En qualsevol economia avançada, saber llengües és un actiu. Suma currículum, obre portes, facilita negocis, connecta territoris i amplia oportunitats. Saber anglès és una necessitat. Saber francès, alemany o italià és un plus. Saber xinès o àrab és internacionalització. Però quan la llengua és el català, alguna cosa es torça. El relat dominant es desfigura amb una facilitat preocupant i el que en qualsevol altre context es consideraria capital passa a presentar-se com una imposició, una despesa prescindible, una obsessió d’uns anomenats separatistes que cal extingir.

A partir d’aquí, es desvirtua el sentit mateix del debat. Aprendre deixa de ser una forma de progrés i es converteix en sospita, parlar ja no és comunicar sinó imposar, i protegir una llengua pròpia deixa de ser un exercici de preservació cultural per esdevenir, segons aquest relat, una amenaça a una suposada neutralitat que, en realitat, només és còmoda per a qui no vol qüestionar l’hegemonia existent.

Aquesta distorsió es fa especialment evident en la voluntat expressada pel pacte entre el PP i Vox a l’Aragó d’"alliberar l’Aragó de la imposició del català". Una formulació que, sorprenentment, ha passat pràcticament desapercebuda en una gran majoria de mitjans, com si es tractés d’un detall menor o d’una excentricitat retòrica sense conseqüències. I, tanmateix, és precisament aquesta aparença d’irrellevància la que en revela la gravetat. Perquè quan una afirmació d’aquesta naturalesa no genera debat, és que ja s’ha començat a normalitzar.

La formulació no és gratuïta. No apel·la a la revisió d’una política lingüística ni a l’ordenació d’un marc normatiu, sinó que construeix una imatge molt més profunda i carregada de significat: la d’un territori sotmès que necessita ser alliberat. Com si el català fos una ocupació, una condemna, una malaltia del territori. Com si conèixer una llengua més fos un càstig i no una oportunitat.

El que en qualsevol altre context es consideraria capital, amb el català passa a presentar-se com una imposició

El llenguatge, en aquest sentit, no és accessori. Defineix el marc mental des del qual es construeix la realitat. No és el mateix reconèixer que una llengua forma part del patrimoni d’un territori que presentar-la com un element aliè del qual cal alliberar-se. En el primer cas, es descriu una realitat complexa i plural. En el segon, es fabrica un adversari. I quan una llengua és convertida en adversari, el debat deixa de ser tècnic per esdevenir ideològic: ja no es tracta de regular-ne l’ús, sinó de deslegitimar-ne l’existència pública.

El català a la Franja no és una anomalia ni una imposició externa. És una realitat històrica, social i cultural arrelada en el territori. Forma part de la vida quotidiana de milers de persones, de la transmissió intergeneracional, de la manera de relacionar-se, de treballar i d’entendre el món. Negar aquesta evidència no la fa desaparèixer. El que fa és empobrir el relat col·lectiu i reduir la capacitat d’una societat per reconèixer-se en la seva pròpia complexitat.

Però el que està en joc va més enllà de la llengua. Aquesta negació persistent del català s’inscriu en una qüestió més profunda i estructural: la dificultat de reconèixer Catalunya com una realitat nacional amb identitat, llengua i cultura pròpia. Quan aquest reconeixement es nega o es dilueix, tot el que en deriva queda inevitablement qüestionat. La llengua deixa de ser patrimoni per esdevenir problema. La cultura es redueix a particularisme. I qualsevol intent de normalització és llegit com una provocació.

Aquest és, probablement, el nucli del conflicte. No es tracta tant que el català ocupi massa espai, com que la seva existència visible i normalitzada posa en evidència una realitat que alguns prefereixen ignorar. Cada vegada que el català reclama presència, recorda que l’Estat no és homogeni, que hi ha una pluralitat que no es pot dissoldre en un únic relat i que aquesta pluralitat exigeix alguna cosa més que tolerància retòrica.

El català a la Franja no és una anomalia ni una imposició externa. És una realitat històrica, social i cultural arrelada en el territori

En aquest context, resulta especialment revelador observar com es construeix el discurs sobre la diversitat lingüística a Espanya. Es reivindica en fòrums internacionals, s’exhibeix com a signe de riquesa cultural i es converteix en element de projecció exterior. Però aquesta mateixa diversitat es problematitza quan demana conseqüències concretes en l’àmbit educatiu, administratiu o econòmic. Aleshores, el que era riquesa esdevé incomoditat. No per la llengua en si mateixa, sinó perquè obliga a revisar els equilibris de poder i les jerarquies implícites.

Des d’una perspectiva econòmica, la paradoxa és encara més evident. En un entorn que proclama la necessitat de formar professionals versàtils, capaços d’adaptar-se a contextos diversos i de moure’s amb solvència en entorns globals, resulta difícil justificar que el coneixement d’una llengua addicional sigui percebut com una càrrega. Les empreses busquen perfils multilingües, les organitzacions valoren la capacitat de comunicació i els mercats premien la flexibilitat cultural. I, tanmateix, en aquest mateix escenari, el català continua sent objecte d’una sospita que no s’aplica a cap altra llengua.

A Catalunya, aquesta realitat es viu amb una certa naturalitat, però no per això és menys significativa. La llengua actua com un element de cohesió, com un vehicle de confiança i com una eina que facilita les relacions econòmiques i socials. No és només una qüestió identitària. És també una infraestructura intangible que estructura el teixit productiu i reforça la capacitat de relació entre actors econòmics.

Quan una empresa utilitza la llengua del seu entorn, no està fent un gest simbòlic. Està optimitzant la seva capacitat de connexió amb clients, proveïdors i col·laboradors. Quan un professional pot operar en diferents llengües, amplia el seu abast i millora la seva competitivitat. I quan un territori preserva i impulsa la seva llengua, no es tanca. Es dota d’una eina més per projectar-se.

És també una infraestructura intangible que estructura el teixit productiu i reforça la capacitat de relació entre actors econòmics

Per això sorprèn que aquest mateix principi s’inverteixi quan es tracta del català. El que en altres contextos és vist com un actiu, aquí es presenta com una càrrega. El que seria una oportunitat es transforma en problema. I el que hauria de ser un element de valor es converteix en un element de confrontació.

El recurs a la llibertat per justificar aquesta operació tampoc no és casual. Es reivindica la llibertat de no aprendre, de no reconèixer, de no incorporar una realitat que incomoda. Però una llibertat construïda sobre la negació del que existeix és, en el fons, una forma de renúncia. Renúncia a comprendre, a ampliar horitzons, a assumir la complexitat com a part inherent de qualsevol societat madura.

Europa, en aquest sentit, ofereix un marc que sovint es reivindica, però que no sempre s’aplica amb coherència. La diversitat lingüística és un dels pilars del projecte europeu, almenys en el pla discursiu. Es defensa la preservació de llengües minoritzades, es promou el plurilingüisme i es reconeix el valor cultural de la diversitat. Però aquest compromís es dilueix quan aquestes mateixes llengües esdevenen objecte de conflicte dins dels estats. La defensa de la diversitat no pot ser selectiva ni condicionada per la comoditat política.

En última instància, el debat sobre el català a l’Aragó no és una qüestió local ni conjuntural. És un reflex d’una tensió més profunda entre uniformitat i pluralitat, entre control i reconeixement, entre una idea de país tancada sobre si mateixa i una altra capaç d’assumir la seva pròpia complexitat.

Les llengües no resten. Sumen. Sumen capital humà, capital social i capacitat de projecció. El català també. Negar-ho no és només un error cultural. És també una pèssima decisió econòmica.

I, davant d’això, la pregunta que queda oberta és tan incòmoda com inevitable: si saber més ens fa més lliures i més competitius, per què hi ha qui continua necessitant presentar el català com un problema?