menys normal que hàgim interioritzat —o simplement acceptat— que això és normal.

Cal un canvi de paradigma. Cal deixar enrere aquest model "low-cost" de gestió de persones i començar a construir un entorn que valori de debò la contribució de cadascú.

Perquè això dels “duros a quatre pessetes” no és en cap cas una estratègia: és una deriva que erosiona les bases del nostre teixit productiu i hipoteca qualsevol aspiració de progrés real.