Em preocupa la importància que donem al tema de la productivitat i les pobres dades amb les quals l’aproximem. Tot i això, no ens estem de treure conclusions sobre la seva evolució, comparativa entre països i sectors. Voldria aquí comentar un conjunt de coses no sempre prou reconegudes, que em fan pensar que cal matisar les conclusions mentre no millorem les estimacions de la variable productivitat.

En general, hom estima la productivitat computant el valor afegit brut, però sabem que hi ha sectors en els quals no s’estima aquest valor a partir de volums i preus, sinó que s’identifica directament amb el cost dels seus factors de producció, la qual cosa naturalment impedeix la seva interpretació com a ‘productivitat’. Ho fem sovint per hora treballada. Vol dir que suposem la linealitat de l’esforç productiu en el temps. D’entrada, això implica que baixar hores (les de menys rendiment marginal productiu) milloraria la productivitat; treballar-ne més, la reduiria. Si l’anàlisi es fa per ocupat estaríem necessitats de fer-ho en termes equivalents, donada la disparitat que hi ha avui de formes contractuals amb una metodologia homogènia.

Utilitzar el número d’ocupats o d’hores treballades assumeix que la relació capital treball no varia en el temps, o simplement que els canvis no són rellevants. En tot cas, el lligam entre ocupació i demografia no és directe: immigració és població activa i l’ocupada no sempre és legal, i no és tampoc substitut uniforme de treball i ofici. I pel que fa a la seva estimació concreta, remarquem que en el VAB es confonen volum i preus: el mateix bé o servei reflectiria un valor més alt simplement per un major preu, la qual cosa vol dir o bé que la qualitat del producte el fa diferent, o que l’exposició al mercat i a la competència marca una elasticitat preu diferent, o, si no són béns o serveis transaccionables, reflectiria la diferent capacitat adquisitiva de la societat en la qual se subministren.

Com a resultat del que hem esmentat, una variable ‘flux’ (renda) traduïda com a progrés negligeix el component ‘estoc’, el balanç, el patrimoni, del qual prové aquella renda. Guanyar renda trinxant patrimoni no és progrés. A més, contempla la part dels ingressos corrents sense considerar la part de les despeses corrents que els fan possibles. Algunes d’elles no passen pel mercat (per tant, sense efectes directes d’arrosegament), ja que són a càrrec del sector públic, sovint en forma d’externalitats negatives d’aquell mateix creixement econòmic a finançar amb impostos que tenen excés de gravamen per la ineficiència que les seves distorsions causen.

Em preocupa la importància que donem al tema de la productivitat i les pobres dades amb les quals l’aproximem

A més, el PIB per càpita com a mesura a la qual es trasllada aquell VAB per hora treballada, té molts supòsits discutibles (com per exemple, què passa amb els excedents empresarials), i més encara si es vol traduir en ‘progrés’. Això es deu al fet que el que computa el PIB no és la renda disponible -bruta familiar o personal-, neta d’impostos, prestacions en espècie i transferències monetàries- en capacitat adquisitiva, que és el rellevant. I més encara si hom vol identificar la renda amb el ‘benestar’ -segons disutilitat del treball, risc assumit per obtenir-la, deteriorament del capital humà, valors culturals en fruir més o menys d’una determinada renda, més enllà d’adquirir béns i serveis al mercat. Qui s’apropia dels excedents, i del seu efecte sobre la desigualtat, pot marcar també la translació a benestar d’uns guanys de productivitat mesurats de la manera anterior.

Pel que fa a les anàlisis comparatives a l’estudi dels diferencials de productivitat, les prescripcions han de ser diverses si incideixen en una economia sense alternatives de producció, respecte d’aquelles altres en les quals la irrupció del sector rendible, però de baixa productivitat, n’ha fet perdre d’altres activitats econòmiques ja existents, que en horitzons de mitjà termini tenien perspectives superiors. També a les prescripcions, cal separar la baixa productivitat mitigable per accions de política econòmica (reorientació dels productes, expulsió del sector de les ‘pomes podrides’, forçant que assumeixin els costos externs que provoquen, eliminant subvencions implícites o no, que els manté en el sistema productiu... i que hauran de confrontar la diferent elasticitat preu dels seus productes), de les no mitigables a curt termini, com seria l’efecte fix de les institucions del país (marcs legals i fiscals estables, corrupció, capital social).  Notem també que en comparatives internacionals hom pot estar utilitzant l’ajust de capacitat adquisitiva entre països, però entre regions d’un mateix país negligir-lo sota l’etiqueta d’euros ‘constants’.

Preocupa, finalment, el rol que s’atribueixi al capital (tecnologia, ineficiència-x, o per know how). Per proveir alguna intuïció, potser es podrien projectar les dades inicials en el temps de VAB per ocupat i multiplicar-lo per l’increment en el període observat del número d’ocupats; i analitzar la diferència entre el calculat i l’observat, per mirar de descompondre’l per qualificació dels nous ocupats, i residualment apropar el paper del capital.

Molta tasca a fer, per tant, abans de treure prescripcions unidireccionals.