La fixació anual del salari mínim ha adquirit una destacada importància, a causa de l’important increment que s’ha produït des del canvi de govern espanyol a partir de 2018. El seu creixement progressiu ha suposat que, des d’una quantia anual de 10.302 euros el 2017, s’hagi passat als 17.091 euros anuals amb l’última pujada per al 2026. Aquestes pujades en aquest període representen un increment del 65,89 %. Tot i que no es disposa de xifres clares respecte del pes del salari mínim en el conjunt de la població ocupada, prenent com a referència les dades de la Mostra Contínua de Vides Laborals (MCVL), es pot estimar que, a l’altura de 2023, al voltant del 7,4 % dels treballadors es regien pel salari mínim respecte del total d’assalariats, quan només 5 anys enrere amb prou feines representava el 3,5 % (AIREF).

D’aquesta manera, si bé la política de rendes salarials es continua fixant a través de la negociació col·lectiva, el salari mínim ha deixat de tenir un impacte marginal, ja que la seva quantia supera els trams inferiors de les taules salarials de molts convenis. Fins i tot cal tenir present que, encara que formalment els salaris superiors al mínim establert no es veuen alterats per les seves pujades, en la pràctica tenen una influència important en el moment de la renegociació dels convenis.

En tot cas, l’últim increment acordat pel govern espanyol per al 2026 no presenta especials novetats. Tal com ha succeït en els últims anys, l’augment s’ha decidit pel govern espanyol amb el suport sindical i l’oposició empresarial, fixant-se la seva quantia seguint la pauta marcada per la Comissió d’experts encarregada d’efectuar el càlcul del 60 % del salari mitjà. En aquesta ocasió la seva quantia resulta més continguda que en anys precedents, atès que ja l’any anterior el salari mínim assolia aquest referent del 60 %. Es tracta d’una pujada prudent, del 3,1 %, força en consonància amb la inflació d’aquest últim any, del 2,9 %, i en xifres també properes a l’increment pactat a través de la negociació col·lectiva, del 3,5 %. Es manté també, en paral·lel, la no tributació per IRPF dels salaris més baixos, en elevar-se la deducció general per a qui percep el salari mínim anual, de manera que el total de l’increment del salari mínim va a parar a la butxaca de qui el rep, amb l’única detracció de la cotització a la Seguretat Social.

Es manté fins i tot la inèrcia, a partir de l’inici del govern de coalició, d’aprovar la seva quantia ja iniciat l’any, a mitjan febrer, fins i tot en un any de desacords interns a finals de setembre (2021); salvat sempre, en termes formals, per atribuir-li efectes retroactius a partir de l’1 de gener de l’any corresponent. Aquest costum va trencar la bona tradició que el salari mínim de cada any quedés fixat al desembre de l’any precedent. Caldria reflexionar sobre la conveniència de tornar als temps d’aprovació tradicionals, atès que la pràctica actual no deixa de resultar anòmala, amb una pervivència provisional del salari de l’any previ. Tot i que això no provoca perjudicis en termes d’abonament real dels nous salaris per als treballadors, a resultes de la retroactivitat, aquesta pràctica de retard en la seva fixació no deixa de presentar inconvenients, tant des del punt de vista de la programació comptable per a les empreses com des de la perspectiva de demora en l’inici de les negociacions dels convenis que s’han de renovar cada any.

El salari mínim ha deixat de tenir un impacte marginal, ja que la seva quantia supera els trams inferiors de les taules salarials de molts convenis

Des del punt de vista del seu règim jurídic es manté el format de canviar exclusivament les xifres que determinen la seva quantia (anual, mensual, diària i per hora de treball), copiant en la resta la redacció literal dels anteriors Reials decrets. Amb això, es manté una regulació estable, cosa que aporta seguretat jurídica, transparència i eficàcia al text legal, d’acord amb les exigències establertes amb caràcter general per a l’elaboració del conjunt de les normes. Això sí, alguna obscuritat i contradicció en la redacció es manté des de fa molt de temps entre dos preceptes del Reial decret (arts. 2 i 3), que diuen el contrari en matèria de complements salarials, cosa que no aniria malament corregir en benefici d’una plena seguretat jurídica i de respecte al que imposa l’Estatut dels Treballadors. En aquests termes, almenys per ara, no es considera oportú emprendre propostes de reforma que es formulen des de diversos àmbits.

Aquesta opció es veu facilitada per la recent sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que, al mateix temps que ha validat la licitud de la Directiva sobre salaris mínims adequats, les poques regles que ha anul·lat són aquelles que, si escau, haurien exigit una transposició expressa al nostre ordenament intern de la norma europea. En anul·lar-se en concret els criteris detallats que s’han de tenir en compte a l’efecte de la fixació i actualització dels salaris mínims, alhora que es reinterpreta l’abast d’altres previsions de la Directiva, es pot interpretar que la redacció vigent dels successius Reials decrets resulta plenament respectuosa amb la Directiva i, per tant, que no cal dur a terme cap transposició expressa, més enllà de la necessitat de creació d’un òrgan consultiu d’assessorament a l’efecte del seguiment de la taxa de cobertura dels convenis col·lectius. Diferent seria que, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, es pretenguessin introduir altres mesures de reforma que no deriven de la Directiva.

Finalment, probablement el més important de tot, la reiteració inalterada de la redacció del Reial decret per al 2026, respecte dels precedents, manté tal qual la regla de l’absorció i compensació dels salaris pactats, de manera que no es té en consideració la reclamació sindical que aquesta regla no afecti els complements. A aquests efectes, resulta fonamentada la interpretació del Tribunal Suprem en el sentit que no és possible excloure els complements de la regla de l’absorció i compensació. Preveure l’exclusió requeriria una modificació de l’Estatut dels Treballadors, ja que per via reglamentària no es poden establir condicions de treball diferents de les establertes per llei. A més, l’absorció dels complements és el criteri més raonable amb caràcter general, ja que el contrari alteraria la funció constitucional del salari mínim, segons la qual la intervenció per part del poder públic s’ha de limitar a fixar el llindar inferior retributiu, restant la resta de polítiques salarials assumides per la negociació col·lectiva. Si s’efectués aquest canvi, el salari mínim, en termes aproximats, passaria a impactar almenys el 23 % dels treballadors, alterant substancialment els equilibris entre intervenció legal i negociació col·lectiva; fins i tot amb el resultat que mai no s’arribaria a assolir l’objectiu que els salaris mínims arribessin al 60 % del salari mitjà.

En tot cas, respectant l’anterior, sí que seria convenient una exclusió de l’absorció respecte de complements concrets molt singulars, que per la seva especialitat no s’haurien de reduir en cap cas; per exemple, complements per nocturnitat, per penositat i perillositat, per exclusivitat i per permanència. D’altra banda, també seria convenient establir regles subsidiàries, aplicables en el cas que les parts no acordin una altra cosa, per als supòsits d’absorció parcial; és a dir, situacions en què el salari mínim en còmput global anual no arriba a superar el salari pactat, però sí que pot absorbir algunes partides; per exemple, establint que l’absorció ha de començar pel salari base i no pels complements, així com un criteri de reducció proporcional per al conjunt dels complements en cas que l’absorció del salari base fos insuficient. 

Ara els interlocutors socials han d’afrontar al més aviat possible la negociació del nou Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva

Caldria aclarir que quan s’afirma, com a diagnòstic general, que la fixació per al 2026 del salari mínim presenta poques novetats, no ho estic criticant. Per contra, llevat dels matisos fets, en aquest cas l’escassetat de novetats s’ha de valorar positivament.

A partir d’aquí, un cop fixat pel govern espanyol el salari mínim per a aquest any, la pilota es trasllada a la teulada dels interlocutors socials, que han d’afrontar al més aviat possible la negociació de l’esperat nou Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva, atès que l’últim va vèncer a finals de l’any anterior. Aquests acords, de llarga tradició en el sistema de negociació col·lectiva, són d’enorme utilitat i eficàcia, per la qual cosa serà ben rebut el pacte en aquesta matèria entre les organitzacions sindicals i empresarials més representatives.