Hi ha una categoria social silenciosa que cada cop adquireix més rellevància social i de la qual parlem menys del que caldria. No protagonitza grans titulars, no ocupa el centre dels debats polítics i tecnològics i poques vegades apareix a les narratives sobre el mercat de treball del futur. Em refereixo al col·lectiu dels que anomenem “vulnerables” que conformen el concepte d’“atur estructural”.

Un col·lectiu que engloba les persones que, per les seves circumstàncies personals, socials i nivells baixos de qualificació i competències observen el futur des de la perifèria mentre la resta ens centrem en els debats relatius a la intel·ligència artificial, la digitalització o la transició ecològica.

Un col·lectiu que avui afecta aproximadament 1,5 M de persones i que planteja i posa damunt la taula alguna de les grans contradiccions del nostre temps: Des d’una perspectiva global la consolidació dels nivells de desigualtat, mentre que en àmbits més concrets el fet que mai no havíem parlat tant de talent i mai no havíem desaprofitat tant de talent ocult.

Les anàlisis realitzades a la UE (CEDECOP) posen damunt la taula l’evidència que el problema és estructural i que no s’ha de centrar únicament en els àmbits educatius o laborals. Perquè quan parlem de persones amb baixa qualificació solem imaginar perfils homogenis, gairebé estereotipats, però la realitat és molt més complexa. No es tracta només de persones sense qualificació, també parlem de treballadors atrapats en rols bàsics, persones amb competències infrautilitzades, professionals expulsats de sectors en transformació o dels que mai no van tenir oportunitat d’actualitzar les seves habilitats en un entorn que canvia massa ràpid.

Vivim en una paradoxa inquietant. D’una banda, les empreses i organitzacions alerten de l’escassetat de talent i de les dificultats per cobrir determinades posicions. De l’altra, milions de persones romanen fora del mercat laboral o atrapades en activitats  precàries i/o de baix valor afegit. Dues realitats que conviuen sense tocar-se. Com si el mercat laboral hagués deixat de ser un espai d’integració per convertir-se en un sistema que selecciona cada cop més ràpidament els que poden seguir el ritme… i aparta silenciosament la resta.

La pandèmia va accelerar aquesta fractura. Després va arribar la crisi energètica. I ara l’automatització i la intel·ligència artificial redefineixen tasques, professions i sectors sencers. En aquest context, hauríem de repensar què fem amb els col·lectius més vulnerables: dones sense qualificació, immigrants, joves i aturats de llarga durada. No només perquè tenen més risc de consolidar-se en la precarietat econòmica i social sinó perquè tenen menys capacitat per sortir-ne. El problema ja no és només accedir al mercat laboral. El veritable desafiament és romandre-hi.

L’exclusió laboral no comença quan algú perd la feina. Comença molt abans, quan deixa de sentir-se capaç d’adaptar-se al futur

I aquí apareix un dels grans errors de les nostres polítiques públiques: seguim tractant la formació com una etapa i no pas com un dret permanent. Malgrat que ho estem intentant resoldre hem construït sistemes educatius pensats per a l'inici de la vida laboral, no per acompanyar trajectòries professionals discontínues i canviants. El resultat és evident: els que més formació contínua necessiten són els que tenen menys oportunitats i incentius per accedir-hi.

A més, hi ha un component psicològic i social del qual no es parla. Moltes persones adultes amb baixa qualificació no només enfronten barreres tècniques, també carreguen amb experiències acumulades de fracàs, inseguretat o desconfiança envers les institucions. Els models tradicionals d’orientació i les pràctiques de vinculació entre polítiques d’ocupació i socials no funcionen. Necessitem sistemes d’acompanyament molt més personalitzats, capaços de reconstruir confiança i competències. Precisament aquesta serà amb total seguretat una de les conclusions més rellevants de la 2a Edició de les Propostes Ergon per a la millora de la gestió del mercat de treball que estem desenvolupant en aquests moments. Perquè l’exclusió laboral no comença quan algú perd la feina. Comença molt abans, quan deixa de sentir-se capaç d’adaptar-se al futur.

Les propostes i les iniciatives europees apunten en algunes línies d’actuació possibles: reforçar l’aprenentatge permanent, desenvolupar competències bàsiques i digitals, reconèixer aprenentatges previs, millorar l’orientació professional i promoure llocs de treball de més qualitat. Tot això és necessari. Però potser encara insuficient si continuem pensant des de les categories del passat. La veritable qüestió no és només com formar millor les persones vulnerables, la pregunta incòmoda és una altra: Estem generant els impactes i els incentius adequats per a què el mercat de treball sigui capaç d’integrar-les?

Perquè podem parlar de reskilling, microcredencials o competències digitals, mentre que el conjunt del Sistema segueix sense tenir en compte que tenim milions de persones que sobreviuen fora del mercat de treball. Bàsicament perquè les regles del joc són, probablement, massa exigents per als que parteixen des de posicions més fràgils. Aquí és on el debat deixa de ser tècnic i es torna profundament cultural, estratègic i polític. Perquè integrar les persones vulnerables no només és una qüestió d'eficiència econòmica. És una qüestió de cohesió social, d’estabilitat democràtica i de dignitat col·lectiva.

El futur del treball no es decidirà únicament als laboratoris tecnològics ni a les grans corporacions. També en la capacitat que tinguem per integrar els qui avui observen la transformació des de la distància i la incertesa. Si una part creixent de la població percep que no té lloc en el futur que estem construint entre tots el problema deixa de ser laboral. Es converteix en un problema de contracte social.