Recentment, un informe de l’Observatori de Pimec ha tornat a posar sobre la taula la qüestió de la comparativament petita dimensió de l’empresa catalana. Hi ha una abundant literatura econòmica que demostra l’elevada correlació que existeix entre dimensió empresarial, productivitat i remuneració salarial. D’aquí es desprendria que augmentar la dimensió mitjana dels establiments empresarials és una de les claus per millorar la productivitat i, com a conseqüència, els salaris i el benestar de la població. L’informe de Pimec fa inventari de les barreres de tipus fiscal, administratiu i laboral que penalitzen els augments d’escala i advoca –amb encert– per reduir-les o eliminar-les.

Per altra banda, la literatura econòmica també aporta evidència del fet que són les empreses més productives les que creixen més ràpidament i, per tant, les que acaben assolint una major dimensió. Aquí la relació de causalitat va en sentit invers: de la productivitat a la dimensió. Ens podem preguntar què és primer: la productivitat o la dimensió? L’ou o la gallina? Com el lector haurà endevinat, és una pregunta trampa amb una falsa disjuntiva. En realitat no hi ha contradicció, sinó cercle virtuós: en presència d’economies d’escala, les empreses més productives són les que més creixen, i com més grans es fan més productives són. Productivitat, creixement i dimensió són les diferents cares d’un mateix fenomen.

Però cal no oblidar un quart factor que combinat amb els altres tres és la clau del progrés: la innovació com a palanca del canvi estructural al conjunt de l’economia. Les empreses grans, pel fet de ser grans, no tenen mai el futur garantit. La innovació tecnològica o comercial les pot deixar obsoletes i ser desplaçades per empreses més petites, però més dinàmiques. Davant d’aquesta realitat paga la pena parar atenció als canals que promouen la transformació del sistema productiu, i adaptar les polítiques públiques i les estratègies empresarials a unes circumstàncies canviants i potencialment disruptives. En aquest sentit, cal fer un parell de consideracions.

Ens podem preguntar què és primer: la productivitat o la dimensió? L’ou o la gallina? En realitat no hi ha contradicció, sinó cercle virtuós

La primera té a veure amb alguns dels mecanismes, no sempre evidents, que major impacte tenen en la transformació del teixit productiu. Les empreses fan servir essencialment dues vies per guanyar dimensió: el creixement orgànic i l’inorgànic. El primer vol dir augmentar el volum d’activitat dins del perímetre d’una determinada empresa o grup empresarial. El segon es refereix a l’extensió d’aquest perímetre mitjançant l’adquisició o fusió amb altres empreses. Aquest segon canal té cada vegada més importància, especialment en sectors madurs amb un potencial limitat de creixement. Durant les últimes dècades –i amb més intensitat aquests últims anys– són nombroses les empreses catalanes que han estat adquirides per empreses estrangeres del mateix sector o participades per fons de capital privat, sovint estranger.

En el primer cas, l’empresa autòctona passa a formar part d’un grup de més dimensió, però amb centre de decisió a l’estranger. Per tant, s’aprofita de les sinergies derivades de formar part d’un grup més gran, però generalment perd autonomia en determinats aspectes estratègics. Aquest tipus d’operacions poden ser positives si després de l’absorció l’establiment integrat en el grup multinacional guanya productivitat i crea ocupació de qualitat i ben remunerada. Però són menys positives quan l’establiment productiu es transforma simplement en una oficina de representació comercial de l’empresa estrangera, amb pèrdua d’ocupació i valor afegit.

En general, els efectes positius tendeixen a compensar amb escreix els riscos associats amb aquest tipus d’inversió. Les polítiques públiques haurien d’actuar proactivament per captar-la, però de manera selectiva. No totes les inversions estrangeres aporten el mateix valor afegit al país. L’objectiu hauria de ser procurar atraure manufactures avançades i serveis d’alt valor afegit de grups multinacionals estrangers, per aprofitar millor els avantatges de la dimensió, tot potenciant els efectes d’emulació i aprenentatge.

Durant les últimes dècades són nombroses les empreses catalanes que han estat adquirides per empreses estrangeres

Un altre element decisiu en el camí cap a una major dimensió i productivitat és la disponibilitat de vies de finançament ajustades a les característiques de les empreses en cada etapa del seu cicle vital. En el cas de les empreses més disruptives i innovadores en una fase molt primerenca del seu desenvolupament, el mercat no les proveirà dels instruments adequats i el suport públic és essencial. Ara bé, és igualment important facilitar la transformació dels sectors d’activitat més madurs. En aquest cas, els fons de capital privat juguen un paper cada vegada més actiu, injectant múscul financer a empreses amb potencial de creixement, professionalitzant la gestió i impulsant la internacionalització.

Com en el cas de la inversió estrangera, l’impacte net d’aquest tipus d’operacions pot ser econòmic i socialment positiu, o no tant positiu. És generalment positiu quan contribueix a racionalitzar l’estructura productiva de sectors molt atomitzats, impulsant fusions i adquisicions que permeten a les empreses resultants una capacitat més gran d’inversió, innovació i comercialització dels seus productes. L’efecte també és netament positiu quan la participació del capital privat  ajuda a desenvolupar noves línies de negoci amb més demanda potencial. Però l’impacte també pot arribar a ser negatiu pels països d’acollida quan aquests actors prenen decisions que maximitzen el seu retorn a curt termini, en perjudici de l’interès general a més llarg termini dels territoris on operen.  

La segona consideració a fer té a veure amb el paper de les nostres empreses mitjanes i grans per actuar com a tractores del procés de desenvolupament econòmic des de dins del mateix teixit productiu. En un món globalitzat, el comerç entre països desenvolupats és principalment un comerç intra-industrial. És a dir, exportem i importem productes dels mateixos sectors –intermedis, maquinària, automoció, alimentació, químic, etc.–, però no de la mateixa categoria o nivell tecnològic. L’important és on s’ubica cada país en la cadena de valor de cada sector d’activitat. Disposar d’una força de treball ben qualificada i d’unes infraestructures adients ajuda a atraure activitats de major valor afegit, sense dubte. Però sovint les decisions més estratègiques respecte de quines activitats i línies de negoci s’ubiquen a quines àrees estan condicionades per la visió que es té des del centre d’operacions de la companyia, i del grau d’arrelament d’aquest centre en un determinat territori. Catalunya té un grapat d’empreses de capital autòcton, profundament internacionalitzades, molt competitives en els seus nínxols d’activitat, i amb nivells tecnològics i de productivitat homologables a les millors empreses estrangeres dels seus sectors. Ens venen a comprar, però nosaltres també anem a comprar fora.

És absolutament fonamental preservar, potenciar i augmentar l’entramat empresarial arrelat al territori, en tant que punta de llança de la competitivitat del país

Recapitulant: és positiu afavorir selectivament la inversió estrangera, i reconèixer la funció transformadora del capital privat, però és absolutament fonamental preservar, potenciar i augmentar l’entramat empresarial arrelat al territori, en tant que punta de llança de la competitivitat del país. La millor manera de contribuir a aquest objectiu és insuflant ambició col·lectiva per reforçar l’ambició empresarial que guia les nostres empreses punteres. Molt especialment, cal promoure l’emergència de nuclis accionarials estables en les nostres companyies més estratègiques, amb presència majoritària del capital privat autòcton i acompanyament del sector públic, de forma complementària i transitòria, quan l’oportunitat o les circumstàncies ho aconsellin.

Amb l’entorn adequat, les nostres mittelstand es faran més grans i actuaran de tractores de les més petites, al mateix temps que augmenta la probabilitat que algunes de les microempreses d’avui esdevinguin les grans empreses de demà passat. Per liderar des de Catalunya, i que creixement, productivitat, dimensió i innovació es complementin i es reforcin, el projecte col·lectiu d’una societat que creu en les seves capacitats ha d’estar a l’altura de l’anhel d’excel·lència que impulsa les seves empreses capdavanteres. Les nostres empreses seran tan grans com l’ambició del país que les acull i les impulsa.