El supermercat s’ha convertit en l’espai on la pèrdua de poder adquisitiu deixa de ser una estadística i esdevé una evidència irrefutable. El mateix carro que fa pocs anys s’omplia amb relativa normalitat avui obliga a comparar preus amb una atenció gairebé mil·limètrica, a substituir productes i, sovint, a renunciar a aliments que fins fa poc formaven part de la compra habitual.

No és només una percepció. Les dades confirmen que alguna cosa s’ha desplaçat profundament en l’economia quotidiana. Segons un informe recent d'EAE Business School, la cistella de la compra a Espanya s’ha encarit prop d’un 40% des del 2021. L’impacte, a més, és clarament desigual. Les llars amb menys ingressos destinen aproximadament un 20% de la seva renda a l’alimentació, mentre que en les rendes més altes aquesta proporció amb prou feines arriba al 5%. La mateixa inflació, per tant, castiga amb una intensitat molt superior aquells que disposen de menys marge per absorbir-la.

És en aquest punt quan la inflació deixa de ser una abstracció macroeconòmica i es transforma en una experiència vital.

Se’ns va dir que els preus augmentaven perquè l’energia s’havia disparat, perquè les cadenes logístiques s’havien tensionat després de la pandèmia i perquè, per extensió, el transport s’havia encarit de manera abrupta. Tot això és cert. Ningú no ho discuteix. Però només explica l’origen del fenomen, no pas la seva persistència.

El supermercat s’ha convertit en l’espai on la pèrdua de poder adquisitiu deixa de ser una estadística i esdevé una evidència irrefutable

Perquè la pregunta rellevant avui és una altra. Si aquells factors inicials s’han moderat, per què els preus no tornen al seu punt d’origen? Per què els increments semblen tenir caràcter permanent i definitiu?

El consumidor ha acabat assumint una regla no escrita. Els preus pugen amb facilitat, però baixar ja és una altra història. El que s’encareix sembla instal·lar-se en un nou nivell, com si la normalitat anterior hagués deixat d’existir.

Aquesta dinàmica té conseqüències que van molt més enllà del simple tiquet del supermercat. Quan els béns essencials s’encareixen de manera sostinguda, el que es deteriora no és només la capacitat de consum. El que es deteriora és l’equilibri mateix entre ingressos i cost de la vida.

I és aquí on emergeix la segona peça del problema. Els salaris.

Durant dècades s’ha repetit que el progrés econòmic i l’augment de la productivitat acabarien traduint-se en millors salaris i en una prosperitat compartida. Però la realitat que perceben molts professionals és molt menys optimista. La mateixa responsabilitat que fa una dècada es remunerava amb un determinat nivell salarial avui es retribueix notablement per sota. I amb més exigències, més qualificació i més disponibilitat.

Com pot sostenir-se una economia en què els béns essencials s’encareixen de manera estructural mentre el valor del treball s’estanca, quan no retrocedeix?

Quan els béns essencials s’encareixen de manera sostinguda, el que es deteriora és l’equilibri entre ingressos i cost de la vida

La qüestió és especialment rellevant perquè el debat públic tendeix a concentrar-se gairebé exclusivament en els preus, però molt menys en els ingressos. Com si el problema fos únicament la inflació i no la combinació d’inflació persistent i salaris estancats.

És en aquest context que reapareix amb força el debat fiscal. Davant l’encariment dels aliments i de l’energia, diverses veus proposen reduir o fins i tot eliminar l’IVA d’aquests productes amb l’objectiu d’alleujar la pressió sobre les famílies.

La proposta és seductora per la seva aparent simplicitat. Si el preu és massa elevat, reduïm els impostos i el consumidor ho notarà immediatament a la caixa del supermercat.

Però convé formular una pregunta essencial. És aquesta realment la solució estructural al problema del cost de la vida?

Els impostos no són només una càrrega fiscal. Són també el principal instrument amb què les societats modernes financen els seus serveis col·lectius. Sanitat pública, educació, dependència, infraestructures o recerca no existeixen sense recursos fiscals.

Reduir impostos pot alleujar temporalment el consumidor, però també implica reduir la capacitat de l’Estat per sostenir aquests serveis. I aquí apareix un dilema que sovint queda fora del debat públic.

El debat públic tendeix a concentrar-se en els preus, com si el problema fos únicament la inflació i no la combinació amb salaris estancats

Quin és l’equilibri acceptable entre alleujar el cost immediat de la vida i preservar un sistema públic capaç de garantir drets bàsics?

Perquè la fiscalitat no és només una qüestió comptable. És també una decisió sobre el model de societat.

Això no significa que el sistema fiscal no pugui adaptar-se a determinades circumstàncies. Però reduir el debat del cost de la vida exclusivament als impostos pot resultar una simplificació excessiva que deixa fora altres factors igualment rellevants.

Un és l’estructura mateixa dels mercats. En el cas de la distribució alimentària, el mercat espanyol presenta un nivell de concentració considerable. Un nombre reduït d’operadors controla una part molt significativa del sector. Aquesta realitat pot generar eficiències logístiques i importants economies d’escala, però també planteja interrogants legítims sobre la formació dels preus finals.

Fins a quin punt els increments responen estrictament a costos? Fins a quin punt s’han consolidat marges que ja no retrocedeixen quan desapareixen les tensions inicials?

Són preguntes incòmodes. Però ignorar-les no les fa desaparèixer.

La inflació és una experiència quotidiana que condiciona decisions tan bàsiques com omplir la nevera o escalfar la llar

Mentrestant, les famílies adapten els seus hàbits amb una racionalitat que sovint passa desapercebuda. Diversos estudis de consum indiquen que cada vegada més llars redueixen determinats productes frescos o substitueixen aliments per alternatives més econòmiques. És una resposta comprensible davant d’una pressió pressupostària creixent. Però també pot tenir conseqüències a llarg termini en termes de salut pública i qualitat alimentària.

Aquest és, en realitat, el nucli del problema.

La inflació no és tan sols una variable que els bancs centrals intenten moderar amb tipus d’interès. És una experiència quotidiana que condiciona decisions tan bàsiques com omplir la nevera, escalfar la llar o planificar la compra setmanal.

Quan menjar es converteix en una despesa cada vegada més exigent, el que està en joc no és tan sols l’economia domèstica. És la percepció mateixa de prosperitat.