"La gent ha deixat d'escriure".

Aquesta frase la vaig escoltar fa molts anys, d'acord amb l'adveniment de la telefonia mòbil, quan aquesta era analògica i el digital es limitava a puntuals, escarits i telegràfics missatges de text escrits, els famosos SMS que avui són més aviat una confirmació d'un avís, transferència, visita mèdica o codi de verificació i que, només fa dues dècades, era l'únic que teníem a falta de WhatsApp.

Si alguna cosa té la tecnologia és que ens sorprèn contínuament. Extraiem conclusions i pontifiquem sobre com canviarà les nostres vides de forma prematura perquè les prediccions lineals no serveixen quan de disrupció tecnològica es tracta. Sempre surt un nou invent o una nova aplicació que esfuma les anteriors i que introdueix o recupera nous elements que donàvem per perduts.

Això mateix ha passat amb l'escriptura. No és que la gent hagi deixat d'escriure. És que la gent escriu més que mai. És més. Les noves generacions de professionals prefereixen gestionar comunicacions escrites abans que orals o verbals. Se senten més còmodes amb el text i la paraula escrita és eina de gestió. Queda tot anotat; queda constància del dia i hora de la resposta, l'ordre jeràrquica o la proposta o de la dada enviada.

Entre els nostres adolescents, les relacions socials són més intenses, fàcils de gestionar i subjectes a més acceptació si es fan a través del text que en forma presencial. He vist en pell pròpia nois i noies comunicar-se per missatgeria digital com si fossin amics íntims i després amb prou feines saludar-se i mirar-se als ulls quan es creuen per l'institut.

Segons la meva opinió, la paraula escrita, fins que no arribi una altra tecnologia que promogui i imposi a la societat el contrari, s'ha imposat sobre la paraula parlada. Les comunicacions verbals estan desapareixent del món empresarial. Potser la paraula no és "desaparèixer", però sí limitar. Deixem al terreny presencial la comunicació espontània i casual, així com aquella que pot ser molt delicada o promoure un conflicte i, curiosament, optem també per parlar quan el que cal escriure portaria massa temps i anem més de pressa de paraula. El curiós és que els professionals més joves et diuen que no és veritat i que el problema de baby boomers i generacions X del món empresarial és que no sabem resumir o centrar-nos en l'essencial. Que "ens enrotllem massa" i que el mateix que portem a una conversa parlada perquè "és molt llarga" es podria resumir en dos paràgrafs. Són punts de vista diferents que provenen d'una educació també diferent.

El punt rellevant de tot aquest assumpte és, des del meu punt de vista, una pregunta a què convé respondre: es traslladen adequadament les emocions a través de la paraula escrita?

Potser les noves generacions de professionals són més fredes, més pragmàtiques. Les emocions se les deixen a casa en sortir per la porta perquè la professió no és un escenari dels sentiments, sinó un entorn en el qual s'exerceix una funció i es cobra per això.

És així?

Jo penso que no. Les persones som éssers emocionals. Les emocions i sentiments formen part de la nostra essència humana. Les persones som, abans que professionals, persones.

I per això crec que existeix una oportunitat per a aquelles organitzacions que saben reservar, preservar i afavorir un espai i un temps per a les comunicacions verbals i, vaig un punt més enllà, presencials. Perquè no és el mateix parlar amb un altre cristià a través d'una pantalla amb una de les moltes plataformes digitals per reunir-se, que respirar el mateix aire, veure'ns sota la mateixa llum, tocar la mateixa taula, sentir el batec de l'altre, estrènyer la seva mà, donar un cop a l'esquena i tantes coses que fan del presencial l'autèntic i més valuós lloc per al qual ens va fer humans: el verb.

I per això el teletreball, que està molt bé, tampoc no substitueix, ni a base de Teams, Zooms i Meets, la comunicació verbal en un mateix lloc. Mai a la meva vida no he construït o forjat un compromís amb un projecte, amb una missió o he resolt un conflicte de veritat sense veure'm cara a cara amb la persona, sense pantalles pel mig.