Tenim la pagesia en peu de guerra. Els tractors tenyeixen les carreteres i la crispació s’ha estès arreu del territori. La imatge no és ni gratuïta ni exagerada: respon a una amenaça percebuda com a real i imminent. Amb el text de l’acord ja tancat i el procés de ratificació en marxa a la Unió Europea, el pacte amb els països del Mercosur ha fet aflorar un malestar que feia temps que s’acumulava i que ara ha deixat de poder-se contenir.

El sector primari català no arriba fins aquí per sorpresa ni per impuls. Fa anys que treballa en un entorn cada vegada més exigent i menys rendible. Els costos de producció s’han incrementat de manera sostinguda, les exigències ambientals i sanitàries són elevades, i els preus en origen sovint no compensen ni l’esforç ni la inversió. A tot plegat s’hi afegeix una manca de relleu generacional persistent, que posa en risc la continuïtat de moltes explotacions. En aquest context fràgil, qualsevol alteració del marc competitiu es viu com una amenaça directa.

No es tracta en cap cas d’un rebuig al comerç internacional ni d’una resistència al canvi. La pagesia catalana no qüestiona la necessitat d’exportar ni d’obrir nous mercats. El que qüestiona és la coherència del model. Produir aliments a Catalunya implica complir unes normes estrictes en matèria sanitària, ambiental i laboral, fruit d’un sistema que diu defensar la qualitat, la seguretat alimentària i la sostenibilitat. Aquestes exigències tenen un sentit clar, però també tenen un cost que sovint no és reconegut ni compensat.

L’acord amb els països sud-americans integrats al Mercosur, negociat durant més de vint-i-cinc anys, vol crear una de les zones de lliure comerç més grans del món, amb prop de 780 milions de consumidors. Segons dades de la Comissió Europea, l’intercanvi comercial entre ambdós blocs supera els 100.000 milions d’euros anuals. El relat institucional insisteix en les oportunitats econòmiques, en la necessitat de reforçar aliances estratègiques i en el paper d’Europa en un escenari global cada vegada més competitiu. Però aquesta mirada macroeconòmica tendeix a obviar els efectes concrets sobre el territori.

El sector primari català no arriba fins aquí per sorpresa ni per impuls. Fa anys que treballa en un entorn cada vegada més exigent i menys rendible

El nucli del conflicte és la desigualtat de condicions. En molts països del Mercosur, les normes de producció són substancialment menys estrictes que les europees. L’ús de determinats fitosanitaris prohibits a la Unió Europea, els baixos costos laborals i una regulació ambiental més laxa permeten produir a preus amb els quals el productor català difícilment pot competir. Obrir el mercat europeu a aquests productes sense exigir condicions equivalents no és fomentar la competència, sinó institucionalitzar un desequilibri estructural.

És per això, i amb raó, que la pagesia reclama les anomenades clàusules mirall. No com un privilegi ni com una excepció, sinó com una condició mínima de justícia. Si a un productor local se li exigeixen uns estàndards concrets, és raonable que aquests mateixos criteris s’apliquin als productes que entren de fora. Sense aquesta simetria, el mercat esdevé una cursa a la baixa en què el preu s’imposa a la qualitat i el territori n’acaba sortint perjudicat.

Aquest malestar no és exclusiu de Catalunya. França ha viscut mobilitzacions massives del sector agrari, i el seu govern ha expressat obertament l’oposició al tractat. A Alemanya, Grècia, Polònia o Irlanda també s’han produït protestes i advertiments clars del món rural. El que sovint falla és el relat. Aquestes mobilitzacions es presenten com a conflictes locals desconnectats, quan en realitat responen a un mateix patró europeu. El sector primari alerta que està sent sacrificat en benefici d’interessos econòmics molt concrets.

En aquest escenari, el suport gairebé acrític de l’Estat espanyol al tractat resulta especialment difícil de justificar. El govern defensa l’acord com una oportunitat estratègica per a l’economia, posant el focus en els beneficis per a sectors industrials i exportadors amb forta presència a l’Amèrica Llatina. Però aquest relat invisibilitza l’impacte que l’acord pot tenir sobre la pagesia, un sector també estratègic per a l’equilibri territorial, la cohesió social i la sobirania alimentària.

El nucli del conflicte és la desigualtat de condicions. En molts països del Mercosur, les normes de producció són molt menys estrictes que les europees 

Les mesures compensatòries que s’han posat sobre la taula no resolen el gran problema de fons. Els ajuts puntuals, els fons de crisi o els mecanismes de salvaguarda poden alleujar tensions a curt termini, però no corregeixen la desigualtat normativa ni garanteixen una competència justa. Al contrari, consoliden un model en què el sector primari depèn cada cop més de subvencions mentre perd capacitat productiva i autonomia.

El debat que obre aquest tractat és incòmode, però necessari. Quin paper ha de tenir la pagesia en el projecte europeu i, per extensió, en el model econòmic català? Si l’agricultura és estratègica, si es parla de sobirania alimentària i de transició ecològica, aquestes idees s’han de traduir en decisions coherents. No es pot exigir excel·lència a casa i mirar cap a una altra banda quan es tracta d’importacions.

El conflicte no és menor ni conjuntural. Afecta directament la capacitat de Catalunya de sostenir un sector primari viu i viable. El Mercosur posa aquesta realitat contra les cordes i obliga a preguntar-nos qui decideix, amb quins criteris i amb quin respecte pel territori. El silenci o l’ambigüitat, en aquest punt, també són una presa de posició.