Hi ha decisions polítiques que, més enllà del seu contingut concret, revelen amb una claredat incòmoda com es reparteixen els costos en una economia tensionada. La proposta de congelar els lloguers, plantejada en el marc de les mesures per contenir l’impacte econòmic del context bèl·lic, n’és un exemple clar. No tant pel que és, sinó pel que anticipa. És una iniciativa encara pendent d’aprovació, inclosa en un segon decret de viabilitat parlamentària incerta, que sembla néixer més d’un equilibri polític fràgil que no pas d’una estratègia econòmica cohesionada.

La pregunta de fons, però, és més incòmoda i més profunda: per què sempre són els mateixos els que acaben pagant la factura?

Cal situar bé el context. El govern espanyol ha optat per fragmentar la resposta en dos blocs. D’una banda, un paquet amb més recorregut i consens potencial, on s’inclouen mesures de caràcter transversal, com la reducció de l’IVA energètic fins al 10%. De l’altra, un segon decret amb un component més ideològic i controvertit, en el qual s’inscriu la congelació dels lloguers. Aquesta arquitectura no és anecdòtica. Reflecteix tensions internes i posa en relleu fins a quin punt determinades mesures responen més a la necessitat de sostenir una majoria parlamentària que no pas a una lògica econòmica integral.

El relat que acompanya la proposta és previsible. En un escenari d’inflació persistent, amb l’energia i els béns essencials pressionant les economies domèstiques, es vol evitar que el cost de l’habitatge esdevingui encara més asfixiant. L’objectiu és protegir el llogater, sobretot aquell que ja destina una part excessiva dels seus ingressos a pagar un sostre. Des d’una òptica social, la mesura és fàcil de defensar. Des d’una òptica econòmica, en canvi, el debat exigeix més rigor.

És legítim protegir una part de la població traslladant el cost a una altra? És coherent intervenir un únic segment del mercat mentre la resta d’agents continuen repercutint l’increment de costos? Té sentit exigir al petit propietari que absorbeixi l’impacte d’un xoc global que no ha provocat?

Perquè l’economia no funciona per suspensió de les seves regles bàsiques, sinó per redistribució de costos. Quan augmenta el preu de l’energia, les empreses ho incorporen als preus o ajusten marges. Quan es tensionen les cadenes de subministrament, els costos es traslladen al consumidor final. Quan la inflació erosiona els ingressos, els salaris intenten reaccionar, sovint tard i de manera incompleta. Aquesta és la dinàmica inherent a qualsevol economia de mercat.

Té sentit exigir al petit propietari que absorbeixi l’impacte d’un xoc global que no ha provocat?

La congelació dels lloguers introdueix una excepció en aquest esquema. No elimina el problema de fons; simplement impedeix que un actor concret, el propietari, pugui adaptar-se al nou entorn. És, en essència, una decisió de política redistributiva. Es protegeix una part del sistema limitant la capacitat d’ajust d’una altra.

I aquí emergeix una qüestió clau que sovint queda fora del debat públic: ha de ser el propietari qui actuï com a amortidor social? És aquesta la funció del patrimoni privat en una economia avançada? O hauria de ser l’Estat qui assumís aquest paper, especialment quan es tracta de gestionar incerteses globals que afecten el conjunt del sistema?

La simplificació habitual, que contraposa propietaris i inquilins, no reflecteix la complexitat real del mercat. Una part significativa del parc de lloguer és en mans de petits estalviadors. No són grans operadors ni actors especulatius. Sovint són famílies que han invertit en habitatge com a mecanisme de seguretat i que, en molts casos, també depenen d’aquest ingrés per equilibrar les seves pròpies finances. També ells pateixen la inflació, també assumeixen increments de costos i també operen en un entorn d’incertesa creixent.

Això no redueix la vulnerabilitat dels llogaters. Al contrari. Justament perquè una part important de les llars viu amb una càrrega excessiva pel cost de l’habitatge, cal actuar. Però la pregunta continua sent la mateixa: qui ha d’assumir aquest esforç?

La simplificacióhabitual, que contraposa propietaris i inquilins, no reflecteix la complexitat real del mercat

El problema de fons és que es vol donar resposta a una tensió estructural amb una eina conjuntural. El mercat de l’habitatge a Espanya arrossega desequilibris profunds: manca d’oferta, un parc públic molt limitat i una regulació que sovint oscil·la entre la permissivitat i la intervenció reactiva. En aquest context, congelar preus pot generar un alleujament immediat, però difícilment corregeix el desajust de base.

I aquí s’imposa una altra pregunta incòmoda: no estem substituint una política d’habitatge estructural per intervencions puntuals que només desplacen el problema? No estem evitant el cost polític de desplegar mesures més ambicioses carregant-lo sobre un col·lectiu més atomitzat i amb menys capacitat de pressió?

L’experiència econòmica és prou clara. Els controls de preus, si no van acompanyats d’un augment sostingut de l’oferta i d’un marc estable, tendeixen a generar efectes adversos: menys oferta, més incertesa i, a mitjà termini, més pressió sobre els preus. És realment aquest el resultat que es busca?

Això no vol dir que no hi hagi marge per a la intervenció pública. N’hi ha, i és imprescindible. Però exigeix assumir una premissa bàsica: si cal protegir els col·lectius vulnerables, el cost hauria de ser assumit de manera col·lectiva, a través dels instruments propis de l’Estat. Ajudes directes, política fiscal, ampliació del parc públic. En definitiva, mecanismes que distribueixin l’esforç d’una manera més equilibrada.

Perquè, al capdavall, la qüestió no és només econòmica. També és institucional. Quin paper ha de jugar l’Estat davant d’un xoc global? Ha de liderar la resposta i assumir-ne el cost? O pot delegar aquesta funció en actors privats, limitant-ne la capacitat d’actuació?

El que revelen mesures com aquesta és una certa inèrcia política. Davant la dificultat d’assumir el cost des del pressupost públic, s’opta per traslladar-lo a un col·lectiu amb menor capacitat de pressió agregada. I aquí és on la pregunta inicial torna amb tota la seva força: per què sempre acaben pagant la factura els mateixos?

Els controls de preus, si no van acompanyats d’un augment sostingut de l’oferta i d’un marc estable, tendeixen a generar efectes adversos

També cal considerar el factor de la credibilitat regulatòria. Quan el marc normatiu es percep com a volàtil, el risc associat a la inversió augmenta. I quan augmenta el risc, es contrau l’oferta. En un mercat ja tensionat, aquest efecte no és menor. Cada intervenció puntual pot semblar assumible; la seva acumulació, en canvi, acaba configurant un entorn més incert i menys atractiu.

En definitiva, la congelació dels lloguers, si finalment prospera, no serà només una mesura econòmica. Serà una declaració implícita sobre com es decideix repartir el cost d’una crisi i, sobretot, sobre qui està disposat a assumir-lo.

Potser ha arribat el moment de reformular el debat amb més exigència. No es tracta només de protegir, sinó de decidir com i a costa de qui. I en aquesta decisió convé no perdre de vista una idea fonamental: la gestió de la incertesa global és, per definició, una responsabilitat col·lectiva. Delegar-la sobre rendiments privats pot ser políticament útil a curt termini, però difícilment és sostenible a llarg termini.