Des d'inicis d'any i, especialment, des que els mercats financers estan esvalotats, nerviosos, parlant de possibles fallides bancàries, veient les bosses derrapar i fer batzegades amb variacions de cotitzacions intradia de... de fins a 15 punts en grans bancs!, l'or s'ha revalorat fortament.

La psicologia de l'inversor i les convencions socials cap als elements, actius o béns segurs, són al·lucinants. En una entrevista de ràdio em preguntaven aquesta setmana: per què l'or és un valor refugi?

Parlar de l'or és parlar dels diners. Personalment, m'ha fascinat i interessat sempre la història dels diners. Com "vam descobrir" els humans els diners? Els diners no van ser un descobriment. Ni tan sols van ser una decisió. Van ser, simplement, una conseqüència. És la conseqüència directa de la tendència natural a l'intercanvi. Bé, l'intercanvi apareix com a forma alternativa a la violència, al saqueig i la violació. Ull per ull, dent per dent. Així que una assegurança de revenja i la millor forma d'evitar que et tornin el mal produït va ser comerciar en lloc de conquerir. Això i el desenvolupament del sistema límbic, que va introduir la compassió en els nostres sentiments.

Evitar ser venjats i la compassió van portar el comerç. I el comerç, és a dir, l'intercanvi, va portar els diners. Els diners van ser una mercaderia que es va convertir en diners. Això és una cosa que no podem mai oblidar i una lliçó econòmica de primera magnitud. Com que els diners van ser primer mercaderia, es van arribar a utilitzar com a diners trossos de fusta, pedres, animals, closques marines... És a dir, coses que tothom podia necessitar! Totes aquestes coses eren líquides. Una cosa líquida és una cosa que tots poden necessitar i que, per tant, és una mercaderia interessant d'emmagatzemar. Els bous van ser una forma de diners perquè quan l'ésser humà es va ubicar en assentaments i va aprendre a viure de l'agricultura i la ramaderia, tenir un bou era necessari. Tenir un bou era equivalent a tenir liquiditat. Si tothom el vol, el puc intercanviar.

Entre totes les mercaderies més líquides, n'hi va haver una que es va anar imposant entre totes elles. L'or. Fàcil de transportar, escàs, incorruptible, divisible, fungible, anhelat...

L'or, convenientment pesat, va esdevenir moneda i les custòdies d'or per part de banquers es garantien amb un rebut que, amb el temps, es va convertir en bitllet. Però darrere d'aquest paper, darrere del paper diner sempre hi va haver or fins que els Estats Units es van adonar que la població creixia tan ràpidament que era convenient abandonar la convertibilitat dels bitllets i monedes en or. S'abandona el patró or, com tothom sap.

Què va succeir a partir d'aquí? Doncs que l'or va deixar de ser diners. Va tornar a ser simplement una mercaderia. Però és la mercaderia, permetin-me ser un nostàlgic, amb què tot va començar. El valor refugi podria perfectament estar en qualsevol altre bé, però l'imaginari col·lectiu i la història pesen massa. L'or va ser l'origen dels diners i, per tant, quan els diners perillen, cal tornar a la casella de sortida. És com quan ens perdem fent senderisme. Tornem cap enrere, fins a un punt en el qual coneixem el camí.

Es pot comprar or fins i tot en màquines expenedores (a Espanya ja no n'hi ha, però n'hi va haver); es pot comprar or en alguns bancs; es poden comprar lingots per internet; al teu propi banc pots demanar un certificat de dipòsit i que els teus euros o dòlars o lliures no siguin euros, sinó que siguin unces d'or. Es poden comprar ETF i futurs (això ja és més especulatiu). En altres paraules, l'or és una opció. I no és l'opció. No és necessàriament un refugi per se. Ho és perquè tots considerem que ho és i puja de valor quan les divises trontollen. És refugi perquè tots volem ficar-nos dins del mateix refugi.

És curiós perquè l'or reacciona a les crisis econòmiques, i no tant a les polítiques. En un país bananer o que fa malament les coses, l'or no es veu afectat. I és precisament per aquest valor que li donem, malgrat que l'or no rendeix, no produeix interessos. Hi ha persones que decideixen guardar joies d'or a casa com a últim recurs en cas d'una guerra o d'una desfeta. No és mala idea. Durant la persecució nazi molts jueus van salvar les seves vides gràcies a això. Però no oblidem que una joia té dos components de valor. L'or que conté i el valor al mercat per la seva marca, disseny o joier.

El fascinant de tot això és la demostració que l'economia es basa en una arquitectura increïble de convencions humanes. I l'or, per molt que llueixi, n'és una altra més.