El canvi de govern al Gabon, amb la família Bongo allunyada del poder i d'una part de la seva fortuna, possiblement assenyala un camí en altres antigues colònies africanes. Algunes d'aquestes, propietat de França, van evitar moments d'independència revolucionària en la dècada de 1940 (Camerun, Madagascar) a costa d'una repressió sagnant i, moltes d'altres i aquestes mateixes, es van anar acomodant a una relació de clientela amb França. Sankara va ser potser la figura més destacada entre 1983 i 1987, en Burkina Faso, d'una política africana d'independència econòmica i política. Va pagar amb la seva mort.

Un mètode per estudiar els llaços de dependència de França amb les seves excolònies africanes (en aquest imperi informal que es va anomenant la Françafrique) consisteix a estudiar les empreses (i els empresaris, com Vincent Bolloré), les mercaderies i els conflictes socioambientals que apareixen en la realitat. I, alhora, observar com la presència de la Xina va creixent, encara que la Xina ara per ara no ha après a ser un país obertament imperialista i no envia tropes. França té interessos econòmics, diplomàtics i militars.

França no ha tingut l'exclusiva en el saqueig material —a Nigèria empreses com Shell i Chevron dominen l'extracció de petroli, per exemple—. La Xina apareix més i més en la mineria de bauxita i de mineral de ferro a Guinea (Conakry). L'empresa Wilmar, de Singapur, en plantacions de palma d'oli a tota la regió; Anglo Gold Ashanti, de Sud-àfrica, en mineria d'or, a Ghana.

Si les empreses estrangeres són fortes i la governabilitat local és fràgil, per descomptat que impera la corrupció. Les concessions i permisos, com ha succeït al Gabon, en teoria són donats per les autoritats locals, però els diners i els contactes per a l'exportació els tenen les companyies multinacionals. La corrupció és part del sistema.

Però vegem l'economia extractivista del Gabon i què pot succeir amb el seu canvi de govern. Al cap de poques hores, l'empresa francesa Eramet, de mineria de manganès, anunciava que l'extracció i transport continuaven. Eramet també és protagonista al Senegal de mineria de sorres metàl·liques. Continuïtat. Això és encara Françafrique. El Gabon és conegut com a exportador de petroli, però Eramet té un gran negoci d'exportació de manganès, o sigui que el Gabon és el número dos mundial en aquest metall, que s'utilitza a la producció d'acer i és un element per a les bateries de vehicles elèctrics.

Ara bé, qui domina l'extracció de petroli, la possible mineria de ferro, l'obtenció d'urani i altres commodities al Gabon, aquest petit país de dos milions d'habitants? L'empresa OLAM, de Singapur, que té plantacions de palma i de cautxú, i coopera amb el govern. Va aconseguir més de 300.000 hectàrees i per desenvolupar les plantacions va haver d'eliminar el bosc pristí en una part d'elles, anul·lant les condicions de vida dels seus habitants caçadors i recol·lectors i perjudicant la biodiversitat.

El petroli, el producte d'exportació més important (com a Guinea Equatorial, un altre centre de corrupció) està en mans d'Addax, des del 2004. És una subsidiària de Sinopec. La concessió és a Mandji, contaminat l'aigua del riu Obangué. La producció és de més de 200.000 barrils al dia, com cinc tones per habitant a l'any. Com que el petroli es refina i eventualment es crema, l'any que ve cal tenir-ne més. L'economia industrial no és circular sinó entròpica. Sinopec és una de les empreses de petroli i gas més grans de la Xina. El que vol aquesta empresa és tranquil·litat, més que democràcia, i ha col·laborat amb la família Bongo, sense problema. Un activista conegut, que ha estat represaliat i empresonat en algunes ocasions, Marc Ona Essangui, fundador de les ONG Brainforest, va denunciar la contaminació. Addax i el govern van entrar en reclams econòmics mutus, però el petroli continua fluint cap a l'exportació.

Fa uns anys, Omar Bongo va declarar que la gran mina de ferro Belinga, més unes preses properes, serien "els projectes del segle". A uns 500 km a l'est de Libreville, estarien a mans xineses, no franceses. Les protestes van guanyar-li a Marc Ona Essangui un premi Goldman, l'any 2009, per defensar el bosc Ivindo contra la companyia xinesa CMEC i l'activista va rebre de nou una dosi de repressió. Una d'hidroelèctrica al riu Ivindo destrossaria les cataractes Kongou. Aquest projecte està aturat, però la demanda de mineral de ferro creix al món.

El sector miner juntament amb el petroli són vistos al Gabon com motors econòmics en un panorama extractivista fora de mida, als que s'afegeix, per enganyar el públic internacional, la conservació de boscos com a magatzems de carboni. Veurem què decideix el nou govern. Si continua la voràgine extractivista i si respon més encara a les demandes de la Xina.

Finalment, també cal esmentar la mineria d'urani, que ha estat a càrrec de l'empresa francesa Areva, potser ara esperant nous inversors. Igual que a Níger, Areva ha deixat grans passius socioambientals que no pensa compensar. A la localitat de Mounana, al sud del Gabon, l'empresa nuclear COMUF (subsidiària d'Areva) va contaminar els seus treballadors, als habitants i als ecosistemes del riu Mitembe. Grups de voluntaris francesos, inclosa l'ONG Xerpa, van investigar l'estat de salut. Les dades de 2018 són: 367 empleats morts per la seva feina a la mina d'urani, segons el grup o sindicat MATRAC, que reuneix 1618 extreballadors. Areva va reconèixer danys, però no va donar compensació. Això no millora la reputació de França.