La llei de Moore, formulada per un dels fundadors d’Intel als anys setanta, afirma que el nombre de transistors d’un xip es duplica cada dos anys, mentre que el cost del transistor no para de disminuir. El resultat és un creixement exponencial de la potència de càlcul dels ordinadors i una reducció del seu cost de fabricació i, per tant, del seu preu. Ho vam viure directament en constatar que els ordinadors personals cada vegada eren més potents, més petits i més barats. Intel ha estat protagonista de l’etapa de la computació que es va iniciar amb la irrupció dels ordinadors personals. La simbiosi entre el sistema operatiu de Microsoft i el microprocessador d’Intel va ajudar a popularitzar els ordinadors personals. Durant molts anys la paraula microprocessador ha remès automàticament a Intel.

Però entre el 2021 i el 2025, en dòlars, Intel ha passat de facturar 79 bilions a 52,8 bilions, i de guanyar 19,8 bilions a perdre 267 milions. La davallada ha provocat que l’administració Trump hagi adquirit una participació del 10% a l’empresa, un moviment amb pocs precedents perquè el govern nord-americà, paladí del lliure mercat, sempre ha estat reticent a intervenir en l’economia comprant accions d’empreses. Què ha passat, doncs? Ha passat que la llei de Moore ja no dona més de si. Aquell creixement exponencial de la potència de càlcul s’ha alentit. Durant dècades, cada nova generació de microprocessadors era més ràpida i no requeria canvis en el programari. El mateix codi funcionava més de pressa, gràcies a dissenyar transistors més petits. Era l’època de les anomenades CPU. Aquesta situació va consolidar un duopoli entre Intel i AMD. Però a partir del 2010 fer transistors més petits va esdevenir caríssim i físicament complicat i, per tant, les CPU ja no podien córrer més. Quan la llei de Moore va deixar de funcionar, la indústria va canviar d’estratègia i es va passar de la CPU (un nucli molt ràpid) a la GPU (milers de nuclis treballant en paral·lel). Aquest canvi va coincidir en el temps amb la irrupció de la IA i la consegüent explosió de la demanda de computació, que només les GPU de Nvidia podien satisfer plenament.

Nvidia, dirigida per Jensen Huang, l’home del moment, va guanyar 120 bilions de dòlars l’any passat, molt per sobre dels 4,4 bilions que va guanyar fa tres anys. L’empresa ven el 90% dels xips que s’utilitzen en els projectes d’IA i ha aconseguit un marge brut superior al 75% en un producte que no deixa de ser industrial.

La llei de Moore ja no dona més de si. Aquell creixement exponencial de la potència de càlcul dels ordinadors s’ha alentit

L’administració Trump ha donat dues empentes a Nvidia: d’una banda, ha eliminat les restriccions a les seves vendes de xips a la Xina; de l’altra, ha apostat per OpenAI en detriment d’Anthropic. Respecte al primer moviment, Nvidia no podrà vendre a la Xina el seu producte estrella, el Blackwell, però podrà vendre-hi l’H200, el segon xip més potent de l’empresa. La proposta no ha estat ben rebuda per polítics dels dos partits, que eren favorables al manteniment de les restriccions. I, com que amb Trump les coses no són mai gratuïtes, el president va dir que el govern dels EUA es quedaria fins a un 25% dels ingressos, una contrapartida que segons els experts podria violar la legislació nord-americana. Respecte al segon moviment, només cal recordar que Nvidia acaba d’invertir 30 bilions de dòlars a OpenAI.

El creixement en vendes i resultats de Nvidia, és a dir, aquesta mena de llei de Huang, es pot alentir com va passar amb la llei de Moore? Els analistes concreten alguns riscos: el cost de desenvolupar la IA, l’endeutament de les grans tecnològiques per finançar aquest desenvolupament, les restriccions en el subministrament de xips, els costos de construcció dels centres de dades, el cost de l’energia necessària per explotar comercialment la IA i els acords circulars, una mica contra natura, entre els jugadors (tecnològiques com Meta que inverteixen en fabricants de xips que són els seus proveïdors, com AMD; o fabricants de xips com Nvidia que inverteixen en tecnològiques que són els seus clients, com OpenAI).

No cal dir que el comportament erràtic del president Trump també hi afegeix la seva dosi d’incertesa.