La Borsa Espanyola se situa de nou en màxims. Començo a conèixer força amics que es destapen amb uns suposats guanys -de moment, elevadíssims. Tot i respectar el seu enginy, voldria fer explícita la meva posició, contrària a aquesta idea de jugar a la borsa que resta tan allunyada del coneixement de les fonamentals de les empreses en les quals inverteixen.

S’afegeix a la nota d'actualitat la jubilació definitiva de Warren Buffett, multimilionari pels seus guanys sobre la base d'anticipar suposats desajustos entre el preu de les accions i la capacitat de generar dividends. Persona curiosa que confessa a les seves memòries que els rics paguen pocs impostos, que Wall Street és un casino i que no té lògica que qui n'hi posa menys en un negoci, l'intermediari financer, sigui qui hi guanya més. Tot i que entre el que diu i el que fa s'hi observen múltiples contradiccions

L’economia assigna recursos. Se suposa que a través d’alternatives productives, que creen valor i satisfan necessitats, i que si es fan és amb propòsit col·lectiu, s’ajuda a millorar el benestar de la gent. És normal que servir a aquest propòsit requereixi incentius, com ara el lucre, l’interès propi del qual parlen els vells economistes, que seria la motivació intrínseca del guany. Però, a més, hi entra, com deia també Adam Smith, el sentiment moral, una mena d’obligació que mou a uns quants emprenedors a fer coses per altruisme, o per motivació més aviat transcendent, de guanyar-se el cel o comptar amb reconeixement social. Com queda palès a Què bonic que és viure, del gran Frank Capra, és més ric qui més amics té, no qui més atresora a costa d’altri -o bé, qui més reconeixement assoleix dels seus conciutadans. Els diners no ho compren tot, ni tan sols la felicitat.

Vet aquí exposades breument les meves consideracions per no admirar als enriquits jugant en borsa, tot i sí valorar els qui arrisquen patrimoni per crear llocs de treball o simplement dediquen part del recurs escàs, el seu temps, per ajudar a resoldre necessitats socials; o si voleu, d’aquells que s’han enriquit, sí, però posant-hi esforç i hores de treball.

Els diners no són una mercaderia en si mateixa, sinó un instrument per fer coses, servint un propòsit. Han de crear valor

I és que per a mi els diners no són una mercaderia en si mateixa, sinó un instrument per fer coses. Ja sé que algú pot pensar que amb les compres d’accions d’entrada i sortida d’actius, algú altre, indirectament, ha pogut fer algunes d’aquelles coses: tantes com alguns les poden perdre a resultes que esclati la bombolla.

Els diners serveixen per transaccionar amb fidúcia per crear valor. Coses que no hi eren i ara hi són, servint un propòsit. Són sumes amb un excedent global positiu, multiplicant-se via crèdit i emprèstit de cara a activitats concretes i identificables respecte del que genera confiança entre les parts; no des de l’anonimat d’una acció volandera d’un fons innominat. A la borsa hi trobem més redistribució que distribució de sumes positives. Hi ha qui perd i hi ha qui guanya.

Es basa a interpretar informació de fonamentals, de la qual no tothom disposa de coneixement de manera simètrica. Ximple l’últim -qui més triga a vendre per què té menys informació o més fàcil resulta d’enganyar. I és que qui vol ajudar un projecte per la via de finançar les accions i obligacions que comporta ha de reconèixer el seu contingut sense sotmetre’s a no una amalgama de fons de cobertura i actius fora de balança que molt pocs entenen. No per jugar, sinó per ser-ne un partner informat.

Els diners, per ser valorats, també per part de qui el té, han de venir de l’esforç, no pas de la fortuna acumulada o d’especulacions més o menys informades o resultat de l’atzar. Sol ser un joc de rics respecte d’un estalvi que els sobra, sense cap funció social alternativa.

Retre admiració als suposats triomfadors, ignorant a tants perdedors d’aquell joc, no m’admira i em sembla que no mereix reconeixement social

L’ètica de guanyar des del risc assumit és nociu per l’estabilitat emocional i per donar valor a les coses de veritat. A més, crea una il·lusió de guany en la cotització revalorada que no sempre es confirma amb la liquidació dels valors.

Qui juga a la borsa els seus diners està molt més disposat a fer el que calgui per defensar el gruix dels diners, ja que l’esforç propi no és antídot per defensar-los. A més, els factors geopolítics, la motivació, els animal spirits fora de tot control, hi afecten amb més virulència que aquells que incideixen en la feina pròpia.

Finalment, la desigualtat de com la informació borsària es distribueix és generadora de desigualtats més elevades que les que pot resultar de l’esforç i el treball. I així causa una bretxa ampliada en causació acumulativa.

És injust, per tant, donar-li millor tractament fiscal a aquest guany de capital que a les rendes del treball, com passa en l’actualitat. 

No seré jo qui qüestioni a qui juga a la borsa amb els seus diners, amb charterisme o mirant els astres. Però retre admiració als suposats triomfadors, ignorant a tants perdedors d’aquell joc, no m’admira i de fet em sembla que no mereix reconeixement social.