Catalunya és, i no d’ara, si no de fa temps, l’infern fiscal per excel·lència. I no ho és per accident. Ho és perquè fa anys que es justifica qualsevol pressió fiscal sota el paraigua de l’infrafinançament, mentre es prenen decisions condicionades per una deriva populista que evita afrontar el debat de fons.

Aquesta afirmació guanya sentit quan es posa en context. Perquè el problema no és només Catalunya en si mateixa, sinó la seva posició relativa dins d’Espanya. En un mateix marc estatal, amb una normativa comuna, les comunitats autònomes han anat configurant estratègies fiscals divergents. Algunes han entès la fiscalitat com una palanca de competitivitat. D’altres, com una eina recaptatòria gairebé exclusiva. Catalunya, avui, es troba clarament en el segon grup.

La diferència es fa especialment visible en l’IRPF, l’impost que impacta de manera directa i immediata sobre la renda de les persones. I aquí no estem parlant de grans fortunes ni d’estructures complexes. Parlem de rendes mitjanes. Parlem de la majoria. Segons dades de l’Agència Tributària corresponents a 2024, Catalunya se situa entre les comunitats amb tipus marginals combinats més elevats en els trams mitjans i alts. El resultat és inequívoc: a igual salari brut, un contribuent català disposa de menys renda neta que en altres territoris de l’Estat.

Com s’explica aquesta situació? Té sentit tensionar fiscalment aquells que sostenen el consum, l’estalvi i bona part de l’activitat econòmica? És coherent reclamar més esforç, més productivitat i més dinamisme mentre es redueix el retorn real del treball?

Quan els increments de renda queden fortament gravats, el sistema envia un missatge clar: progressar té un premi limitat

Perquè l’impacte és directe. No és una abstracció. Menys renda disponible implica menys capacitat d’estalvi, menys marge per absorbir l’augment del cost de vida i una menor autonomia financera. En un context d’incertesa econòmica, aquesta pressió esdevé estructural. I afecta, precisament, aquells que tenen menys capacitat d’escapar-se’n.

Però hi ha un segon efecte, més profund i més preocupant. Quan els increments de renda queden fortament gravats, el sistema envia un missatge clar: progressar té un premi limitat. Aquest efecte desincentivador no és menor. Afecta professionals qualificats, perfils tècnics i directius que veuen com l’esforç addicional es dilueix en una càrrega fiscal creixent. És aquest el model que ha de retenir talent? És així com es construeix una economia competitiva?

La qüestió no s’esgota en l’IRPF. Catalunya manté una pressió significativa en impostos com el patrimoni o les successions i donacions. Segons el Ministeri d’Hisenda (dades de recaptació 2024), Catalunya també forma part del club de les comunitats amb una major càrrega en aquestes figures, en contrast amb territoris que han optat per bonificacions pràcticament totals. El resultat és una sensació de gravamen continu al llarg de tota la vida econòmica: es paga quan es genera renda, quan s’acumula i quan es transmet.

És aquest l’equilibri que volem? És sostenible exigir aquest nivell d’esforç en un entorn obert, on la mobilitat és cada vegada més real?

És sostenible exigir aquest nivell d’esforç en un entorn obert, on la mobilitat és cada vegada més real?

Perquè aquest és un element clau que sovint es menysté. La mobilitat ja no és una excepció. És una opció. El teletreball, la digitalització i la flexibilitat han reduït les barreres geogràfiques. La fiscalitat, en aquest nou context, deixa de ser un element secundari per convertir-se en un factor de decisió. No és l’únic, però pesa. I cada vegada pesa més. Quants professionals estan disposats a assumir una càrrega superior quan poden optar per alternatives dins del mateix país?

A tot això s’hi afegeix un factor silenciós però determinant: el cost de complir. Segons l’informe “Paying Taxes 2024” del World Bank, Espanya es troba per sota de la mitjana de l’OCDE en eficiència administrativa del sistema tributari. No només es paga molt. Es dedica temps, recursos i energia a entendre i complir un sistema complex, canviant i sovint poc previsible. Aquest cost invisible penalitza especialment pimes i contribuents sense capacitat d’optimització.

Davant d’aquest escenari, el recurs habitual és apel·lar als serveis públics. I és evident que cal finançar-los. Però aquesta resposta, per si sola, ja no és suficient. La qüestió no és si cal pagar impostos. La qüestió és si el nivell actual és coherent amb el retorn percebut. Els ciutadans senten que el que aporten es tradueix en serveis, infraestructures i oportunitats a l’alçada? O s’ha instaurat una desconnexió creixent entre esforç i contraprestació?

Perquè aquí rau el veritable risc. No és tan sols una qüestió de competitivitat: és una qüestió de confiança. Quan les classes mitjanes —el veritable pilar del sistema— perceben que són les més penalitzades, el contracte implícit amb l’administració es debilita. I quan aquest contracte es fragmenta, el sistema deixa de ser només exigent per esdevenir qüestionat.

Volem un model que maximitzi la recaptació a curt termini o un que garanteixi prosperitat sostinguda a llarg termini?

La pregunta de fons és inevitable: volem un model que maximitzi la recaptació a curt termini o un que garanteixi prosperitat sostinguda a llarg termini? La resposta no admet evasives, però ajornar aquest debat passa factura. I aquesta factura, com sempre, acaba recaient sobre els mateixos: els ciutadans que viuen i treballen a Catalunya.