Hem d’acceptar l’evidència. El nostre mercat de treball és clarament contrari al criteri d’equitat. Acceptada aquesta realitat, no és menys cert que si revisem les seves principals xifres podem constatar que, al marge de l’equitat, hi ha un altre element que no és cap secret: el seu funcionament és, com a mínim, palesament millorable.

I si el nostre mercat de treball pateix de manca d’equitat i a més està mal gestionat, la responsabilitat no és, en essència, dels nostres ocupadors –si bé també poden usar-ho de forma incorrecta– sinó la conseqüència de la suma d’una sèrie de factors que van des d’elements culturals i de gestió, la presència d’una regulació que no s’ha adaptat a la nova realitat i la poca eficiència de les polítiques d’ocupació.

Afirmem que tenim una estructura laboral moderna, amb lleis, estratègies i polítiques que cerquen la igualtat i l’eficiència. Tanmateix, només cal endinsar-se una mica en les entranyes de la realitat per veure que l’equitat real brilla per la seva absència. El discurs oficial parla d’oportunitats per a tothom, però l’experiència quotidiana de moltes persones explica una altra història: un sistema que distribueix el treball de forma desigual, que penalitza a determinats col·lectius i que converteix en privilegis el que hauria de ser un dret.

El discurs oficial parla d’oportunitats per a tothom, però l’experiència quotidiana de moltes persones explica una altra història

Heus aquí alguns dels elements que, des del meu punt de vista, són indicadors clars d’aquesta manca d’equitat:

  • La dicotomia entre ocupació fixa i temporal. Disposar avui d’una ocupació fixa (i no incloc en aquesta tipologia als fixos discontinus) s’ha convertit en una espècie de privilegi reservat a uns pocs, mentre que una part important de treballadores i treballadors conviu amb situacions precàries que no ofereixen ni seguretat ni horitzó de futur. La diferència no és només contractual: un contracte indefinit (encara més si està vinculat al sector públic) permet planificar la vida, accedir a una hipoteca, sostenir un projecte personal. La realitat, en canvi, els obliga a viure en la incertesa, sempre amb la maleta a mig fer i amb la sensació que el treball és una estació de pas i no un lloc de pertinença.
  • La bretxa de gènere no desapareix. En ple 2025, seguim repetint la mateixa melodia: les dones tenen ingressos salarials menors, no compten amb les mateixes opcions per accedir a llocs de responsabilitat i carreguen més amb el treball a temps parcial. És l’anomenada “feminització de la precarietat”. No és casualitat: respon a un sistema que encara col·loca a la dona en el paper de complement i no de subjecte ple. L’equitat laboral no es mesura en eslògans, es mesura en les condicions reals de contractació i, aquí, la desigualtat segueix sent més que evident.
  • Joventut atrapada en la precarietat. Els joves haurien de ser el motor d’innovació i energia del nostre mercat. Això no obstant, són el combustible que es crema més ràpid. Encadenen contractes temporals, pràctiques mal remunerades o ocupacions que no es corresponen amb la seva formació i les seves expectatives. La promesa de l’ocupació s’ha convertit en una precarietat estructural. I el més greu: aquesta s’ha consolidat com un mode de vida que moltes i molts es veuen obligats a acceptar.
  • La discriminació per edat: el mur dels 50. Si la joventut paga amb inestabilitat, la maduresa laboral ho fa amb invisibilitat. A partir d’una determinada etapa (50-55 anys) la probabilitat de trobar una ocupació digna es desploma. L’edat funciona com una etiqueta que anul·la trajectòries, experiència i saber fer. Paradoxalment, mentre parlem d’allargar la vida laboral, seguim empenyent fora del mercat als qui ja no encaixen en una determinada lògica perversa que castiga els i les sèniors sense que siguem capaços de crear incentius per modificar aquest tipus de dinàmiques.
  • El factor territori: no tots els mapes són iguals. El mercat de treball també sap de geografia. No és el mateix l’ocupació a Madrid, Bilbao o Barcelona que la que pugui donar-se en un poble de l’Espanya buidada. Les oportunitats es concentren en els grans nuclis urbans, on les xarxes empresarials, les infraestructures i els serveis d’orientació són més accessibles. En canvi, en moltes zones rurals, accedir a una ocupació fora del sector públic pot ser gairebé un acte de fe.
  • Migració i ocupació: l’essencial, precaritzat. Una altra cara incòmoda de la inequitat laboral és la situació de la població migrant. El col·lectiu ocupa majoritàriament els treballs més durs i pitjor remunerats (agricultura, cures i hostaleria, entre altres). De forma paradoxal, sosté sectors essencials per a l’economia i el benestar social, però rep a canvi inestabilitat, discriminació i falta de reconeixement. El mercat laboral obre la porta a aquestes persones per ocupar els llocs de menor responsabilitat formal i pitjors retribucions, però en paral·lel no els facilita els recursos adequats per a la seva plena integració.

Aquests són els elements que mostren com el nostre mercat de treball segueix sent no només un entorn mancat d’equitat sinó que, al contrari, amplifica les desigualtats. En teoria, l’equitat hauria de ser el principi rector: igualtat salarial per exercir un mateix lloc/rol i mateixes oportunitats sense que importin gènere, edat, origen o codi postal. Però a la pràctica, seguim lluny d’aquest horitzó.

El mercat laboral no és equitatiu. I si de veritat volem transformar-lo, el primer és atrevir-nos a dir-ho sense embuts

No es tracta de maquillar xifres de desocupació o de llançar programes amb noms grandiloqüents. Es tracta d’assumir que l’equitat és l’assignatura que no aconseguim superar. Un deute que no es resoldrà amb pedaços, sinó amb canvis estructurals: corresponsabilitat real de tots els actors públics i privats, polítiques actives que apostin per l’eficiència, inversions en formació adaptada a les necessitats del mercat de treball i, sobretot, amb un compromís polític i social que posi la dignitat del treball al centre.

Mentre continuem parlant de “flexibilitat” com a sinònim de precarietat, d’“oportunitats” que en realitat són “paranys” i d’“adaptació” que significa “resignació”, estarem jugant amb les paraules i sortint derrotats de l’envit. El mercat laboral, en les seves condicions actuals, no és equitatiu. I si de veritat volem transformar-lo, el primer és atrevir-nos a dir-ho sense embuts i després intentar conscienciar a tots per actuar en conseqüència.