El treball autònom representa una part important del nostre mercat de treball, tot i que ni és tan significativa com, de vegades, es fa entendre ni es detecta que tendeixi a créixer, sinó tot el contrari, com a resultat de les transformacions econòmiques i tecnològiques que s’han produït en els darrers anys. Se solen utilitzar dos tipus de dades per calibrar el seu pes: d’una banda, les proporcionades per l’Enquesta de Població Activa (EPA); de l’altra, les dades aportades pel nombre de treballadors d’alta en el règim especial de la Seguretat Social de treballadors autònoms. El primer és més fiable i reflecteix millor la realitat del nostre mercat laboral, ja que desagrega de manera més precisa la situació professional de cada persona al mercat de treball, diferenciant entre assalariats, ocupadors i autònoms en el sentit estricte del terme per no tenir empleats al seu servei. El segon agrupa en una sola dada tant els ocupadors com els autònoms en el sentit estricte del terme, a més que pot estar sobredimensionat per l’existència de situacions de pluriactivitat d’algunes persones.

Segons les dades de l’EPA, de manera bastant estable en el temps, els autònoms representen al voltant del 10% del total d’ocupats, mentre que els assalariats suposen actualment al voltant del 85% i els ocupadors al voltant del 5%. Es tracta d’una distribució d’aquests tres grups en percentatges que es presenta gairebé idèntica a Catalunya, si de cas amb un pes lleugerament superior dels assalariats. Les variacions en el temps solen afectar només el cicle econòmic, en el sentit que la xifra absoluta d’autònoms es manté inalterable en períodes de crisi econòmica, mentre que, en moments de crisi d’ocupació, es destrueix gairebé exclusivament treball assalariat i, en els moments de creixement, la creació se centra sobretot en l’ocupació assalariada. El més important de tot és que, amb això, es poden descartar les prediccions formulades per alguns segons les quals les noves formes d’organització empresarial, les noves formes de treball i els processos de digitalització provocarien una tendència a l’increment del treball autònom i a un cert declivi del treball assalariat. Si més no, les dades estadístiques oficials, pel que fa al mercat laboral espanyol, mostren el contrari: un manteniment sòlid de la taxa d’assalarització, fins i tot una tendència a un cert creixement des del final de la pandèmia d’aquesta taxa d’assalarització, mentre que la taxa de treball autònom amb prou feines creix.

Els autònoms representen al voltant del 10% del total d’ocupats, mentre que els assalariats suposen actualment al voltant del 85%

La realitat dels autònoms en el nostre mercat de treball és molt diversa i no tots els que tenen aquesta condició responen a les mateixes característiques: no són el mateix els qui exerceixen les professions liberals tradicionals, els qui gestionen un petit comerç o negoci d’hostaleria, o bé els qui desenvolupen una activitat per a empreses clientes en el marc de la descentralització productiva de les grans empreses; no són el mateix els qui es dediquen a activitats tradicionals d’oficis clàssics que els qui realitzen tasques totalment desqualificades i sense inversió significativa en mitjans materials per fer aquests treballs. En aquests termes, uns tenen un assentament sòlid i una forta aportació de riquesa a la nostra activitat econòmica, la qual cosa convida al seu suport i a mesures que en facilitin la consolidació, mentre que d’altres mostren una notable feblesa i escasses perspectives de continuïtat, poc productius per al conjunt de l’activitat econòmica i que cal mirar amb certa desconfiança.

Tenint en compte tot això, l’estancament de les xifres de treball autònom s’ha de valorar positivament, ja que un hipotètic creixement pot ser només una manifestació de feblesa de la nostra estructura empresarial, quan allò que dóna fortalesa i solidesa al creixement econòmic és l’augment de la mida mitjana de les empreses. A la inversa, un possible increment del treball autònom més enllà de les xifres actuals només podria ser el resultat d’assajos de projectes empresarials precaris i amb poc futur, iniciatives de baixa qualitat productiva i alt risc de fracàs. En termes generals, existeix una taxa de supervivència molt reduïda de l’emprenedoria autònoma, ja que prop del 48% no supera l’any exercint la seva activitat, mentre que el 90% dels cessaments d’activitat es deuen a motius econòmics. En gran mesura es tracta d’una emprenedoria que s’emprèn exclusivament davant l’absència d’oportunitats d’ocupació en l’àmbit del treball assalariat.

Els factors que solen venir associats a aquest tipus de fórmules d’emprenedoria poden mostrar un perfil de marcada precarietat d’aquest segment d’ocupats: majors dificultats de digitalització de la seva activitat econòmica i, per tant, d’increment de la productivitat de la seva activitat professional, amb l’efecte corresponent sobre la seva capacitat competitiva; inferior capacitat d’inversió en el negoci, amb riscos de desenvolupar una activitat intensament descapitalitzada; menors nivells de progrés en una formació professional cada cop més exigent i, per això, amb capacitat per adaptar-se als canvis del mercat; una tendència a l’envelliment superior a la mitjana dels ocupats (els autònoms majors de 55 anys representen més de 10 punts percentuals respecte del total d’ocupats), per tant, amb majors dificultats d’adaptació als canvis; el tram més important d’autònoms obté ingressos per sota del salari mínim; a més, tenint en compte que les seves jornades laborals són superiors (unes 10 hores setmanals més que la mitjana), la seva remuneració per hora resulta inferior a la mitjana del treball assalariat; majors dificultats de conciliació amb les seves responsabilitats familiars; menor capacitat d’aportacions econòmiques a sistemes públics o privats de cara a la jubilació, etc.

Existeix una taxa de supervivència molt reduïda de l’emprenedoria autònoma, ja que prop del 48% no supera l’any

Una de les proves més palpables del que s’ha exposat es detecta en una forta presència de l’emprenedoria autònoma entre els estrangers de recent accés al mercat laboral. Així, s’està detectant que el treball autònom s’està convertint en la primera via d’accés a l’ocupació per part dels immigrants extracomunitaris, en la mesura que resulta molt més fàcil accedir al mercat de treball per aquesta via, començant per la major facilitat per obtenir un permís de treball com a autònom, per realitzar una activitat sense gaire inversió, mentre que resulta més difícil obtenir un permís de treball com a assalariat com a conseqüència de rebre una oferta de contractació laboral en ferm. En molts casos, això mostra un perfil d’emprenedoria dels estrangers que es concep com una simple primera fase en el procés d’integració al mercat laboral, que després permet el transvasament estable al treball assalariat.

Les dades ho aporten un informe recent d’un observatori, que indica que la taxa d’emprenedoria recent de la població immigrant a Espanya (13,1%) duplica la corresponent a la població espanyola (6,2%), de manera que un de cada vuit immigrants emprèn una activitat com a autònom al nostre país. Tanmateix, al mateix temps, succeeix el contrari amb la taxa d’emprenedoria consolidada, fins al punt que la taxa d’espanyols que consoliden el seu negoci (6,8%) supera la dels immigrants (5,9%), que, per tant, presenten una alta taxa de mortalitat en les seves iniciatives empresarials. El resultat és que, en el seu conjunt, es manté estabilitzada amb el pas del temps la taxa d’estrangers autònoms respecte del total dels estrangers ocupats (al voltant del 10,7%) i respecte del total d’ocupats (al voltant de l’1,5%); estabilitat dels percentatges que es produeix malgrat que la taxa d’emprenedoria entre els estrangers duplica la dels nacionals.

Amb tot això no pretenem ni demonitzar ni menystenir la importància que té el segment de la població ocupada com a treballadors autònoms, atès que un alt nombre d’ells presenta un important dinamisme, gran flexibilitat per adaptar-se als canvis, fort arrelament al nostre mercat laboral i, en definitiva, una decisiva aportació al creixement econòmic. No obstant això, el que sí que volem destacar és que davant dels anteriors també hi ha un important nombre d’autònoms en situació de forta feblesa, resultat en gran part de projectes empresarials poc viables a llarg termini, amb una alta taxa de mortalitat. Per això, és una crida d’atenció per fer un diagnòstic encertat i segregat entre els diferents tipus de projectes d’emprenedoria, evitant promoure o donar suport a iniciatives de poca viabilitat i amb altes probabilitats de fracàs.