L’últim dels estralls amb els quals m’he trobat de resultes del denominat, ja amb certa conya, el procés (dit en castellà té més sorna), és que ara els metges examinats al MIR ja no escullen tant com abans Catalunya i el seu sistema sanitari per formar-se. De fet, m’ha arribat a les mans una tesi d’un doctorand madrileny de la Universitat Carlos III que s’atreveix, en un mix de política i economia, a hipotetitzar que això és degut a la polarització que el moviment independentista causà a Espanya. I ara ho paguem en forma de pèrdua de capital humà i ineficiència productiva. Hem tingut també altres que han valorat el que havia perdut l’economia catalana amb el boicot comercial o la pèrdua d’inversions per la por als esdeveniments polítics. Tot un clàssic, que es va fer major d’edat amb el moviment d’algunes seus empresarials i bancàries.

Vull aquí avaluar el tema dels professionals sanitaris, del que el doctorand, a més, associa a un increment de la mortalitat per perdre aquests supernumeraris de nota MIR. Ho vull fer com si fos membre del tribunal de tesi d’aquell recercador.

El doctorand, per contrastar la seva tesi, busca separar l’efecte polític, democràtic, pel que té de clarificador de posicions socials, d’altres factors potencials de confusió. Primer mira si la no elecció de Catalunya és un problema de llengua, i ho refuta agafant el contrafactual de l’efecte inexistent comparat amb els casos del País Valencià i Balears. Ho fa per la via simple: com si en aquells dos indrets, els governs de dretes fessin el mateix esforç per fer respectar la llengua que a Catalunya, quan ja prou costa aquí mantenir-la insuficientment al sector sanitari en qüestió. Altrament, i si sí?: valdria la pena valorar si la suposada pèrdua de capital humà no la recupera la millora de capital social i sentit de pertinença del país. Quelcom extensible a molts professionals sanitaris estrangers que treballen a Catalunya. Hauríem de renunciar-hi?

L’autor va descartant factors, tot i que n’ignora uns quants prou substantius: per exemple, el preu de llogar habitatge per fer la residència, o el cost més alt de la vida. El que no descarta, és clar, no pot ser altra cosa que el procés, al qual imputa, com a prova de la duresa de la situació viscuda, la mort per infart del passatger francès a l’aeroport del Prat: poca broma, diguin el que hagin dit altres experts forencs.

Les dades diuen que els nascuts a la resta de l’Estat que es formen a Catalunya, any a any, sí que semblen quedar-se al país

Ara el més sorprenent: per culpa (causalitat!) d’aquesta suposada pèrdua de massa gris, ha augmentat la mortalitat a Catalunya, suposo d’aquella que se’n diu "evitable", ja que sumar-hi accidents de tràfic seria ja error greu. Bé. Com si els efectes esmentats d’aquella no elecció puguin ser de curt termini. És clar, sense poder provar que la fugida cap a altres Comunitats hagi reduït la mortalitat d’aquestes! És a dir, que d’haver-se sotmès a la unitat d’Espanya hagués evitat morts! I inefablement, ara, la comparació amb Madrid! I ja tenim els previsibles titulars d’alguns mitjans de la capital.

Matisem. No s’hauria d’ajustar l’associació dels rànquings d’elecció al nombre total de places ofertes: Madrid, en termes mitjans, en té un 30% més que Catalunya, la qual cosa fa més arriscat optar per Catalunya i no obtenir l’especialitat desitjada en primera instància, donat el sistema d’elecció en segones opcions. Com si tampoc no haguéssim de considerar el tipus de plaça: a Catalunya n'hi ha moltes més de Medicina Familiar i Comunitària a (373 a Catalunya enfront de 217 a la Comunitat de Madrid), que es necessiten, tot i no ser tan sexis (rendibles privadament), com ho són avui dermatologia, cirurgia plàstica, otorrinolaringologia o cardiologia, que dominen a l’oferta madrilenya, amb una compatibilitat amb la sanitat privada prou coneguda. A més, les places de Madrid, en un percentatge força alt, es trien a l’Àrea Metropolitana, mentre que a Catalunya s’està fent un esforç per disposar-les fora de la capital, incrementant retribucions fins i tot a costa pròpia.

No hauria, doncs, de preocupar més la pèrdua efectiva de capital humà pel numerus clausus establert a les universitats catalanes, i haver d’acabar contractant el nostre sistema de salut a molts metges provinents de l’estranger (785, un 44% del total dels col·legiats l’any 2018; 1.346, un 60% del total, l’any 2024)? Erosiona això també el capital humà, o el social? Com juguen les entrades per segones opcions a les nostres Facultats d’aquells professionals que mai no es quedaran al país, tot i haver-se format amb els diners dels catalans? De fet, les dades diuen que els nascuts a la resta de l’Estat que es formen a Catalunya, any a any, sí que semblen quedar-se al país! 188, 167, 186, 189, 202, any darrere any, entre el 2018 i 2022, que són les dades que publica el Col·legi de Metges de Barcelona. Una lleugera baixada el 2023 a les notes MIR justifica aquella sang derramada? Per cert, els dos primers MIRs per nota a l’última convocatòria, ni són ni madrilenys ni catalans: són russos!