En l’article anterior apuntàvem que la sostenibilitat futura de l’estat del benestar i del pacte intergeneracional que suposa, així com el conjunt de necessitats que ens venen a sobre (habitatge, canvi climàtic, defensa, correcció de l’endeutament...) depèn, en gran manera, de la capacitat de l’economia espanyola —i catalana— per mantenir durant dècades un ritme de creixement clarament superior al que avui indiquen les seves tendències estructurals. La pregunta clau ja no és si cal créixer, sinó com fer-ho en un context demogràfic advers.

El repte demogràfic: créixer amb menys població activa

Espanya i Catalunya pateixen una de les taxes de fecunditat més baixes del món desenvolupat. Segons l’INE, la taxa de fecunditat a Espanya se situa al voltant d’1,1 fills per dona (2024), molt lluny del llindar de reemplaçament generacional (2,1). A Catalunya, la situació és similar. Aquest fet té conseqüències econòmiques directes: menys població en edat de treballar, menor base fiscal i més pressió sobre pensions, sanitat i serveis socials.

En aquest sentit, cal assumir una realitat incòmoda: els efectes de les polítiques de natalitat són lents, incerts i costosos, i no permetran, per si soles, revertir el problema en l’horitzó crític de les pròximes dues o tres dècades. Són necessàries, però no al preu de retrocedir 70 anys en els drets individuals, i especialment els de les dones i les minories, com prediquen algunes propostes de la ultradreta que cerquen la recuperació de models familiars i una uniformitat sexual ja desapareguts.

Els límits del model basat en baix valor afegit i immigració

Davant d’aquesta realitat, el creixement recent de l’economia s’ha recolzat de manera molt intensa en la immigració. Només entre 2019 i 2024, la població nascuda a l’estranger ha augmentat en més de dos milions de persones. Aquest flux ha permès sostenir l’ocupació i el creixement del PIB, però presenta límits estructurals evidents.

En primer lloc, una part molt significativa d’aquesta immigració1 s’incorpora a sectors de baixa productivitat: sector primari, hostaleria, comerç, cures, construcció, distribució, serveis personals. Són activitats intensives en mà d’obra, amb salaris baixos i escassa capacitat de generar bases fiscals sòlides.

En segon lloc, aquest model comporta una característica sovint ignorada: requereix despesa pública des del primer moment. Educació, sanitat, habitatge, transport o serveis socials s’activen des del minut u de l’arribada, mentre que la contribució fiscal neta positiva —si arriba— ho fa anys després, quan l’immigrant surt (si ho aconsegueix) del cercle viciós de la precarietat, i la inseguretat.

La immigració és necessària i ho continuarà sent. Però no pot constituir el pilar central del creixement a llarg termini

Això no implica que la immigració no sigui necessària. Ho és, i ho continuarà sent. Però no pot constituir el pilar central del creixement a llarg termini, especialment si no va acompanyada d’un canvi profund del model productiu. En aquest sentit, cal fer una distinció fonamental sovint absent del debat públic: no tota immigració té el mateix impacte econòmic. El repte no és tant el volum com la composició. Les economies amb nivells elevats de productivitat tendeixen a prioritzar fluxos migratoris que ja arriben amb una qualificació professional alineada amb les activitats que es volen potenciar. Una revisió de les millors pràctiques internacionals així ho confirma (Canadà, Austràlia, Alemanya, Àustria... ).

Atraure perfils formats en àmbits científics, tecnològics, sanitaris, industrials o digitals permet una incorporació gairebé immediata al mercat laboral, amb salaris més alts, contribució fiscal més gran i menor pressió inicial sobre els serveis públics. En canvi, una immigració concentrada en ocupacions poc qualificades tendeix a reforçar l’especialització en sectors de baix valor afegit i impedeix o dificulta el salt de productivitat.

Per aquest motiu, la política migratòria hauria d’estar molt més coordinada amb l’estratègia econòmica i productiva, incorporant mecanismes de selecció, reconeixement àgil de titulacions, captació internacional de talent i programes d’atracció específics per a sectors estratègics.

La clau: créixer a través de la productivitat

Quan la població activa deixa de créixer, només queda una via sostenible: augmentar la productivitat del treball. És aquí on Espanya i Catalunya mostren la seva principal feblesa estructural.

Quan la població activa deixa de créixer, només queda una via sostenible: augmentar la productivitat del treball

Segons dades d’Eurostat i l’OCDE, la productivitat per hora treballada és aproximadament un 15–20% inferior a la mitjana de la zona euro, i més d’un 25% per sota de països com Alemanya, els Països Baixos o Dinamarca. Aquesta bretxa explica per què, fins i tot en períodes d’elevada ocupació, els salaris, la recaptació fiscal i la capacitat de finançar serveis públics continuen sent limitats.

Aconseguir un creixement sostingut del 2% o més en un context demogràfic advers només és possible si la productivitat creix de manera molt més intensa que fins ara. I això exigeix reformes estructurals profundes dutes a terme de forma simultània i decidida.

Quines reformes estructurals calen?

1. Reduir l’atur estructural

Espanya presenta de manera persistent la taxa d’atur més elevada d’Europa, actualment en el 10,5%2 (la UE, un 6%) i en els millors temps no ha baixat mai del 8%. Paradoxalment, això succeeix malgrat la fortíssima creació de llocs de treball dels darrers anys. Aquesta resistència a la baixa indica un atur estructural molt elevat amb una elevada proporció d’atur de llarga durada, especialment al sud d’Espanya.

El pes excessiu del turisme i d’activitats de baix valor afegit limita el creixement. Cal avançar cap a un model més diversificat i tecnològicament intens

Les causes són conegudes: forta dualitat real del mercat laboral -no corregida per la darrera reforma laboral-3, baixa formació d’una part significativa dels treballadors, polítiques actives d’ocupació poc eficients i un desajust persistent entre oferta i demanda laboral.

Les vies més efectives per reduir-la passen per:

  • reforçar la formació contínua vinculada a necessitats reals de les empreses,
  • avaluar i reformar profundament les polítiques actives d’ocupació i coordinar-les de forma decidida amb els instruments de lluita contra la pobresa (subsidis, rendes garantides, IMV).
  • millorar els serveis d’orientació i intermediació laboral.

Una reducció sostinguda de cinc punts percentuals en la taxa d’atur tindria un impacte enorme sobre el creixement potencial, la cohesió social i els ingressos públics.

2. Elevar el capital humà

El nivell formatiu de la població és un dels principals colls d’ampolla del creixement. Espanya combina dues anomalies: un percentatge elevat de població amb estudis superiors (però sovint poc aprofitats) i, alhora, una proporció també molt alta de població amb baixos nivells educatius. Segons l’OCDE, prop del 30% dels adults no supera l’educació secundària postobligatòria (Catalunya, 26%), molt per sobre de la mitjana europea (zona euro, 17%). Al mateix temps, malgrat les millores recents, el fracàs i l’abandonament escolar prematur continuen sent dels més elevats d’Europa, especialment en entorns socialment vulnerables.

Les prioritats haurien de ser clares:

  • Impulsar la formació contínua dins de l’empresa.
  • reduir dràsticament el fracàs i la segregació escolar,
  • reforçar l’orientació educativa primerenca,
  • incentivar i ampliar la formació professional orientant-la a les necessitats de les empreses,
  • augmentar de manera significativa les places en estudis STEM4 i reduint la bretxa de gènere.
  • reforçar els vincles entre sistema educatiu i teixit productiu.

Sense una millora ràpida del capital humà, qualsevol estratègia de canvi productiu està condemnada.

3. Atraure activitats econòmiques més complexes

El pes excessiu del turisme i d’activitats de baix valor afegit limita el creixement potencial. Cal avançar cap a un model més diversificat i tecnològicament intens, en línia amb les prioritats europees manifestades en els informes Draghi i Letta.

L’envelliment no condemna necessàriament l’estat del benestar, però sí que el condemna la inacció. Catalunya i Espanya encara són a temps de modificar el rumb

Malgrat el pes excessiu d’aquestes activitats, Catalunya té una bona base diversificada que ha donat lloc a una indústria exportadora molt potent. La millor arma sempre és deixar que les empreses puguin invertir i realitzar els seus projectes i procurar, entre tots (reguladors, polítics, ambientalistes...), no fer-los impossibles. Això no exclou alguna incentivació positiva en favor de determinats sectors i sí, possiblement, deixar de subvencionar implícitament altres ( p. Ex. IVA reduït de l’hostaleria). Alguns àmbits amb potencial realista són: indústria verda i tecnologies vinculades a la transició energètica, biomedicina i indústria farmacèutica (on Catalunya té una presència molt notable), economia digital i serveis avançats a empreses, semiconductors i microelectrònica en segments específics, logística avançada, economia del coneixement i aprofitament màxim de la nova revolució en marxa (IA).

Això requereix energia competitiva (la transició energètica no és només una necessitat ambiental), infraestructures de comunicació potents (corredor mediterrani més ben dimensionat i dissenyat, Rodalies que funcionin)  i espaí físic per ubicar-les (p. ex. terminals multimodals en un territori relativament saturat com és Catalunya).

4. Inversió en tecnologies, intangibles i equipament

La inversió empresarial a Espanya continua sent baixa en comparació europea, però molt especialment en actius intangibles: programari, dades, patents, marca o organització. Segons la WIPO5, Espanya és el tercer país més endarrerit dels 27 estudiats en el seu informe anual6 : la inversió en intangibles (7,8% del PIB) és vuit punts del PIB inferior a la dels països líders (EUA, França, Suècia, Finlàndia). Aquesta és una de les principals causes de la bretxa de productivitat, ja que actualment es la font principal de la creació de valor econòmic.

El futur no dependrà tant del nombre de persones que treballin, sinó de com treballin, amb quin capital humà, amb quina tecnologia i sota quines institucions

Incentivar fiscalment la inversió productiva, especialment en intangibles, facilitar l’accés al finançament d’inversió (capital risc, préstecs i garanties a llarg termini...), i reduir la incertesa reguladora és essencial.

5. R+D orientada a la innovació empresarial

Tot i els avenços recents, la despesa en R+D continua al voltant de l’1,5% del PIB (Catalunya millor amb un 1,8%), lluny del 2,2% de la UE i del 3%-3,5% dels països capdavanters. Més important encara: una part molt significativa de la recerca no es transforma en innovació empresarial. Cal reforçar la transferència tecnològica, incentivar la col·laboració universitat-empresa i orientar una part de l’R+D cap a projectes amb impacte productiu mesurable.

6. Millorar la qualitat institucional

Finalment, cap estratègia de creixement és viable sense una millora clara de la qualitat institucional. Diversos indicadors internacionals situen Espanya per sota de la mitjana europea en eficiència reguladora, qualitat normativa i seguretat jurídica. Les prioritats haurien de ser:

  • reduir la incertesa política i reguladora,
  • simplificar i alleugerir la càrrega administrativa,
  • millorar l’eficiència de la despesa pública mitjançant l’avaluació sistemàtica i amb capacitat executiva per rectificar,
  • modernitzar el marc laboral amb més flexibilitat interna i millor protecció efectiva,
  • avançar cap a un sistema fiscal més orientat al creixement.

Conclusió

L’envelliment no condemna necessàriament l’estat del benestar, però sí que el condemna la inacció. Catalunya -i Espanya- encara són a temps de modificar el rumb, però el marge es redueix ràpidament cada any que passa. El futur no dependrà tant del nombre de persones que treballin, sinó de com treballin, amb quin capital humà, amb quina tecnologia i sota quines institucions. Sense aquest gir estructural, el creixement necessari per sostenir el model social simplement no arribarà i aleshores vindran les lamentacions ... i coses pitjors.

Notes al peu:
1. Segons les dades d’afiliació entre des-2024 i des-2018, aquests sectors suposen el 67% dels nous afiliats de procedència estrangera (font: ministeri de Treball). Així i tot, una part rellevant dels afiliats en altres sectors podrien respondre també a aquestes característiques de baixos salaris.
2. Eurostat. 3r trimestre 2025.
3. La darrera reforma laboral del 2021 va canviar la naturalesa formal de la relació contractual potenciant el contracte fix discontinu, però la rotació real dels llocs de treball s’ha mantingut essencialment amb una clara divisió del mercat entre treballadors molt protegits i treballadors precaritzats.
4. STEM, acrònim de les inicials en anglès de Ciències, Tecnologia, Enginyeries i Matemàtiques.
5. Acrònim anglès de la Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI) de les Nacions Unides.
6. World Intangible Investment Highlights 2025, WIPO. En l’estudi no està considerada la Xina, però si països que suposen més de la meitat del PIB mundial.