La setmana passada, el Parlament va aprovar una proposta que em va sorprendre: una vinyeta per a les autopistes catalanes. El debat neix de les deficiències en el manteniment de l'AP7 –que no estaria afectada, perquè és de titularitat estatal, no catalana– i té sentit, perquè la supressió de peatges ha suposat un empitjorament del trànsit i de l’estat de les autovies, però la solució no pot ser aquesta, perquè no pot ser catalana, ha de ser espanyola.

El que em va sorprendre va ser la poca memòria de la nostra classe política. No fa pas tants anys del moviment “no vull pagar”, en el qual molts conductors van negar-se a pagar els peatges no tant perquè estiguessin en contra dels peatges com a concepte sinó sobretot pel greuge comparatiu. A Catalunya feia dècades que pagàvem els peatges de l’AP7, l’AP2, la C33, per citar només tres autopistes de les més transitades on es van aixecar les barreres per sempre, mentre a bona part d’Espanya, la immensa majoria d’autovies eren gratuïtes, com va recordar Junts en el Parlament. Per això em crida l’atenció que s’aprovi la proposta d’una vinyeta només a Catalunya.

Que cal pagar per utilitzar les autopistes és tan obvi com que ja les paguem. Abans ho fèiem en passar-hi, posant la targeta perquè s'apugés la barrera, i ara ho fem via impostos, les utilitzem o no. Quan el govern espanyol decideix, abans de la pandèmia, deixar de licitar les concessions de les autopistes de peatge que anaven vencent durant el mandat, ho fa perquè considera que no s’ha de continuar pagant per anar-hi. Però després en licita el manteniment, contra els pressupostos públics, i el seu estat es deteriora.

Es deteriora per dos motius: el primer és que l’Estat no hi dedica prou recursos. Sempre és més fàcil exigir a un tercer, sobretot si hi ha un contracte amb uns requisits i unes inversions compromeses, que fer-ho tu mateix. Quan s’ha de reesfaltar un tram, si hi ha una concessionària ja pot afanyar-se; si és responsabilitat pública, l’expedient passa a la pila de feina a fer del ministeri de Transport...

Catalunya ja va ser pionera en les autopistes de peatge, però ara cal un sistema que no discrimini ningú i beneficiï tothom

El segon motiu és l’increment d'ús. Quan s’eliminen els peatges, el trànsit s’incrementa significativament. Si als conductors que poden passar-hi o anar per vies alternatives, els resulta més ràpid i els costa el mateix passar-hi que no fer-ho, hi passaran. Aquest efecte és especialment notable en el cas dels camions: en un país en el qual encara esperem el corredor mediterrani i on la majoria de les mercaderies viatgen sobre rodes, els camions omplen les autopistes i les deterioren.

No es tracta de criminalitzar els transportistes. Fan la seva feina, l’han de seguir fent i ells no tenen la culpa de la política de gestió d’infraestructures de les administracions. Però que es multipliqui el nombre de camions a l'autopista incrementa les necessitats de manteniment de la calçada de forma exponencial.

Així que ara tenim unes autopistes pitjors, més saturades, amb més accidents i les paguem entre tots, les utilitzem o no. La gent que no té cotxe, també les paga. Per tant, és obvi que cal revisar aquesta situació. És tan obvi que fins i tot els partits polítics ho han admès malgrat que sigui un tema impopular. Això sí, cometen, al meu parer, dos errors: el model no pot ser només català i la vinyeta, tot i ser el més senzill d’implementar, no és ni el més just ni el més eficient.

Amb la vinyeta, tothom paga un fix per utilitzar les autopistes, les utilitzi molt o poc. Caldria veure si els que no tenen cotxe o moto ho pagarien. En canvi, amb un model de pagament per ús, en funció dels quilòmetres, tothom pagaria el que li toca. A més, hi podria haver bonificacions, per exemple per a veïns que no tenen alternatives, o per fomentar l’ús de cotxes elèctrics. I també es podria fer que els que més paguin siguin els que més contaminen i els que treuen un benefici econòmic a l’ús de les autopistes, com els camions. Aquests són els criteris que marca la Comissió Europea, i es pot implementar sense peatges, amb sistemes de càmeres, sensors i lectors.

El més important, però, és que no sigui només un sistema per a Catalunya. Ha de ser el mateix per a tot l’Estat, i per a totes les vies d’alta capacitat. Qualsevol altra cosa seria injusta i tornaria a generar un greuge comparatiu que posaria en risc el model, perquè els usuaris s’hi podrien revoltar. Catalunya ja va ser pionera en les autopistes de peatge. Era una altra època: les vies d'alta capacitat eren necessàries per al desenvolupament econòmic del país i les concessions eren la millor manera de fer-les. Va ser molt positiu. Però ara, quan les infraestructures ja existeixen i es tracta de mantenir-les com Déu mana, i tot l’Estat té els mateixos problemes, cal un sistema que no discrimini ningú i beneficiï tothom.