Hi ha una fal·làcia que s’ha anat instal·lant amb absoluta naturalitat en el debat públic sobre el mercat laboral: la idea que els salaris pugen. Que Catalunya avança. Que el talent es valora. Que vivim en un país que competeix en qualitat, coneixement i productivitat. Els titulars s’encarreguen de repetir-ho fins a convertir-ho en dogma.

Aquesta simfonia d’optimisme es repeteix any rere any. Es publica, es comparteix, se celebra. Fa bonic. Però quan baixes del titular al carrer, quan deixes de parlar amb fonts institucionals i comences a parlar amb persones, tot es desmunta. Quan examines ofertes reals —no mitjanes estadístiques ni gràfics agregats ni discursos polítics— el panorama és d’una cruesa que costa d’assumir. I quan ets tu qui cerca feina, quan deixes de ser espectadora i passes a ser una dada, la distància entre titular i realitat esdevé una ofensiva intel·lectual.

Els informes diuen que els sous creixen. La vida real diu que els sous baixen. Diuen que Catalunya reté talent. El talent diu que fa les maletes. Diuen que som una economia de coneixement. Les ofertes diuen que el coneixement es paga a preu de saldo.

És legítim preguntar-se qui diu la veritat: els titulars o el mercat. I és relativament senzill de constatar. Posicions que fa uns anys es movien en la franja dels 50.000 euros anuals, avui s’ofereixen per 35.000. Fins i tot menys. I en cap cas parlem de perfils júniors, sinó de professionals amb trajectòria, responsabilitat, idiomes, solvència tècnica i capacitat de lideratge. Tot allò que, segons el relat oficial, “manca” al país, avui es remunera com si fos abundant i prescindible. Perquè sí: tenim escassetat de talent, però també tenim carència de respecte per aquest talent.

Els informes diuen que els sous creixen. La vida real diu que els sous baixen

La devaluació és silenciosa. No surt als mitjans. No consta als informes de conjuntura. No la veiem en cap presentació institucional. És una realitat que només percep qui la pateix. I és sorprenent com tot un país pot ignorar un fenomen que afecta directament el seu futur econòmic.

El gran artifici és la mitjana salarial, aquesta xifra que ho barreja tot i no explica res: indústria, comerç, logística, serveis públics, sanitat, administració, feines de base i una presència residual de perfils qualificats. Un calaix de sastre que fusiona realitats que no tenen res a veure entre si. La mitjana creix perquè també ho ha fet el salari mínim, perquè alguns convenis s’han revisat i perquè sectors molt amplis han fet adaptacions. Però res d’això implica una millora real en les retribucions del talent qualificat, que lluny de mantenir-se, s’aprima escandalosament.

Cal dir que periodísticament fa patxoca. L’Observatori del Treball i Model Productiu fixa el salari mitjà a Catalunya el 2023 en 30.515 euros, un 5,1% més que l’any anterior. Les estadístiques municipals situen Barcelona en 35.402 euros. Però, un cop aplicada la inflació, el poder adquisitiu real cau per sota del 2010. I aquí rau la paradoxa: els gràfics s’enlairen mentre la vida retrocedeix. I la vida real que ningú vol explicar és tossuda.

Un professional qualificat pot estar entre nou i divuit mesos a trobar una posició digna. Moltes entrevistes s’acaben quan s’esmenta la banda salarial històrica. L’“overqualified” ha esdevingut el nou sinònim de “massa vell”. Mentrestant, empreses que exigeixen perfils híbrids —digitals, analítics, gestors, líders— proposen salaris de 30.000 euros i se sorprenen quan el candidat els mira amb incredulitat. Els perfils sèniors, aquells que aporten criteri i experiència, són descartats sistemàticament amb justificacions embalades en eufemismes: que “se surten de la franja salarial”, que “la posició està dimensionada a la baixa”, que “no encaixa amb el que busquen”. Totes maneres suaus de dir el mateix sense pronunciar-ho.

Ha arribat el moment d’admetre que Catalunya està optant —conscientment o no— per un model laboral de baix cost

El cas dels sèniors és especialment revelador. Professionals amb quinze, vint o vint-i-cinc anys d’experiència, amb un bagatge que pot sostenir una empresa, es troben fora del mercat per un criteri tan pobre com previsible: són més cars del que el sistema està disposat a pagar. Aquest és el contrasentit que ho explica tot: un país que proclama que vol retenir talent és el mateix que el deixa escapar cada cop que el té davant.

Catalunya ha d’atrevir-se a formular la pregunta que ningú vol respondre: quin model de competitivitat volem? Perquè no podem aspirar a jugar a la primera divisió europea pagant sous de tercera. No podem presumir d’economia del coneixement mentre tractem el talent com si fos un recanvi prescindible. No podem exigir excel·lència i pagar mediocritat. No podem invocar la retenció de talent i, alhora, expulsar-lo.

Catalunya s’ha convertit en un país que genera talent i el deixa marxar sense cap retorn. I el debat, en el fons, ja no és salarial; és moral. Què val una persona? Què val la seva experiència? Què val una trajectòria sencera? Què valen les hores dedicades a fer créixer empreses que avui el rebutgen? Què valen els anys d’estudi? Què val la competència? Què val, en definitiva, el talent?

Si la resposta és posar un preu insultant al talent, aleshores deixem de fer veure que volem retenir res. Ha arribat el moment d’admetre que Catalunya està optant —conscientment o no— per un model laboral de baix cost.

I un país que devalua els seus professionals es devalua a si mateix. I quan el talent marxa, no torna. No pas perquè no estimi el país, sinó perquè el país no l’ha estimat prou.

Aquest és el punt que ningú vol mirar de cara. Però és el punt que ho explica tot.