Cansa, i cansa profundament. Cansa haver de defensar el català una vegada i una altra. Cansa despertar-nos i descobrir que un nou tribunal ha decidit, novament, fins on arriba el nostre dret a viure en la llengua pròpia de Catalunya. Cansa haver de justificar allò que qualsevol altre poble europeu considera una evidència: poder educar, treballar, emprendre, crear i relacionar-se en la seva llengua sense haver de demanar permís.

Perquè aquesta ja no és una discussió estrictament lingüística ni un debat reservat als juristes. És una qüestió que interpel·la directament la qualitat democràtica, la cohesió social i la capacitat d'un país per preservar un dels seus principals patrimonis col·lectius. Una llengua és molt més que un instrument de comunicació. És memòria, cultura, identitat, capital social i també un actiu econòmic. Sense llengua pròpia no hi ha indústria cultural sòlida, ni cohesió, ni un projecte compartit capaç d'integrar persones d'orígens diversos sota un mateix espai cívic.

El més alarmant és que aquesta realitat ha acabat formant part del nostre paisatge quotidià. Cada nova resolució judicial provoca una indignació efímera, ocupa titulars durant uns dies i acaba dissolent-se fins que la següent torna a recordar-nos que el català continua havent de defensar davant dels tribunals espais de normalitat que, en qualsevol altre país europeu, difícilment serien objecte de litigi.

El més alarmant és que aquesta realitat ha acabat formant part del nostre paisatge quotidià

La cronologia dels darrers anys és prou reveladora. La doctrina del 25% de castellà a les aules va obrir una etapa de judicialització del model lingüístic educatiu que encara avui condiciona les polítiques públiques. Posteriorment, el setembre de 2025, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va anul·lar parcialment el Decret 91/2024 sobre el règim lingüístic del sistema educatiu, declarant nuls diversos articles que definien el català com a llengua normalment vehicular i d'ús habitual en l'activitat docent, administrativa, en la relació amb les famílies i en altres àmbits de la vida escolar.

Però, lluny d'aturar-se, aquesta dinàmica es va intensificar el març de 2026, quan el mateix TSJC va ordenar l'execució provisional d'aquesta sentència mentre el Tribunal Suprem encara ha de resoldre els recursos interposats per la Generalitat. La decisió afectava, entre d'altres, els preceptes que configuraven el català com la llengua habitual sobre la qual s'articulava el funcionament ordinari del sistema educatiu.

I quan semblava que el marge d'intervenció judicial difícilment podia anar més enllà, aquest mateix juliol el Tribunal Suprem va dictaminar que tampoc la retolació dels centres educatius públics i concertats podia ser exclusivament en català. Els rètols, la senyalització i els indicadors físics de les escoles passaven també a formar part del debat judicial. Costa trobar una imatge més eloqüent del moment que vivim: quan fins i tot els cartells que pengen de les parets de les aules catalanes acaben sent objecte de litigi, la qüestió deixa de ser merament jurídica per esdevenir una reflexió de país.

Fins i tot els cartells que pengen de les parets de les aules catalanes acaben sent objecte de litigi

Però hi ha un element que encara resulta més desconcertant. Aquesta darrera sentència va passar gairebé desapercebuda. Amb prou feines va ocupar espai en el debat públic i la reacció institucional va ser d'una discreció difícil d'entendre i, pel que fa a mi, totalment inacceptable. Tanmateix, el fet que hagi generat tan poca indignació no la fa menys greu ni menys alarmant, ans al contrari. Estem davant d'un atac frontal que, peça a peça, esventra la normalitat del català.

Que fins i tot la retolació d'una escola catalana pugui acabar als tribunals hauria d'haver provocat una resposta contundent de totes les institucions compromeses amb la defensa de la llengua. Per contra, aquesta absència d'indignació i d'una resposta contundent ha estat gairebé tan eloqüent com la mateixa resolució. I això és profundament preocupant. Quan inclús aquells que haurien de defensar el català opten pel silenci, el missatge és devastador: que aquest retrocés ja forma part de la normalitat. I aquesta resignació és, precisament, una de les amenaces més grans que afronta avui la nostra llengua.

Les darreres dades oficials sobre usos lingüístics mostren que el català continua perdent pes com a llengua habitual

Aquestes resolucions arriben, a més, en un context especialment delicat. Les darreres dades oficials sobre usos lingüístics mostren que el català continua perdent pes com a llengua habitual, especialment entre les generacions més joves i en les grans àrees urbanes. Si bé és cert que cada vegada hi ha més persones que l'entenen, això no es tradueix necessàriament en un increment del seu ús quotidià. Una llengua no es manté viva únicament perquè sigui coneguda; es manté viva quan és necessària, útil i percebuda com la llengua normal de convivència, de treball, de consum i de relació amb les institucions.

En aquest escenari sorprèn que el debat públic continuï girant al voltant de si protegir el català és una forma d'imposició. Cap país europeu amb una llengua pròpia consolidada demana disculpes per preservar-la. França protegeix el francès. Itàlia protegeix l'italià. Alemanya promou l'alemany com a llengua d'integració. Els Països Baixos fan del neerlandès un element central de la cohesió social. Ningú no interpreta aquestes polítiques com una anomalia. Formen part del funcionament ordinari amb què els estats salvaguarden el seu patrimoni lingüístic.

Catalunya és una terra d'acollida perquè la nostra economia, la nostra realitat demogràfica i la nostra tradició així ho exigeixen. Però precisament perquè ens definim com una societat oberta, la integració lingüística hauria de constituir una prioritat compartida. Oferir a les persones que arriben totes les eines per aprendre català és una obligació de les institucions. Però també és responsabilitat de les institucions exigir-ne el coneixement com a part del procés d'integració. No es tracta d'aixecar barreres ni d'imposar una identitat, sinó d'assumir un principi de reciprocitat elemental: qui decideix establir el seu projecte vital a Catalunya ha d'incorporar també la llengua que vertebra la vida col·lectiva del país. Només així es pot construir una societat cohesionada i garantir una participació plena en la vida econòmica, social i cultural del país.

Qui decideix establir el seu projecte vital a Catalunya ha d'incorporar també la llengua que vertebra la vida col·lectiva del país

Però aquesta cohesió també exigeix deixar de considerar inevitables els retrocessos que pateix la llengua. Potser el més esverador de tot plegat no és cada sentència considerada de manera aïllada, sinó la resignació amb què les anem encaixant. Com si fos inevitable que la llengua pròpia de Catalunya hagués de justificar permanentment la seva presència a l'escola, a l'administració o a l'espai públic. Com si defensar el català fos una excentricitat i no l'exercici més elemental de responsabilitat envers les generacions que ens precediren i les que vindran.

El català no necessita privilegis. Necessita normalitat. Necessita institucions que el protegeixin amb la mateixa determinació amb què qualsevol país europeu protegeix la seva llengua pròpia. Necessita ciutadans disposats a parlar-lo sense demanar disculpes. I necessita que deixem de considerar extraordinari allò que hauria de ser absolutament ordinari: poder viure plenament en català al país que li dona nom.

El català no necessita privilegis. Necessita normalitat.

Perquè una llengua no desapareix de la nit al dia. Retrocedeix cada vegada que perd un espai de normalitat, cada vegada que els seus parlants canvien de llengua per rutina i cada vegada que una nova resolució judicial retalla una mica més l'àmbit on podia desenvolupar-se amb plena naturalitat.

I és precisament aquesta normalitat la que avui molts catalans sentim que ens estan arrabassant. No reclamem cap tracte de favor ni pretenem restringir els drets de ningú. Reivindiquem, senzillament, el dret de qualsevol nació a preservar la seva llengua, a transmetre-la a les generacions futures i a viure-hi amb plenitud al territori que li és propi.

Si fins i tot aquest principi acaba sent objecte de controvèrsia, potser la pregunta ja no és quin futur espera al català, sinó quin futur espera a un país que ha de defensar davant dels tribunals el dret més elemental de tots: poder existir en la seva pròpia llengua. Perquè, sincerament, ja n'hi ha prou. Fins quan haurem d'aguantar? Quan en tindran prou? Quan ens deixaran en pau, d'una punyetera vegada?