Des de la darrera dècada del segle passat el diagnòstic formulat per les anàlisis més reconegudes sobre la situació del mercat de treball ha estat gairebé unànime en el sentit que la nostra realitat queda clarament identificada quan li posem els adjectius de dual o desigual. Un consens que es trenca, de forma immediata, en el moment en què s’intenta abordar un acord sobre quina és o quina ha de ser la medicina més adequada per al seu tractament.

Sense que en conseqüència sigui majoritària, una posició amb cert suport és la que s’anomena “flexiseguretat”. Es tracta d’un terme sovint rebutjat per aquells analistes que representen a les ideologies d’esquerra (incloses les de caràcter sindical) en considerar que suposa un retrocés en les condicions laborals i que, així mateix, incorpora un element d’alta polèmica. A saber: que pot portar associada la idea de reduir la protecció d’uns treballadors a canvi d’igualar les condicions de conjunt. Com podeu constatar, en aquesta matèria aquestes posicions es converteixen, en la pràctica, en molt conservadores.

No obstant això, podem entendre-la com un concepte de política laboral que busca combinar elements de flexibilitat que demanden els ocupadors amb altres de seguretat reivindicats pels treballadors. El que pretén és evitar la dicotomia entre rigidesa i precarietat i fer-ho a través d’entorns laborals dinàmics, capaços de respondre a les eventualitats econòmiques, establint un conjunt de proteccions a les persones durant la relació laboral o en els períodes de transició que puguin produir-se. En aquest sentit, recalquem el fet que la cultura laboral existent pot ser considerada com a perversa: d’una part, l’objectiu de cobertura són els llocs de treball i no les persones; d’una altra, no som capaços de ser prou àgils.

Seguim amb una realitat dual que mostra la manca d’equitat del nostre mercat de treball

Entretant, molts empresaris mantenen actituds que no fan sinó aprofundir els desequilibris laborals, tant en el si d’una mateixa organització com en el conjunt del mercat. Les dades objectives confirmen que aquesta realitat es manté i que, fins i tot, ha pogut veure’s reforçada per l’ús clarament irregular dels contractes de fixos discontinus. Una categoria que es va implantar per al transvasament de l’ocupació eventual estable, però que ha acabat utilitzant-se com una font més de precarietat real (encara que no ho sigui a efectes estadístics). Les dades de l’enquesta de població activa (EPA) palesen que la dualitat segueix sent –malgrat l’increment estadístic de la contractació indefinida– una realitat palpable i del tot constatable.

Les dades estadístiques favorables no haurien d'enganyar-nos. Seguim amb una realitat dual que mostra la manca d’equitat del nostre mercat de treball. La millora de l’ocupació indefinida és clara, però el seu recorregut sembla haver tocat sostre tres anys després de l’aprovació de la darrera reforma. Encara que el volum d’ocupació s’hagi incrementat i avui tinguem una taxa de desocupació molt baixa, la qualitat i l’equitat segueixen sent clarament millorables.

Recordem que la creació d’ocupació des de l’any 2021 no es deu tant a les millores en la regulació del mercat de treball com a la presència d’una conjuntura econòmica favorable. Una situació que hauríem d’aprofitar a fi i efecte d’incorporar reformes que eliminin les rigideses que avui encara mantenim en el nostre mercat de treball –que poc s’assembla a l’existent en les dècades dels 70 i 80 del segle passat– i també per generar cobertures socials millor adaptades a les noves realitats i necessitats.

No hauríem de tenir por d’afrontar el debat sobre la flexiseguretat

Cal implementar noves dinàmiques que combinin la flexibilitat per a les empreses amb elements de seguretat i protecció per a treballadores i treballadors. Una condició que avui seria necessari repensar en un context marcat per la digitalització, la transició ecològica i la fragmentació del treball, en el qual s’ha incrementat la població activa a conseqüència de l’impacte migratori i en el que, a més, es constata un creixement real de la longevitat. En definitiva, una proposta que podria conformar-se en base als criteris següents:

  • Canvis en les mesures de resolució contractual dirigits a facilitar adaptacions ràpides del mercat laboral sense generar major precarització.
  • Un nou format per a les cobertures socials en els períodes de transició, que incorporin unes rendes vinculades a itineraris d’aprenentatge i ocupabilitat i accés a serveis d’orientació i inserció personalitzats.
  • La posada en marxa d’incentius de caràcter fiscal per a les empreses i organitzacions relacionats amb els esforços desenvolupats en la formació, reciclatge i adaptació de les seves plantilles.

No hauríem de tenir por d’afrontar el debat sobre la flexiseguretat. En cas d'articular-se d’una manera adequada, podria convertir-se en una palanca poderosa i eficaç perquè el nostre mercat evolucioni d’un model caracteritzat per la rigidesa, la dualitat i la nul·la transparència a un altre molt més dinàmic, resilient i centrat en les necessitats dels dos actors que s’hi relacionen.