Aquests dies ha aflorat una dada totalment esperada, però no per això menys esgarrifosa: l'absentisme laboral va tancar el 2025 en el seu nivell històric més alt, un 7,68% segons un informe d’Adecco, la qual cosa genera una factura que la CEOE xifra en 33.000 milions d'euros. De fet, ja s'ha convertit en la segona partida de despesa social de l'Estat, empesa gairebé del tot per les baixes per incapacitat temporal per contingències comunes, i no pas pels accidents laborals. Cada dia, entre 1,6 i 1,7 milions de persones no acudeixen al seu lloc de treball, i cada assalariat perd de mitjana gairebé onze hores al mes. La meitat d'aquest cost, uns 17.000 milions, el suporten directament les empreses; l'altra meitat, l'Estat, és a dir, tots nosaltres. En sectors com la construcció, l'absentisme ja pesa més que l'impost de societats: 3.565 milions, que equivalen a l'1,7% de les vendes del sector, dos terços dels quals recauen sobre les petites empreses, les més vulnerables davant l'absència d'un treballador.

Seria còmode despatxar aquestes xifres com un problema de gestió de recursos humans, un afer de mútues i complements salarials. Però hi ha matisos que ens haurien de preocupar: el tram d'entre 16 i 35 anys és el que més ha disparat l'absentisme, amb una incidència que ha crescut un 152% des del 2018, mentre que entre els majors de 55 anys ha baixat un 32%. O bé que els dilluns concentren el 22% de les baixes de la setmana. Dit d'una altra manera, no estem davant d'una epidèmia sanitària sobtada, sinó davant d'un canvi de comportament d'una generació sencera respecte de la feina. La mateixa patronal admet que només un terç d'aquestes absències responen estrictament a una malaltia; la resta té a veure amb la conciliació, la salut mental o la sobrecàrrega. I els comportaments, en economia, no cauen del cel: responen a incentius.

Espanya ha construït, pacientment, una estructura d'incentius invertida: un sistema on massa sovint la distància entre treballar i no treballar s'ha tornat estretíssima. La política del subsidi generalitzat, de la paga pública incondicional, s'ha accentuat notablement i s'ha desacoblat de la realitat salarial al sector privat. Alhora, quan un assalariat calcula que amb la feina –igual que amb un subsidi– amb prou feines podrà emancipar-se, que el lloguer se li menjarà la meitat del sou i que la propietat és directament una fantasia, la relació entre esforç i recompensa es trenca. El preu de l'habitatge a les grans ciutats ha crescut a anys llum dels salaris, i la resposta política ha estat, majoritàriament, més regulació de preus i menys obra nova: homeopatia econòmica per a una malaltia que és d'oferta. No és estrany, doncs, que l'edat mitjana d'emancipació a Espanya fregui els trenta anys, de les més altes d'Europa. El resultat és una generació que percep que el projecte vital mínim que van tenir els seus pares (un sostre, una família, un horitzó) avui li queda fora d'abast.

Cap societat pròspera no s'ha construït mai castigant qui produeix i abaratint qui s'absenta

A Espanya, l'absentisme puja en èpoques de bonança, quan la por de perdre la feina disminueix. És a dir, com millor va l'economia, menys anem a treballar. Aquest és el senyal inequívoc d'un model on el subsidi generalitzat i la permissivitat s'han anat normalitzant fins al punt que faltar a la feina ha deixat de tenir cost i ha deixat de fer vergonya. No es tracta només de criminalitzar el treballador – la saturació sanitària, que allarga una baixa traumatològica de 45 dies amb mútua a 82 amb la pública, hi té la seva part de culpa – sinó de reconèixer que hem dissenyat un sistema on l'esforç no es distingeix prou de la seva absència.

Més enllà de la discussió tècnica sobre complements o dies de carència, el que tenim al davant és un problema de país que cristal·litza en tres símptomes que s'alimenten mútuament: joves sense horitzó, empreses sense marge i una productivitat que fa dècades que està encallada –la producció per hora treballada amb prou feines s'ha mogut, mentre bona part del nostre entorn ens avançava. La bona notícia és que els incentius, a diferència de la demografia o del clima, es poden redissenyar en un termini raonable. És factible tornar a fer que construir sigui més fàcil que prohibir, que emprendre il·lusioni més que aspirar a ser funcionari i que treballar sempre surti més a compte que no fer-ho. No és una qüestió ideològica, sinó aritmètica: cap societat pròspera no s'ha construït mai castigant qui produeix i abaratint qui s'absenta. Espanya encara és a temps de refer aquest càlcul, però l'hauria de fer ara, en el temps de descompte, abans que la frustració col·lectiva que avui expressen tant els joves com els empresaris acabi cristal·litzant en una resignació de la qual costarà molt més sortir-ne.