Els acords entre PSOE i Esquerra Republicana i Junts, respectivament, i molt especialment el segon, han reactivat els discursos apocalíptics sobre l’Espanya que es trenca perquè el model de finançament se’n va en orris, sobre la desigualtat entre espanyols i sobre la manca de solidaritat i greuges entre territoris. En paral·lel, els dos partits catalans venen —perquè així s’hi van comprometre en veure’s indispensables i decisius perquè Pedro Sánchez pugui repetir estanda a la Moncloa— que els seus vots són a canvi de millores en els recursos per a Catalunya, que poden ser mesurades en termes de finançament autonòmic i/o de reducció del dèficit fiscal, que no és ben bé el mateix. Més enllà de l’amnistia, un referèndum d’autodeterminació i el traspàs de Rodalies. Vegem què hi ha de cert en totes les afirmacions que s’han verbalitzat i publicat fins ara, a voltes amb les tintes massa carregades.

1. Han pactat PSOE i Junts obligar que tornin les empreses que van marxar de Catalunya el 2017?
No, i tampoc poden fer-ho. El text de l’acord signat entre ambdós partits diu que “s’abordaran els elements essencials d’un pla per facilitar i promoure el retorn a Catalunya de la seu social de les empreses que en van canviar la ubicació a altres territoris els últims anys”. Van fer-ho al voltant de 7.000 empreses. Però ningú no les pot obligar, això ho decidirà cada consell d’administració i les respectives juntes d’accionistes. Tornaran si creuen que es donen les condiciones idònies. De fet, Foment del Treball, la patronal que els darrers temps ha convertit aquest fet en un dels seus cavalls de batalla, al mateix temps que aplaudia l’acord, deixava clar que “la condició necessària perquè es produeixi és la suma d'estabilitat i seguretat jurídica per afavorir un clima social i econòmic que promogui la confiança necessària per a l'atracció d'inversions i la millora de la productivitat del país".

Hi és aquest clima? Ara per ara no, segons el parer de diverses empreses consultades per ON ECONOMIA. Les regles d’un nou escenari encara s’han de definir, i les tres forces polítiques implicades en el pacte (PSOE, Junts i ERC) demanen coses diferents. “El partit del Govern continua demanant un referèndum. Mentre això sigui així, no tornarem, ni nosaltres ni ningú”, explicava el directiu d’una gran companyia catalana.

2. Han pactat PSOE i Junts la cessió del 100% dels tributs a Catalunya en una mena de concert econòmic català; és a dir, la independència fiscal de Catalunya?
En absolut. Com que el PSOE rebutja un cupo basc per a Catalunya, no s’hi ha compromès. Tot el contrari: la ministra d’Hisenda en funcions, María Jesús Montero, ja es va encarregar de desmentir-ho al cap de cinc minuts. Què diu el text de l’acord? “Junts proposarà d’entrada una modificació de la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes) que estableixi una clàusula d’excepció de Catalunya que reconegui la singularitat en què s’organitza el sistema institucional de la Generalitat, que faciliti la cessió del 100% de tots els tributs que es paguen a Catalunya”. I per part seva —continua el text— “el PSOE apostarà per mesures que permetin l’autonomia financera i l’accés al mercat de Catalunya, així com un diàleg singular sobre l’impacte de l’actual model de finançament sobre Catalunya”. D’acord, res de res.

Tot i recaptar el 100% dels impostos, no implica que la Generalitat tingués capacitat tributària plena per decidir sobre els tributs. Podria recaptar-los tots i no ser-ne el “propietari"; és a dir, no poder decidir apujar-los, abaixar-los o eliminar-los

D’altra banda, si fos així, tot i representar un avanç molt important per al finançament de Catalunya, no implica que la Generalitat tingués capacitat tributària plena per decidir sobre els tributs, podria recaptar-los tots i no ser-ne el “propietari"; és a dir, no poder decidir apujar-los, abaixar-los o eliminar-los, si ho considerés oportú. Si aquesta mesura avança, caldrà analitzar-ne la lletra. 

En el model de finançament actual, vigent des de 2009, la cistella tributària de Catalunya i de la resta de comunitats autònomes incloses en el model de règim comú (totes menys País Basc, Navarra) està formada per tributs cedits totalment (com patrimoni i successions, entre d’altres) i parcialment (IRPF, IVA i impostos especials). Les comunitats no tenen plena capacitat normativa.

3. Un sistema de cupo per a Catalunya suposaria que la resta de comunitats tindrien menys diners?
Depèn. Presumiblement sí, l'objectiu final de la majoria dels partits de l’arc parlamentari català és tenir més recursos per oferir millors serveis als ciutadans que viuen a Catalunya. Però no necessàriament ha de ser així. En ser, ara per ara, una declaració d’intencions de Junts, en l’acord no hi ha cap altra concreció. No sabem res del sistema d’anivellament (el grau de solidaritat) que es proposaria, ni diu que hagi de ser un acord bilateral en exclusiva. En el que coincideixen ambdues parts (tant PSOE com Junts) és en reconèixer la “singularitat” de Catalunya.

Podria establir-se, posem per cas, una mena de pacte fiscal a l’estil d’Artur Mas. La consellera d’Economia de la Generalitat, Natàlia Mas, sembla que aposta per aquesta via (tot i que no està en cap acord), segons es desprèn d’unes declaracions d’aquest cap de setmana, on diu que un cop recaptat tots els impostos, Catalunya contribuiria amb una determinada quota de solidaritat inferior a l’actual. 

Ara bé, els recursos de moltes CCAA arriben del sistema d’anivellament (solidaritat interterritorial) de les més riques, però no és l’única via: també poden arribar perquè el pastís a repartir augmenta; és a dir, perquè l’Estat doni més diners a les comunitats. Si fos el cas, encara que Catalunya (o qui fos) recaptés tots els seus recursos, les altres també en tindrien més.

4. Trenca l’acord PSOE-Junts la igualtat entre espanyols i amenaça la solidaritat entre territoris?
Tampoc. La igualtat entre ciutadans de l’Estat i la solidaritat entre territoris està trencada ja fa dècades amb el model de règim foral (per Euskadi i Navarra) i amb l’especificitat de Canàries per la seva condició insular, on no es paga IVA ni impostos especials i té un règim especial per a l’IRPF. 

El concert econòmic dona autonomia a les tres diputacions basques i a Navarra per regular i legislar sobre tots els impostos i després han de fer una aportació a l’Estat (cupo) pels serveis que aquest presta a cada territori. Però, ai las!, els comptes del cupo no s’han publicat mai i tots els acadèmics sospiten que està infravalorat. 

La igualtat entre ciutadans de l’Estat i la solidaritat entre territoris està trencada ja fa dècades amb el model de règim foral per Euskadi i Navarra. Aquest sí que és un dels grans greuges, però sorprenentment ningú el discuteix

Les comunitats forals no participen en cap mecanisme general de redistribució però ningú no alça la veu. Per què? El gran argument de tots els partits de l’arc parlamentari espanyol (amb l'única excepció del liquidat Ciudadanos, que sempre ha criticat el règim foral per insolidari, tot s’ha de dir) i de tots els presidents autonòmics (tant del PSOE com del PP) que clamen al cel i anuncien l’apocalipsi sempre que Catalunya proposa una millora del seu finançament, és que el (privilegiat) règim d’Euskadi i Navarra està emparat per la Constitució. El resultat és que ambdues comunitats tenen molts més ingressos que la mitjana. El País Basc disposa d’uns recursos per habitant d’un 80% per sobre la mitjana dels de les comunitats de règim comú, segons càlculs de diversos acadèmics. Aquest sí que és un dels grans greuges, però sorprenentment ningú el discuteix. És insòlit que un govern renunciï a exercir poder tributari sobre una part del seu territori. A Espanya passa.

La igualtat entre espanyols també es trenca en la mesura que les comunitats tenen certa autonomia en determinats tributs (com explico en el punt 2), només cal veure la guerra entre CCAA per veure qui abaixa més els impostos. Els ciutadans paguen més o menys impostos en funció de la renda, sí, però també segons on visquin.

I una tercera via de desigualtat legal és que el model de finançament actual de règim comú permet que hi hagi comunitats que, després dels múltiples mecanismes i fons d’anivellament, estiguin finançades per sobre de la mitjana (com les uniprovincials, Extremadura i Castella i Lleó) i altres infrafinançades (com la Comunitat Valenciana, Andalusia o Múrcia).

5. Suposa algun dels dos acords una millora en el finançament de Catalunya?
D’entrada no, perquè ambdós parlen de voluntats i objectius de futur, com acabem de veure. L’únic que aporta una mica d’oxigen a la tresoreria de la Generalitat és l’estalvi al voltant de 1.300 milions d’euros d’interessos provinents de la condonació de part del deute amb el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA). El Govern podrà destinar aquests diners al que consideri més convenient però cap dels dos acords concreta cap canvi en el model de finançament.

Els acords d'ERC i de Junts no canvien res del finançament de la Generalitat ni impacten directament en el dèficit fiscal. Ho deixen per negociar més endavant

6. La condonació del 20% del deute de Catalunya amb l’Estat a través del FLA (15.000 milions d’euros més 1.300 milions en interessos) implica que la resta de ciutadans de l’Estat hauran d’assumir-lo a raó de 376 euros per habitant o de 833 euros per contribuent, com alguns mitjans han publicat?
No. És un càlcul enganyós i demagògic. Les quantitats a assumir no es prorrategen en termes de població, sinó en termes impositius. És a dir, es paga en funció de la renda i, en aquest càlcul, s’ha de tenir present que molts ciutadans de Catalunya (especialment els més acabalats) continuarien pagant tant o més que altres que viuen en altres territoris per la senzilla raó que en tenir més renda, paguen més IRPF. 

D’altra banda, l’acord signat entre PSOE i Esquerra sobre la condonació del deute deixa molt clar que és “d’abast general per a totes les comunitats autònomes de règim comú”. Galícia també l’ha pactada (a través de l’acord d’investidura PSOE-BNG) i els governs autonòmics d’Andalusia i la Comunitat Valenciana, després de criticar-ho, ja han aixecat la mà per apuntar-s’hi. 

7. Suposa algun dels dos acords una reducció del dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat?
Tampoc. Tot són bones intencions i emplaçaments de futur, però, tal com passa amb el finançament, no es concreta res. El pacte PSOE-Junts ja l’hem vist en la primera pregunta. En el cas de l’acord amb Esquerra Republicana, els apartats del text que s’hi refereix ho deixa en mans de futures comissions bilaterals per “aconseguir un finançament adequat que garanteixi la suficiència financera dels serveis públics” i “assegurar el compliment dels compromisos d’inversió inclosos en l’Estatut”.