Llogar no és especular. Tenir un pis i posar-lo al mercat no et converteix en fatxa. Ser rendista no et converteix automàticament en un paràsit. I guanyar diners, si es fa dins la llei i assumint riscos, no és cap crim civil.

Fa temps que en la política catalana s’ha instal·lat un discurs profundament hostil a l’empresa, al capital i a qualsevol forma privada d’iniciativa econòmica. Un discurs que ja no distingeix entre pràctiques abusives i activitat empresarial legítima; entre especulació depredadora i inversió; entre qui bloqueja pisos per manipular el mercat i qui simplement lloga un habitatge, assumeix impagaments, paga impostos, manté l’immoble i ofereix un servei que algú necessita.

Tot queda dins el mateix sac. Fons d’inversió? Voltors. Propietaris? Paràsits. Empresaris? Miserables. Supermercats? Especuladors. Donants privats? Rentadors morals de consciència. La política de la brotxa grossa ha substituït l’economia per la caricatura.

És igual si parlem d’un fons sobirà com el de Noruega, sotmès a uns estàndards ètics que moltes administracions públiques europees envejarien, o d’un actor local amb pràctiques discutibles al límit de la legalitat. És igual si parlem d’un petit propietari que complementa la pensió amb un lloguer o d’un gran operador immobiliari. És igual si parlem d’una empresa que innova i crea ocupació o d’una que abusa de la seva posició. Tot és “el capital”. Tot és “especulació”. Tot és moralment sospitós.

El discurs polític ja no distingeix entre pràctiques abusives i activitat empresarial legítima, entre especulació depredadora i inversió

Aquest és el problema: quan tot és especulació, res no ho és. Quan tots són culpables, ja no cal provar res. Només cal assenyalar.

Ho hem vist amb Juan Roig i Mercadona. Es pot discutir el seu model, els seus proveïdors, la seva política de preus o la seva posició de mercat. Només faltaria. Però convertir una empresa que ha revolucionat la distribució alimentària a Espanya, que inverteix en innovació logística i comercial, i que opera amb marges nets baixos —al voltant de quatre cèntims per euro venut en els darrers resultats, 3,9% de marge net— en una mena d’enemic públic no és només una simplificació grotesca, va molt més enllà.

També ho hem vist amb Amancio Ortega. La seva fundació va donar 320 milions d’euros per renovar equipament oncològic en hospitals públics i, més tard, 280 milions per adquirir deu equips de protonteràpia per al sistema públic de salut. En lloc de limitar-nos a dir “gràcies” i després exigir que l’Estat faci bé la seva feina i intentar que més fundacions privades segueixin el seu exemple, una part de la política va preferir convertir la donació en un debat sobre la “privatització moral” de la sanitat.

Hi havia una crítica intel·lectualment respectable: la sanitat pública no pot dependre de la filantropia. D’acord. Però d’aquí a tractar una donació contra el càncer com si fos una operació sospitosa hi ha un abisme moral i ètic que és socialment corrosiu i degrada l’actuació i els valors dels actors econòmics.

Tot queda dins el mateix sac. Fons d’inversió? Voltors. Propietaris? Paràsits. Empresaris? Miserables. Supermercats? Especuladors

El rerefons és més profund. Sembla que una part de l’esquerra hagi decidit que l’objectiu ja no és regular i dissenyar millor els mercats, sinó substituir-los. Que el problema no són els abusos, sinó l’existència mateixa d’actors privats. Que el que cal fer és convertir l’habitatge, els supermercats, l’energia, la tecnologia i qualsevol sector rellevant en un servei directament proveït, gestionat o tutelat per l’Estat.

És una temptació antiga: quan una cosa funciona malament, nacionalitzem-la; quan els preus pugen, decretem-los; quan falta oferta, fem-ne una empresa pública; quan la realitat és complexa, busquem un culpable i prometem una solució administrativa. Però la realitat acostuma a venjar-se.

El cas de Nova York és il·lustratiu. L’alcalde Zohran Mamdani ha fet bandera dels supermercats municipals. La idea sona bé: si el menjar és massa car, obrim supermercats públics. La ciutat posa l’espai, elimina costos com el lloguer i els impostos immobiliaris, i un operador privat gestiona el dia a dia amb l’obligació d’oferir una cistella bàsica més barata. Sobre el paper, perfecte. En roda de premsa, encara millor. Després arriben els números.

La Marqueta, a East Harlem, ha estat anunciada com el primer emplaçament identificat del programa. Tindrà uns 9.000 peus quadrats —aproximadament 836 metres quadrats—, es construirà de zero i no s’espera que obri fins al 2029. La primera botiga del programa podria obrir abans, a finals de 2027, però no aquesta. Segons informacions publicades, el cost de La Marqueta s’enfila fins als 30 milions de dòlars, cosa que equival a prop de 35.800 dòlars per metre quadrat. Crítics del projecte comparen aquesta xifra amb costos molt inferiors en supermercats privats, fins i tot en formats de gamma alta (8.600 dòlars el metre quadrat o 1.600 els més modestos).

Sembla que una part de l’esquerra hagi decidit que l’objectiu ja no és regular i dissenyar millor els mercats, sinó substituir-los

Fins i tot acceptant que tota comparació té matisos, la pregunta és òbvia: si per abaratir ous, pa i llet necessites construir un supermercat públic amb uns costos de capital desorbitats, potser el problema no és Walmart, potser el problema és la teva política.

I aleshores apareix la pregunta que ningú vol respondre: si cal ajudar les famílies vulnerables, no seria més senzill, més ràpid i més transparent transferir diners directament a aquestes famílies? Per què construir una estructura pública, lenta i cara, per aconseguir allò que una transferència ben dissenyada podria aconseguir demà?

Aquí és on la discussió deixa de ser ideològica i esdevé de management. Gestionar un supermercat no és penjar un rètol i abaixar preus. És logística, compres, inventari, minva, rotació, tecnologia, negociació amb proveïdors, ubicació, horaris, salaris, competència, demanda local i marges estrets. Molt estrets. El supermercat és una màquina d’execució. I quan l’execució és complexa, el sector públic acostuma a tenir problemes: incentius febles, terminis llargs, sobrecostos, responsabilitat difusa i captura política.

Això no vol dir que el mercat ho resolgui tot. No ho fa. Els mercats s’han de dissenyar, regular i corregir. Cal perseguir abusos, evitar oligopolis, impedir la captura del regulador, protegir els consumidors i garantir competència real. Cal fer política pública. Però fer política pública no vol dir substituir cada mercat per una empresa pública improvisada.

Si cal ajudar les famílies vulnerables, no seria més senzill, més ràpid i més transparent transferir diners directament a aquestes famílies?

Regular i dissenyar mercats no és el mateix que administrar. Corregir no és el mateix que ocupar. I governar no és el mateix que gestionar supermercats.

Aquest dilluns 27 d’abril, el Cercle d’Economia va acollir Branko Milanovic, un dels grans economistes de la desigualtat global, en una conversa sobre el seu nou llibre The Great Global Transformation. Milanovic no és cap ultraliberal, és allò que se’n diu un economista d’esquerres. No és un apòstol de la desregulació ni un predicador del mercat salvatge. Precisament per això convé llegir-lo. A Capitalism, Alone, Milanovic explica que el món ha quedat dominat per una sola lògica econòmica: el capitalisme, en versions diferents, amb formes polítiques diferents, però amb el mercat com a mecanisme central de coordinació.

La seva tesi és incòmoda per a tothom. Incòmoda per als liberals ingenus, perquè el capitalisme genera desigualtats, tensions morals i captura de poder. Però també incòmoda per a l’esquerra nostàlgica, perquè els sistemes que van intentar substituir el mercat per la planificació centralitzada van fracassar de manera estrepitosa creant pobresa, misèria, desigualtat i massa morts.

La Xina és l’exemple més interessant i més incòmode. No perquè sigui un model polític a copiar, sinó perquè demostra que fins i tot un règim comunista ha necessitat mercats, competència, empresa privada, incentius i obertura econòmica per treure centenars de milions de persones de la pobresa. Deng Xiaoping ho va resumir amb aquella frase cèlebre: no importa si el gat és blanc o negre, mentre caci ratolins.

Fins i tot els comunistes xinesos van entendre que sense mercat no hi ha prosperitat sostinguda

La lliçó no és que hàgim de copiar la governança xinesa. La lliçó és una altra: fins i tot els comunistes xinesos van entendre que sense mercat no hi ha prosperitat sostinguda. En canvi, una part de la nostra esquerra sembla entestada a copiar no allò que ha funcionat, sinó allò que ha fracassat: la sospita contra l’empresa, el menyspreu pels incentius, la fantasia que l’Estat pot gestionar directament qualsevol activitat millor que els actors especialitzats. Això no és socialisme modern.

L’habitatge n’és el cas més clar. El problema és real, greu i políticament explosiu. Però precisament per això exigeix menys consignes i més economia. Si falten pisos, cal augmentar oferta. Si hi ha abusos, cal sancionar-los. Si hi ha vulnerabilitat, cal protegir-la. Si hi ha barreres urbanístiques absurdes, cal eliminar-les. Si hi ha lentitud burocràtica cal arrasar-la. Si hi ha inseguretat jurídica, cal corregir-la. Si hi ha captura per part d’interessos particulars —també d’alguns col·lectius que diuen defensar el bé comú—, cal eliminar-la.

Però demonitzar el propietari no construeix pisos. Insultar els fons no augmenta l’oferta. Criminalitzar el lloguer no abarateix el lloguer. I convertir qualsevol rendiment privat en immoral només aconsegueix una cosa: que el capital marxi, que l’oferta es redueixi i que els més vulnerables acabin competint per menys habitatges i pitjors condicions.

El mateix passa amb els supermercats, amb l’energia, amb la innovació o amb la sanitat. El sector públic pot fer moltes coses bé: finançar recerca, garantir cobertura universal, establir regles, crear infraestructures, corregir fallades de mercat, comprar de manera intel·ligent, fomentar competència, protegir drets. Però quan confon la seva funció amb la gestió directa de tot, acostuma a perdre eficiència, flexibilitat i responsabilitat.

Demonitzar el propietari no construeix pisos. Insultar els fons no augmenta l’oferta. Criminalitzar el llogater no abarateix el lloguer

La pregunta, per tant, no és “mercat o Estat”. Aquesta és una dicotomia infantil. La pregunta seriosa és: quin mercat, amb quin disseny, quines regles, amb quins incentius, amb quins controls, amb quina competència i amb quin paper públic?

Aquesta és la conversa adulta. L’altra —la dels paràsits, els voltors, els especuladors i els enemics del poble— és només teatre moral que destrossa les democràcies i les converteix en TikToks. I el teatre moral surt car. Molt car. En habitatge, en inversió, en innovació i en qualitat institucional.

Llogar no és especular. Invertir no és robar. Donar diners a hospitals no és privatitzar la sanitat. Obrir supermercats públics no és automàticament fer justícia social. I defensar el mercat no vol dir defensar abusos: vol dir entendre que la prosperitat no es decreta, s’organitza.

Potser ja és hora que una part de la nostra política deixi de buscar culpables i comenci a estudiar incentius. Que deixi de confondre superioritat moral amb competència tècnica. I que entengui una cosa molt senzilla: sense empresa, sense capital, sense mercat i sense gent disposada a assumir riscos, no hi ha estat del benestar que aguanti.

Sense empresa, sense capital, sense mercat i sense gent disposada a assumir riscos, no hi ha estat del benestar que aguanti

Hi ha una esquerra intel·ligent que ho sap. Milanovic n’és una bona porta d’entrada. La pregunta és per què aquí preferim escoltar els predicadors de la indignació i l’insult, abans que els economistes que, des de l’esquerra, han entès com funciona el món.

Perquè el món, ens agradi o no, no funciona a cop d’eslògan. Funciona quan els incentius estan ben alineats. I quan es dissenyen malament, la factura sempre arriba: normalment tard, normalment inflada i gairebé sempre l'acaben pagant els mateixos.

Potser ens convindria copiar una mica més la Xina —en l’àmbit econòmic i d’innovació— i una mica menys el fracàs de l’URSS.