La dimensió de les empreses és un dels principals problemes dels teixits productius català i espanyol. De la preeminència d’estructures petites en l’empresariat es deriven tot un conjunt de febleses per a les companyies de menor grandària, i indirectament pel conjunt de l’economia, com són, entre altres, uns nivells de productivitat inferiors, unes capacitats innovadora i exportadora més baixes, o una menor retribució dels treballadors. Per tant, dimensionar el teixit productiu esdevé una prioritat de les polítiques públiques d’un quant temps ençà, amb uns èxits relatius limitats, ateses les dificultats que comporta actuar en aquest sentit. De fet, una política que intenti augmentar la grandària de les empreses necessita per ser efectiva de tot l’arsenal disponible: fiscalitat, finançament, consultoria estratègica, gestió laboral…

Des del punt de vista empresarial, dimensionar les seves estructures passa, tradicionalment i a grans trets, pel creixement orgànic o pel recurs bé a fusions o bé a adquisicions externes. Entre uns i altres apareix una opció interessant, segurament més utilitzada del que pensem i amb un grau de compromís menor, almenys en una primera etapa. Es tracta de la cooperació empresarial, també aliança estratègica. A finals del segle XIX s’estableix una de les primeres definicions d’una de les figures de cooperació, l’empresa conjunta, i a principi del segle XX l’insigne economista britànic Alfred Marshall ja parlava de la cooperació com a alternativa a la fusió d’empreses, però va ser a partir de la crisi econòmica dels anys setanta del segle passat quan la cooperació evoluciona amb força en paral·lel al concepte de competència, amb la intensificació de la concurrència, l’aparició de noves estratègies empresarials, i l’impuls de la desintegració i flexibilitat productives. Tanmateix, el seu auge en quantitat i varietat va tenir lloc, en bona part, amb la internacionalització de la competència i la globalització econòmica a finals d’aquesta centúria, cosa que va coincidir, també, amb una major atenció per part de les autoritats econòmiques, especialment a escala comunitària, sigui bé per potenciar la cooperació o bé per vigilar que no atemptés contra la competència. En el cas d’Espanya es pot recordar, per exemple, la publicació del Reial decret 937/1997, que contemplava el Programa de Cooperació Empresarial, com a part de la iniciativa PIME, referència normativa clau dels anys noranta per promoure projectes col·laboratius entre petites i mitjanes empreses.

Conceptualment, la cooperació és l’acord entre diverses empreses, que comparteixen part de les seves capacitats, competències i recursos, però que mantenen la seva identitat i independència, i conserven la seva pròpia cultura i estructura, acord del qual obtenen beneficis mutus gràcies a la complementarietat. Es tracta d’una altra manera de competir en el mercat, d’una altra forma d’assolir i augmentar les avantatges competitives, i no a través de la capacitat interna sinó via relacions amb altres empreses, creant-se sovint vincles estrets i força igualitaris, sobre la base del consens i la negociació. De fet, es situa en mig entre el desenvolupament propi i el recurs a transaccions del mercat. La cerca simultània de flexibilitat, d’eficiència i d’eficàcia expliquen l’interès per aquesta fòrmula, que de tenir un interès residual al llarg del temps s’ha anat posicionant en el centre de les estratègies de moltes empreses, amb avantatges respecte a altres fòrmules. Palesa, en definitiva, el desig creixent de les empreses per especialitzar-se, i es tracta d’una mostra més de la divisió del treball. No s’ha d’oblidar, a més, que la cooperació pot esdevenir un primer pas que porti a un projecte estructuralment  més ambiciós, com és la pròpia fusió entre socis. Es pot dir que la cooperació adopta una nova dimensió en el moment que les empreses són capaces d’al·liar-se amb els seus més directes competidors, configurant-se una nova noció d’ella (concepció més àmplia i diversa, compromisos més estables i segurs, atenció a reptes cada vegades més urgents, intensos i de curt termini, relacions més estretes i menys vulnerables, majors responsabilitats, …).

La cooperació és l’acord entre empreses, que comparteixen part de les seves capacitats, competències i recursos, però mantenen identitat i independència

Entre els principals motius que impulsen la cooperació empresarial en l’actualitat es poden destacar el dinamisme tecnològic-productiu, la globalització de l’economia, i la intensificació de la competitivitat en els mercats, encara que els factors específics poden diferir segons sectors d’activitat (economies d’escala, explotació conjunta d’actius, penetració en mercats, reducció de costos i riscs, aprofitament de complementarietats i compartició de recursos, concentració en activitats que es dominen…)

L’abast de la cooperació empresarial és molt ampli i multisectorial, i ajuda a aconseguir objectius diversos a firmes de diferent grandària. De fet, si inicialment aquesta estava més estesa entre les grans empreses, ara hi ha acords entre petites i mitjanes firmes, entre aquestes i grans, i entre grans corporacions. D’aquestes últimes destaquen les focalitzades en branques tecnològicament avançades (electrònica, telecomunicacions, automoció…). Els acords són de diferent natura, poden afectar múltiples camps, estendre’s a totes les àrees de les empreses, i es concreten en formes variades, amb generalment dos però també més socis. Els més abundants són els relatius als àmbits de la producció i del desenvolupament tecnològic, tot i que també cal destacar els de tipus comercial. A títol il·lustratiu, exemples de figures de cooperació poden ser la subcontractació en sentit ampli, les llicències de patents o els contractes d’assistència tècnica en els camps productiu i tecnològic, els consorcis d’exportadors o les franquícies en l’àrea comercial, i, en sentit més genèric, les joint-venture i les agrupacions d’interès econòmic en els àmbits mercantil i de finançament.

Específicament, segons la seva natura els acords de cooperació poden ser de tipus vertical, bàsicament entre proveïdors i clients, i de tipus horitzontal, sigui bé entre empreses competidores o bé entre firmes complementàries. Val a dir que la cooperació vertical està estretament vinculada a l’actual complexitat tecnològica, es despleguen entre activitats de producció properes i afavoreixen l’especialització de les empreses, mitjançant, principalment, la subcontractació entre empreses. Segurament aquest tipus de cooperació és la més habitual, tot i que la més complicada és l’horitzontal entre competidors.

La cooperació, no obstant això, també té inconvenients, entre els quals destaca la pèrdua dels avantatges estratègics que es persegueixen amb ella pel fet que els socis puguin aprofitar-se de la col·laboració, per exemple, per aprendre tecnologies clau o per penetrar en mercats. Altres inconvenients són la pèrdua relativa de l’autonomia en les decisions i de cert poder propi, l’existència de cultures empresarials diferents, la necessitat d’implementar una coordinació continua entre socis i de constituir un cos organitzatiu, la possibilitat d’interessos divergents entre els socis i d’aparició de desconfiança entre ells, la implementació de certa cautela i de mitjans de vigilància i seguiment, la necessitat de definir un equilibri de forces, d’influències i de poder en el si de l’acord, i l’aparició de represàlies externes, per exemple per part d’empreses competidores. Confiança, reciprocitat, establiment de bones relacions, existència de riscs futurs…, són ingredients de l’èxit de la cooperació empresarial.

Cal intensificar els esforços per fer de la cooperació una de les línies estratègiques principals per dimensionar la grandària de les empreses

Actualment, a Catalunya hi ha una cultura sobre la cooperació empresarial força estesa, tot i que tradicionalment s’ha palesat una relativa resistència per part de moltes empreses a col·laborar amb altres firmes, malgrat que els empresaris han considerat sempre que és una estratègia útil i necessària. Vet aquí que aquesta resistència pot ser un dels motius de la desaparició a Catalunya d’activitats industrials que comptaven fa anys amb una forta implantació de teixit productiu, com és el cas dels electrodomèstics de línia blanca o dels vehicles de dues rodes. Fins i tot, hom podria considerar que la cultura i la idiosincràsia catalanes no han estat en el passat gaire favorables a la cooperació empresarial, quelcom especialment evident en comparació amb el teixit d’altres territoris, molt més proclius a la cooperació, com el País Basc i el País Valencià, on determinats sectors s’han pogut reestructurar, en part, gràcies a aquesta opció estratègica.

En els darrers anys la realitat a Catalunya ha millorat significativament en aquest sentit. Dos exemples. La política de clústers desplegada per la Generalitat, que es fonamenta en la cooperació empresarial estructurada, sobre la base de compartir uns interessos estratègics comuns, sobretot de caràcter comercial, per impulsar la competitivitat individual. Actualment, l’agència per a la competitivitat de l’empresa catalana de la Generalitat, ACCIÓ, té acreditat 27 clústers, que agrupen més de 3.000 empreses i agents, que facturen més de 80.000 milions d’euros. Un segon exemple és la cooperació per a la innovació. Aquesta creix, com denota el “Baròmetre de la innovació i la transformació digital i verda a Catalunya 2025”, elaborat per ACCIÓ, tot i que encara es manté per darrere d’indicadors similars d’altres països europeus. Segons aquest informe, el 2024 un 68,9% de les empreses consultades ha col·laborat en la innovació (66,2% el 2023), principalment amb proveïdors, consultors especialitzats, clients, i centres tecnològics i de recerca. D’altra banda, no es pot oblidar els esforços de moltes petites i mitjanes empreses encaminats a la construcció de xarxes de cooperació, com és el cas de firmes de serveis professionals que eixamplen els seus àmbits de mercat -sectorialment i territorialment- per aquesta via.

Malgrat la positiva evolució seguida per la cooperació empresarial a Catalunya en les últimes dècades, no es pot abaixar la guàrdia i, fins i tot, cal intensificar els esforços per fer d’ella una de les línies estratègiques principals per dimensionar la grandària de les empreses. Al respecte, hom pot pensar, per exemple, en la creació d’un instrument de foment de la cooperació empresarial dinàmic mitjançant agents experts, que sobre la base del seu coneixement dels sectors i dels seus contactes -i confiança- amb les empreses, proposin la creació d’aliances i acords entre firmes, i les acompanyin en la seva definició i en els seus primers estadis de vida per donar estabilitat i perdurabilitat a la relació.