Europa persisteix en la il·lusió que recuperarà un lideratge tecnològic que mai no va tenir. Durant dècades va confondre el disseny institucional amb la innovació, la regulació amb l'estratègia i la retòrica amb l'execució. El nou pla per desenvolupar intel·ligència artificial (IA) “sobirana” repeteix el patró: un gest polític disfressat d'ambició industrial. El que es presenta com una aposta per l'autonomia digital és, en realitat, una maniobra defensiva per maquillar el fet que el continent depèn estructuralment dels Estats Units i Àsia en tot allò que importa, com el maquinari, el programari, el capital i el coneixement tècnic.

El discurs europeu sobre la sobirania tecnològica funciona com un símbol, no com una realitat. Les institucions comunitàries parlen d'independència mentre compren servidors d'Amazon, processadors de Nvidia i components fabricats a Taiwan. Prometen “models propis” quan ni tan sols posseeixen la infraestructura energètica ni la densitat de talent per sostenir-los. Europa és avui un conjunt d'economies administrades, no de potències tecnològiques. El que alguna vegada va ser una ambició industrial es va transformar en un sistema de subsidis i consultories on la productivitat es reemplaça pel compliment de normes.

Cada nou pla europeu repeteix la mateixa estructura: diagnòstics correctes, objectius grandiloqüents i execució ineficient. El resultat no canvia. Milers de milions es distribueixen en projectes fragmentats, capturats per burocràcies nacionals o empreses que viuen de fons públics. Cap d'aquests projectes genera una escala real ni un retorn competitiu. Les inversions es dispersen en iniciatives simbòliques, incapaces de competir amb el múscul financer, computacional i logístic dels Estats Units o la Xina. És la repetició d'un patró històric: gastar més per obtenir el mateix.

Les institucions de la UE parlen d'independència mentre compren servidors d'Amazon, processadors de Nvidia i components de Taiwan

El problema no és la manca de recursos, sinó la manca de pragmatisme. Europa inverteix en programes que no busquen resultats mesurables, sinó afirmacions ideològiques: “sobirania”, “ètica”, “inclusió”. Paraules que tranquil·litzen la consciència política, però no produeixen tecnologia. Mentrestant, la distància amb els líders reals de la IA s'amplia de forma irreversible. La cursa va acabar. Els centres de decisió, els laboratoris i les cadenes de valor són en un altre lloc. El que queda al continent és consum, regulació i discurs.

Europa hauria d'assumir el seu rol dins de l'ordre tecnològic global en lloc de continuar fingint independència. És un vassall sofisticat: ric, estable i dependent. Els Estats Units proveeix la infraestructura digital, Àsia produeix el hardware i Europa compra temps polític amb declaracions sobre “estratègies de futur”. La seva veritable política industrial és la compra. I la seva estratègia d'innovació consisteix a intentar regular el que no pot crear.

Anunciar grans plans només perllonga la farsa. Invertir més diners en la mateixa estructura improductiva és simplement tirar diners bons després dels dolents. El que falta no són diners ni talent, sinó coratge per reconèixer que el projecte d'autonomia tecnològica europea va fracassar fa temps. Mentre continuï atrapada en la confusió entre símbols i fets, Europa continuarà sent el que ja és: una civilització postindustrial gestionant el seu propi museu tecnològic.

Les coses com són.