Alguns han estat interpretant aquestes darreres setmanes, sobretot des de fora de Catalunya, amb lleugeresa i simplicitat, el que va succeir l’octubre d'ara fa cinc anys: la revolta i l’esclafament del procés independentista pels poders de l’estat espanyol. Com que la memòria és dèbil, aixeco aquí acta del meu registre, molt personal i des de la perspectiva econòmica, dels fets viscuts per a qui vulgui entendre els seus desencadenants, més enllà dels prejudicis polítics o de la inflamació mediàtica interessada.

Els antecedents. Fa ja temps que molts catalans no se sentien, ni se senten, a gust amb l’encaix que Espanya dona a Catalunya. Aquesta ciutadania ha tingut molta, molta paciència, que afortunadament no ha portat mai al terrorisme com varen fer alguns al País Basc. La majoria dels catalans s’ha acabat, però, afartant de veure com el centralisme espanyol abusava contra les seves aspiracions, unes reclamacions que es volien amables i aquiescents, especialment per part dels partits de centre catalans, i que topaven amb uns poders de Madrid decidits a centripetar en el seu favor els poders de l’Estat. Em referiré només a qüestions econòmiques, i deixo les lingüístiques i culturals a banda. Són molts anys i panys d’infraestructures deficients en transport, de balances fiscals depredadores de l’economia, de finançaments autonòmics frustrats (en el sentit que els catalans movien l’arbre i altres recollien els fruits), de menyspreu a necessitats bàsiques per al benestar de molts catalans. S’acompanyaven sovint amb respostes des de somriures de superioritat, i a vegades fins i tot fent befa de les reclamacions.

Els qui hem transitat des de Catalunya a la “villa y corte” (dotze anys anant a Madrid en el meu cas, amb col·laboracions reiterades en consells assessors i comissions de reforma estatals, i participant en moltes propostes de reencaix de les dues parts que evitessin la trencadissa) hem anat avisant de manera reiterada dels perills d’ignorar aquell descontentament. Fins i tot el president Montilla, que se li pot dir de tot menys que és un radical, parlava sense embuts de "desafecte". Però la resposta dels dos grans partits nacionalistes espanyols ha estat torejar-ho, al límit de ridiculitzar el "peix al cove" dels catalans, a l’hora que cedien sense vergonya en el conflicte basc. Han continuat in eternum els dèficits fiscals. Quan des del constitucionalisme s’identificava Catalunya com a territori històric —qui ho pot negar?—, la interpretació interessada ho negligia. Quan es demanava un acord com el basc, el concert es negava sense arguments; i tant era si en el comandament de l’Estat hi havia el nacionalisme de dretes o el d’esquerres, amb la manifesta hipocresia que el que havien criticat uns estant a l’oposició ho aprofitaven quan ells després manaven als governs forals.

Des de la comprensió de la solidaritat interterritorial s’intentà des de Catalunya el pacte fiscal. Però la dreta centralista va donar portada al centre dreta català, amb el silenci còmplice de l’esquerra espanyola. Mentrestant, el nacionalisme primer, el sobiranisme després, i avui, de moment, l’independentisme, no han deixat de guanyar eleccions; un fotimer d’anys. I el govern de l’Estat ha continuat negligint el que demana la majoria dels catalans a través de les institucions que legítimament els representen. La societat civil ha clamat per la gestió de l’aeroport, i els empresaris pel corredor del Mediterrani, i molts acadèmics per un millor finançament del benestar. I estem on estàvem.

Amb el temps, i finalment, alguns polítics es varen cansar, fastiguejats de veure com ells mateixos defraudaven els seus propis electors que majoritàriament els votaven, y se liaron la manta a la cabeza, com es diu en castís i de perdidos, al río.

D’aquí en part l’explicació econòmica d’algunes de les raons darrera dels Fets d’octubre, malmesos per una repressió impensable en un estat europeu, amb una actuació policial equivocada i improvisada que és impossible que a un demòcrata no faci avergonyir. Avui, aixafats pels poders de l’Estat, amb un Poder Judicial sotmès en part a la pressió del nacionalisme espanyol, certament algú pot pensar que la batalla lliurada l’octubre de fa cinc anys acabà amb la guerra (llenguatge propi d’alguns als nostres mitjans propers). Però això, permeteu-me que digui, no està clar que sigui cert.

Com a observador de la realitat catalana remarco que molts catalans han fet el canvi de xip definitiu ("amb Espanya no hi ha res a fer") i no els sotmetrà la força dels piolins o la desconsideració, de nou, dels suposats vencedors. Al contrari, el manteniment del menyspreu a una part significativa de la població (recordem: les majories del Parlament!) i la desmesura de la reacció del nacionalisme espanyol més hooligan ben segur haurà espantat a molts, però no crec que serveixi per canviar mentalitats en el moment més pur de la democràcia: quan el ciutadà posa el vot a l’urna. En qualsevol cas, aquells guanyadors "estadistes" que diuen que governen en favor de tots, els hagin o no votat, hauran d’explicar què pensen fer per congraciar-se amb tots aquells altres ciutadans que encara no han escoltat una proposta en positiu i mantenen un finançament autonòmic caducat i sense un bri de voluntat asimètrica.

En resum. Bastants catalans i els seus representants reaccionaren fora del to que altres hagueren volgut aquells quinze dies d’octubre. Molts ho varen fer des del cansament de qui havia tingut molta, molta paciència en el passat, i que en un moment donat no varen saber contenir sentiments i van esclatar. Que cadascú jutgi si n’ha sigut prou justificació, però raons, de ‘haberlas, haylas’. I el problema és que es mantenen.