Un dels debats actuals més rellevants de la nostra economia és, sens dubte, el de la productivitat. Una qüestió en si mateixa que conflueix amb altres. Per exemple, amb la qüestió demogràfica, de la immigració, que uns la veuen com una possible causa i altres com l’efecte de la baixa productivitat observada; o la immigració perpetua un model de baixa productivitat, o la vigència del model necessita aquella immigració per salvar els comptes de l’economia. Mentre uns reclamen nova població immigrada, altres voldrien així parar màquines i transitar cap a altres models.

Al debat hi incideix el tema macro (fer créixer el PIB agregat) i el micro (què passa amb la renda per càpita real de les famílies), el de la política econòmica (continuar creixent per poder redistribuir) i el de la política social (la convivència ciutadana tensionada). Interaccionen aquí arguments de flux (compte de resultats de final d’any) i d’estoc (patrimoni i balanç social), de temporada i d’inventari, i entre el curt i el llarg termini.

En qualsevol cas, l’encefalograma pla que exhibeix la productivitat al nostre país tampoc té una diagnosi clara, a la vista de com aquesta es mesura. Recordem que sovint es fa sobre indicadors de valor afegit brut –i ja veurem quin denominador considerarem. No cal insistir aquí que el VAB no ho és tot per una economia. En tot cas, referir el VAB per treballador (sense controlar per l’evolució de l’excedent empresarial) és una imputació incorrecta. Treball, capital i tecnologia són claus. Fer-ho sobre la població ocupada genera interpretacions ambigües: crear ocupació és bo per moltes altres raons, però més ocupació pot donar com a resultat la disminució de la productivitat, en la mesura que aquesta ocupació afecta activitats que, tot i ser positives pel país, no generen tant VAB com les anteriors.

És discutible si en el denominador s’hauria de contemplar la població treballadora (sense el factor capital!), o el nombre d’hores treballades. En activitats que són avui estacionals, allargar les temporades, cosa que socialment és bona, de nou reduiria la productivitat. Estendre així la jornada laboral fora de temporada ben segur que afegeix menys al numerador (creació d’activitat, per això se’n diu temporada baixa), que en el denominador (més hores, tot i que possiblement amb menys estrès laboral). Noteu a més que aquesta estacionalitat és promoguda pel nostre sistema de subsidiació de l’atur. Tancar temporada, amb les hores efectives treballades a zero, és millor per l’empresa, que perdria excedent si hagués de mantenir l’activitat, amb càrrec al contribuent (cost de l’atur). No s’ingressa res per impostos per aquella activitat, poca o molta, i augmenta la despesa social. I són activitats esbiaixades, sovint amb poc capital invertit, traspassable fàcilment i, sovint, amb poc fons de comerç. Quantes activitats industrials no s’hagueren mantingut sota aquest esquema públicament subsidiat si els hi hagués sigut possible acollir-s’hi! El sector agrícola és també estacional; o el calçat, per exemple, que té dues temporades, d’estiu i hivern, i aquell ajustament no se’l pot permetre.

El que és bo per una societat de treball amb continuïtat, amortitzant la inversió de l’empresari en capital humà i amb la lleialtat del treballador a l’empresa, desapareix sota aquells paràmetres. I el cert és que, de fet, ho estem subvencionant públicament! De manera similar el mecanisme ve afavorit per aquesta idea d’esgotar el benefici dels mesos d’atur, a manca d’una acumulació de drets que el treballador pugui preservar. Potser, en aquest sentit, la productivitat, en termes de població activa, seria un reflex d’objectius de creixement econòmic més coherent.

Que la nova ocupació sigui més productiva que l’anterior és clau. És un tema de model productiu, de formació professional, de capital privat i incorporació de noves tecnologies

Podríem adduir que l’indicador de productivitat factorial total ja inclou l’excedent/aportació del capital, però la comparació en nivells per sectors són difícils d'interpretar. Per augmentar el VAB per treballador (i, per tant, el PIB per càpita) hom pot augmentar la dotació de capital per treballador, suposant un grau d'eficiència constant del capital invertit, o millorar l'eficiència del capital, suposant una mateixa dotació, o les dues coses. El black box rau en com augmentar l'eficiència de la inversió. Aquí entra de tot: tecnologia, institucions, capital humà, estructura sectorial.

Sobrevola en tot cas respecte de l’efectivitat de l’output per la població ocupada la qüestió de l’absentisme. Unes taxes que superen sovint àmpliament el 10% i que baixen amb les crisis (la por de l’acomiadament), que varien segons la màniga ampla amb la qual el sistema de salut dona baixes (patologies de depressió incipient, menys objectivables), d’acord amb polítiques socials més o menys generoses (ara amb la mort d’algun familiar, o portat a l’absurd, d’alguns animals de companyia), els famosos moscosos, per assumptes propis. Un absentisme que varia segons grups d’edat (els joves que entren en el mercat, pitjor pagats, ajusten d’aquesta manera la retribució per l’hora efectivament treballada, d’acord amb la minsa lleialtat amb l’empresa pels seus contractes temporals) i de la decisió de permetre o no un teletreball més o menys controlat.

I què podem dir de la productivitat dels serveis públics, denunciats a tantes queixes empresarials com a causants de contaminar el conjunt de l’activitat econòmica? Aquest continua estimant el VAB d’aquests serveis segons el cost de la provisió; és a dir, a igual nombre d’hores treballades, si majors són els salaris pagats, més productivitat recull la Comptabilitat Nacional; o a iguals salaris, reduir les hores treballades, com molts sindicats pretenen, més productivitat!

Tornem al fil del qual parlàvem: que la nova ocupació sigui més productiva que l’anterior és clau. Això és un tema avui de model productiu, de formació professional, de capital privat i incorporació de noves tecnologies. Fer més fent-ho millor és la prognosi convencional pel creixement. Substituir ocupació de menor capacitació per una de major, també, sense necessitat de créixer. En aquest segon cas àdhuc la població ocupada podria baixar fent "igual, amb menys". La variable demogràfica perdria així protagonisme i no tensionaríem més la situació social a través de la suposada necessitat de més immigració, i trauria del debat la més hipòcrita de les polítiques solidàries, la que selecciona la immigració a conveniència del receptor, espoliant el millor del capital humà ja format de les zones emissores, enfonsant-les al subdesenvolupament a perpetuïtat.