Durant anys, els governs autoritaris van disfressar els seus interessos darrere de notícies, campanyes a les xarxes socials i discursos que no semblen perillosos, però que en realitat formen part d’un pla sistemàtic de manipulació. Països com la Xina, Rússia, l’Iran i organitzacions com els talibans o l’ISIS impulsen campanyes de propaganda sofisticades que ja no necessiten tancs ni soldats per influir en altres països. Només necessiten un telèfon i una xarxa social.

Aquestes campanyes empren mètodes antics, estudiats des de fa més de vuitanta anys, i que encara avui són eficaços. La primera tècnica s’anomena etiquetatge pejoratiu: consisteix a posar un nom despectiu a l’adversari. Per exemple, dir “imperialista” a un país democràtic o “traïdor” a qualsevol ciutadà crític. És una manera de tancar la discussió i desqualificar sense arguments.

La segona s’anomena frases lluents sense contingut: són expressions que sonen bé, com “unitat”, “pau”, “prosperitat”, però que no expliquen res. Només generen una emoció positiva i eviten el pensament crític. Per exemple, un govern pot dir “construïm un futur d’harmonia” mentre empresona opositors.

La tercera és la transferència de prestigi: consisteix a associar una causa amb alguna cosa que té bona imatge, com una bandera, una figura històrica o una institució respectada. Per exemple, un règim fa servir imatges d’una revolució passada per justificar actes actuals de repressió.

Durant anys, els governs autoritaris van disfressar els seus interessos darrere de notícies, campanyes i discursos que no semblen perillosos

La quarta és el suport de figures públiques: s’utilitza persones conegudes, com actors, esportistes o artistes, que donen suport al missatge del règim, encara que no en sàpiguen res. La seva presència genera confiança, encara que el contingut sigui fals o manipulador.

La cinquena tècnica s’anomena gent comuna: el missatge intenta semblar allò que diria qualsevol ciutadà corrent. Es mostren pagesos, treballadors, mares de família, tots repetint el discurs oficial, perquè el missatge soni proper, vertader, simple. És una manera de desarmar el receptor.

La sisena tècnica és la selecció parcial de dades: només es mostren els aspectes que afavoreixen el missatge que es vol transmetre i s’oculta o es distorsiona allò que no convé. Per exemple, es publiquen xifres de creixement econòmic, però no es menciona la inflació o la repressió.

L’última és la pressió de la majoria: es fa creure que “tothom” pensa d’una manera, que “tots donen suport” a una certa mesura. Així es genera una sensació d’aïllament en qui dubta o pensa diferent. Molts acaben cedint per por de quedar fora del grup.

La propaganda més perillosa no és la que crida, sinó la que xiuxiueja, la que es disfressa de sentit comú i ens va modelant a poc a poc

Aquestes tècniques no s’utilitzen soles. Es combinen, s’adapten, s’actualitzen. Avui, a més, es valen de plataformes digitals, xarxes socials, portals de notícies falses i milers de comptes automàtiques per repetir i amplificar els missatges. La majoria de les persones no nota que està rebent un discurs manipulat. Llegeix una notícia, escolta una entrevista, veu un vídeo emotiu… i no sospita res.

Aquí és on entra una nova eina que pot canviar les coses: els models de llenguatge automatitzats. Són sistemes entrenats per entendre textos, captar significats ocults, reconèixer patrons de manipulació i classificar missatges segons les tècniques que fan servir. Per exemple, si un article parla del “gloriós renaixement de la nostra nació gràcies a la mà ferma del líder”, pot detectar frases lluents sense contingut, suport de figures públiques i pressió de la majoria, tot alhora.

Aquests models poden llegir milers d’articles en pocs segons, comparar versions en diferents idiomes, identificar comptes falsos que es comporten de manera sincronitzada, i fins i tot advertir quan una notícia aparentment neutral és utilitzada per crear una narrativa a llarg termini. Alguns estan entrenats per reconèixer aquestes tècniques amb força precisió, fins i tot en idiomes complexos com el mandarí, i poden ajudar a crear mapes de desinformació global.

Si es desenvolupen i s’integren en plataformes obertes, serveixen per alertar periodistes, investigadors i ciutadans sobre quan i com són manipulats. Fins i tot podrien oferir versions alternatives de les notícies, mostrant allò que ha estat omès o ressaltat artificialment.

La clau és entendre que no es tracta de censurar idees, sinó de mostrar amb claredat quan una informació és utilitzada com a arma. Perquè la propaganda més perillosa no és la que crida, sinó la que xiuxiueja, la que es disfressa de sentit comú i ens va modelant a poc a poc sense que ens n’adonem. I avui tenim, per primera vegada, la possibilitat de desemmascarar-la amb l’ajuda de la tecnologia.

Les coses com són.