No exagero si dic que la setmana passada, escoltant empresaris, directius i economistes en diversos fòrums, rodes de premsa i juntes d’accionistes, vaig sentir més de mitja dotzena de vegades la següent frase: “L’impacte econòmic de la guerra dependrà de la seva durada”. També ho han escrit diversos dels nostres columnistes habituals.

Pot semblar ja un tòpic. Potser de tant sentir-la, sembla buida de significat, però és ben real. I l’impacte va directament a la nostra butxaca. Ja fa un mes que els Estats Units i Israel van atacar l’Iran; no és molt de temps, però tot i aquesta mena de treva decretada per Donald Trump, per unes suposades negociacions que l’Iran nega, no s’albira el final de la guerra, perquè tampoc s’albira un pla de Trump per controlar i canviar el règim al país.

L’impacte econòmic, per tant, creix, i malauradament, sembla que ho pot fer més. Els mercats es regulen, i les diferents potències són capaces de trobar altres proveïdors, per exemple energètics, per pal·liar-ne els efectes. I molts països, com Espanya, que tenen ingressos fiscals rècord, poden dur a terme mesures per frenar momentàniament la inflació. Això pot evitar una gran crisi, una recessió, però no que els ciutadans siguem una mica més pobres.

La guerra ens forada la butxaca de moltes maneres. Des de la més evident, en la factura de la llum o el tiquet de la benzinera, fins a d’altres menys evidents. Anar al supermercat, o a comprar qualsevol producte de consum, ja costa més diners que fa un mes. Perquè quan agafem un pot de detergent al lineal, no només estem pagant el que ha pujat el gasoil de portar-lo al supermercat, sinó el que s’ha encarit el plàstic, el mateix sabó i el procés de producció i etiquetatge del pot. Es van acumulant petits encariments que acabem pagant tots al súper i ens fan, com deia, una mica més pobres.

La guerra ens forada la butxaca de moltes maneres, no només posant benzina. Ja apuja costos a totes les empreses i encareix el crèdit

El soci d’una empresa industrial de material per a la construcció em comentava fa pocs dies que han hagut d’apujar un 15% de cop els preus per cobrir la inflació que ja pateixen per part dels seus proveïdors a causa, principalment, de la pujada del petroli i l’energia. S’han afanyat a fer-ho perquè encara tenen el record de l’anterior guerra, la d’Ucraïna, en la qual van voler esperar i després no donaven l'abast apujant preus per salvar els marges.

Pot semblar que no passa res si una empresa té menys marges, però sovint oblidem que el 99% de les empreses no són les grans cotitzades que guanyen milers de milions, sinó que tenen marges més estrets. I fins i tot els gegants que guanyen molts diners tenen dret a tenir bons marges, perquè la reducció de marges acaba suposant retallada de llocs de treball o contenció salarial. De nou, una mica més pobres.

No parlem d’una sola empresa. Això està passant en tots els sectors, i si apugen els preus entre empreses, qui acaba pagant és el comprador final, no hi ha una altra via. Tornant al cas concret que comentava, implica que els costos de construcció pugin; per tant, els habitatges nous s’apujaran encara més. També edificis d’oficines, naus industrials, etc. Si les famílies i les empreses han de destinar més diners a immobles, en tindran menys per invertir, estalviar i gastar en altres coses. Serem, doncs, insisteixo, una mica més pobres.

Un parell de dies més tard de la conversa amb aquest directiu, el conseller delegat de CaixaBank, Gonzalo Gortázar, va dir en una conferència, sense dubtar ni un segon, que preveuen que el Banc Central Europeu apugi els tipus d’interès diverses vegades aquest any, cosa que fa un mes no era sobre la taula. De fet, ja es nota en l’Euríbor, que tancarà el mes de març amb una pujada de quatre dècimes i la taxa més alta en un any i mig.

Quan els efectes econòmics més evidents de la guerra, com la pujada del petroli i de la llum, passen, les mesures dels governs desapareixen, però sempre en queden efectes

Tipus d’interès més alts vol dir diner més car per a les empreses; Euríbor més alt vol dir hipoteques més cares per a les famílies. Si ja és prou complex l’accés a l’habitatge, l’efecte de la guerra en aquests dos sectors, construcció i banca, el dificultarà encara més. Però l’efecte no es produeix només en la construcció. El crèdit car incrementa els costos de finançament de totes les empreses, que també es repercuteix en el seu producte, siguin totxos, fuet, sabates o experiències.

Les mesures que ha pres el govern espanyol per pal·liar aquests efectes són positives, però no màgiques –de les del Govern no en parlo perquè hi ha colat 150 milions a transició energètica, com si es pogués fer d’avui per a demà, quan aquesta hauria de ser una prioritat de país independentment de la situació geopolítica. Però tornant a les mesures ja vigents de l’Estat: poden alleujar la càrrega fiscal d’empreses i persones, però sovint no aconsegueixen compensar tota la pujada, i, a més, no poden durar per sempre. Quan els efectes més evidents de la guerra, com la pujada del petroli i de la llum, passen, les mesures desapareixen, però sempre en queden efectes, com l’encariment de molts aliments i productes bàsics. I aquest forat es queda a la butxaca i mai es fa més petit.