La geopolítica venia sent una partida de bridge, amb parelles fixes i regles compartides. Però això ha canviat del tot. Ja no es juga al bridge a la gran taula de joc mundial. Avui es juga al pòquer: cada jugador decideix si apuja l’aposta o s’aixeca, sense estar obligat a cooperar amb ningú.

En aquest nou joc de cartes, Estats Units, Europa, la Xina, Rússia i les principals economies emergents juguen mans pròpies. Washington ha reconfigurat els seus compromisos tradicionals i ajusta el seu suport als aliats, enfocant els seus recursos a contrarestar la Xina més que no pas a liderar una coalició estable amb Europa. Aquesta estratègia redefineix incentius a Euràsia i a l’Indo-Pacífic. 

Europa intenta mantenir un espai propi, però ho fa enmig de tensions. La Unió Europea ha decidit aplicar de manera provisional l’acord comercial amb Mercosur després de la ratificació de l’Uruguai i l’Argentina, en un moviment pragmàtic per assegurar rutes de comerç i reforçar l’autonomia davant la inestabilitat global. I ha reactivat el de l’Índia.

Aquesta mesura s’inscriu en una lògica —més pòquer que bridge— on no n’hi ha prou amb pactes de llarg termini, sinó amb jugar cada mà segons circumstàncies concretes. És a dir, aquí ja no hi ha aliats predeterminats. Qualsevol d’ells serveix per apujar una aposta i pressionar un tercer.

No n’hi ha prou amb pactes de llarg termini, sinó amb jugar cada mà segons circumstàncies concretes

La Xina, per la seva banda, fa el mateix: pacta amb qui convé i estén la seva influència a través d’acords estratègics multilaterals. Recentment, Pequín va signar un pacte amb l’Iran i Rússia que reforça la cooperació en àrees econòmiques i polítiques, un moviment que canvia les simetries tradicionals i obliga a replantejar les aliances clàssiques. 

A l’Orient Mitjà i a Àsia, la lògica individual també s’imposa. L’Índia i Israel van reforçar la seva aliança estratègica amb acords en defensa i comerç, construint un eix bilateral que aporta seguretat mútua i avantatges tecnològics, i que pretén connectar-se amb Europa a través de corredors econòmics més amplis. 

De la mateixa manera, el Brasil i l’Índia van signar un memoràndum per cooperar en terres rares i minerals crítics, un exemple de països que busquen diversificar les seves relacions fora de la influència directa de les grans potències i gestionar els seus recursos com a fitxes de negociació pròpies. 

La guerra a Ucraïna continua sent un teló de fons que reconfigura decisions. Rússia i Ucraïna negocien alts el foc temporals i reparacions d’infraestructures, mentre els socis occidentals calibren fins a quin punt mantenir sancions, suport militar i pressió política a Moscou sense fracturar la seva pròpia cohesió interna. 

El que és privat i el que és públic tornen a donar-se la mà, com va passar als anys 80 després de la crisi del petroli

Els Estats Units van ser qui “va trencar la baralla”. Van ser qui van dir: jugar amb la parella de sempre em costa diners. S’ha acabat. I clarament es dediquen a apujar apostes i, de tant en tant, si cal, aixecar-se de la taula.

En aquest entorn, les regles de l’antiga partida de bridge —on les aliances garantien certesa— han donat pas a dinàmiques més volàtils. Els tractats que limitaven armes nuclears, com el Nou START entre els Estats Units i Rússia, han expirat, i ara es discuteix si cal incloure també la Xina en qualsevol marc que reguli arsenals estratègics.

El que és interessant aquí és que, si bé la incertesa s’ha disparat, en realitat existeixen moltíssimes més opcions, viaranys, alternatives. El món és un cabdell embolicat, sí, però hi ha moltíssimes puntes des d’on estirar! Som davant d’un món menys previsible, però amb molt més potencial. El que la majoria de persones està veient com una amenaça, jo ho veig com una gran oportunitat. A mitjà termini, és clar. Però hi haurà molts més clients i socis que en el món de blocs d’abans!

Des de la perspectiva de l’economia global, aquesta taula de pòquer té implicacions immediates per a les empreses. Per a les europees, concretament, no n’hi ha prou de preveure demanda en mercats estrangers. Cal entendre les regles informals de cada “jugador”: quins acords està disposat a fer, quan apuja l’aposta i quan es retira. Les cadenes de subministrament, les polítiques industrials i les decisions d’inversió es mouran en funció d’aquests incentius canviants. Un pacte comercial amb Mercosur obre oportunitats, però també exigeix que les companyies europees competeixin en condicions diferents de les de fa cinc anys. Debatia amb empresaris a Alacant aquesta setmana precisament sobre això. Més que mai, els acords polítics seran clau per a la bona evolució de les multinacionals europees. El que és privat i el que és públic tornen a donar-se la mà, com va passar als anys 80 després de la crisi del petroli.

El que la majoria de persones està veient com una amenaça, jo ho veig com una gran oportunitat. A mitjà termini, és clar

El repte per a Europa i per a les nostres empreses és llegir bé aquests moviments i adaptar la seva pròpia estratègia sense aferrar-se a velles certeses.

A la meva columna de la setmana vinent explicaré les cartes bones i dolentes de cada jugador en aquesta nova partida de pòquer mundial.