Les ciutats no tenen competències en innovació. Ni moltes ni poques: cap. I, tanmateix, n’hi ha algunes —obstinades, valentes— que s’ho prenen com una prioritat. Barcelona n’és una.

Però, per què? Aquestes coses no passen perquè sí. Sempre hi ha motius, però per damunt dels motius hi ha les persones. Res, ni en política ni en innovació, passa sol: cal gent que ho faci passar.

Barcelona és una ciutat tossuda amb la innovació. Ho ha estat fins i tot quan bufaven vents en contra —els de l’escepticisme i els del decreixement. Fa més d’una dècada, va apostar per convertir-se en un espai d’innovació urbana. Gràcies a persones com l’Anna Majó, als Urban Labs i a iniciatives com Open Cities, es va situar la innovació oberta i urbana, la ciutat com a laboratori, al centre de l’agenda municipal. Això va fer de Barcelona una referència mundial en smart cities.

Barcelona vol ser —i està sent— un laboratori d’innovació urbana. I cal recordar-ho: darrere dels projectes, hi ha persones

Ara, amb el govern de Jaume Collboni i figures com Jordi Valls, Miquel Rodríguez, Michael Donaldson i molts altres, aquest esperit s’ha recuperat. Amb més ambició, amb més maduresa. Barcelona vol ser —i està sent— un laboratori d’innovació urbana. I cal recordar-ho: darrere dels projectes, hi ha persones. Aquesta ciutat que no té cap competència formal en innovació va destinar-hi 22 milions d’euros l’any passat. Enguany en seran 44. Una aposta clara.

S’han fet moltes coses, malgrat les dificultats d’un govern que ha de conjugar visions molt dispars del futur. Potser la més destacada ha estat la creació del sandbox d’innovació i la iniciativa Barcelona Innovation Coast.

El 'sandbox': regular per desregular

Els espais d’experimentació urbana —sandbox, testbed, living labs— no són només laboratoris físics. Són una meta-regulació, gairebé una antiregulació. És a dir: una regulació que permet incomplir la regulació. Paradoxal? Potser. Però molt necessari.

Fa més de deu anys, els Urban Labs van topar amb un mur: per experimentar, calien permisos, certificacions, autoritzacions... impossibles d’obtenir per projectes embrionaris. La solució era clara: evitar la lluita constant amb l’administració i crear una bombolla reguladora temporal. Això és el sandbox.

Durant els pròxims anys, les ciutats viuran transformacions profundes: vehicles autònoms, robotaxis, IA generativa aplicada a l’administració, realitat virtual, nous models d’habitatge com el co-living i flex-living, entre d’altres. Cada una d’aquestes tecnologies pot donar lloc a societats molt diferents, progressistes o inhabitables.

Regular no és un fi, sinó un mitjà. Una llei no és progressista pels seus principis, sinó pels seus efectes

I aquí la regulació és clau. Però recordem-ho: regular no és un fi, sinó un mitjà. Una llei no és progressista pels seus principis, sinó pels seus efectes. Si aquests efectes són progressistes, aleshores ho és la norma. I per conèixer aquests efectes en un entorn complex i multifactorial, només hi ha una via: experimentar, avaluar i, si cal, rectificar. Ser àgils.

Per això són tan importants els espais d’experimentació.

Per què innovar?

La resposta més immediata és econòmica: perquè el creixement depèn de la innovació. Es pot créixer en termes absoluts amb més població, però si no canvia res —si no trobem ni or ni petroli—, el creixement per càpita, que és el que permet millorar la vida de tothom, només és possible innovant.

Alguns defensen el decreixement. Però això no té sentit per dues raons fonamentals:

  1. Vivim en un món interconnectat. Si altres països creixen i nosaltres no, ens quedem enrere. No podem ignorar la competència global.
  2. Els valors democràtics. Si volem una societat més justa, amb més igualtat i oportunitats, això només és possible amb progrés. En una dictadura es poden redistribuir béns per decret. En una democràcia, només es pot redistribuir el progrés. Sense progrés no hi ha més oportunitats ni més serveis!

Una ciutat que vol més

La nostra és una societat amb més demandes socials, més expectatives, més ganes de futur i més despesa perquè tots som més grans. Volem ser una societat progressista. Però per aconseguir-ho, cal ser una societat moderna, oberta i que creix.

I ara mateix, no ho som prou. A Catalunya, la renda per capita pràcticament no ha crescut des del 2007. En canvi, els preus —cada cop més globals— sí. Aquest és el veritable origen dels desequilibris que patim: l’habitatge inaccessible, la manca d’oportunitats, la frustració de molts joves. Ens cal créixer i pel tant ens cal recerca i innovació. Fer una altra vegada de Barcelona una ciutat d’innovació.

Un laboratori urbà d’innovació que no és altra cosa que apostar pel creixement, pel benestar col·lectiu i pel futur de la ciutat.

Barcelona innova!