Fa anys que a Catalunya hem de bregar amb l’“ai, que se’n va a Madrid”. Aquesta amenaça l’han utilitzat promotors d’esdeveniments, com el Primavera Sound, o s’ha filtrat políticament de forma interessada, com en el cas del Mobile World Congress. En el primer cas, es va executar i el resultat per als organitzadors va ser desastrós; en el segon, mai es va materialitzar, mentre els seus caps veneren Barcelona i altres fires similars, com l’ISE, estan encantades d’haver vingut.

També és ben sabuda la tendència gairebé malaltissa de Madrid per arrabassar esdeveniments a Barcelona. Bé, amb Isabel Díaz Ayuso a la presidència, potser podria estalviar-me el “gairebé”. La presidenta de la comunitat vol atreure negoci i fortunes, això és evident, però si hi arriben des de Catalunya, el morbo és irresistible. El seu èxit pel que fa a les fires i esdeveniments és escàs: a més del Primavera, cal veure com acaba el desembarcament de la Fórmula 1, mentre que la gran peça de caça major, el MWC, se li resisteix. Però té un petit èxit per al seu marcador: The District.

El president de The District, Juan Velayos, feia anys que avisava que si no els volien a Barcelona, podien marxar. Es va especular amb Màlaga, però finalment, ha preferit no fer experiments i assegurar l’aposta anant a Madrid. Té lògica, és on més oportunitats poden trobar els inversors, aquells a qui s’adreça aquesta fira immobiliària, i més poden guanyar-hi. El comunicat de The District ho deixava clar i assenyalava directament els inversors llatinoamericans que van arribant a la capital espanyola com un objectiu clar de la fira. I no oblidem que amb el topall als lloguers, Barcelona ha perdut atractiu per als inversors.

També té lògica pel que fa a les polítiques públiques d’Ayuso, d’atreure rics i inversors. Per això és un èxit per a ella, però petit, perquè la pèrdua per a Catalunya –el que podria haver donat més valor al trofeu– és minsa. La presidenta madrilenya no ha tingut ni la satisfacció d’una sortida de to, ni tan sols d’un retret, de The District cap a Barcelona. Un comunicat correcte, formal, anunciant el canvi de seu i agraint a la ciutat catalana la seva implicació durant els quatre anys en què s’hi ha celebrat.

La pèrdua del MWC sí que hagués estat un cop dur, duríssim, per a Barcelona i el seu ecosistema emprenedor

Barcelona ha viscut moments complicats pel que fa a les fires. Aquest no ho és. Durant anys, les turbulències polítiques i socials feien possible pensar que un MWC es plantegés marxar. La gran fira tecnològica mundial es trobava, any rere any, amb vagues de taxis o transport públic, manifestacions en contra i, a més, una alcaldessa a qui li costava defensar l’esdeveniment, tot i que sempre acabava signant les pròrrogues del contracte. La pèrdua del Mobile sí que hagués estat un cop dur, duríssim, per a Barcelona i el seu ecosistema emprenedor al voltant de la tecnologia.

Ara la situació és ben diferent. Totes les institucions remen a favor d’aquests esdeveniments, començant per la Fira de Barcelona, que ja ha anunciat un creixement de Construmat, i acabant en l’Ajuntament de la ciutat, passant pel Govern, la Cambra de Comerç i les patronals. Les protestes s’han minimitzat, tot i que hi romanen algunes tibantors en temes com els pisos turístics que es posen a disposició dels visitants estrangers i que, des d’alguns grups polítics, es culpa de la manca d’habitatge assequible. The District és, de fet, el que més protestes manté, amb les ja famoses imatges de participants ruixats de pintura, a causa del mateix enfocament de l’esdeveniment: una fira d’habitatge orientada a inversors en una de les ciutats d’Europa amb un problema més gran d’accés a l’habitatge.

Quan dic que la marxa de The District no és una gran pèrdua per a Barcelona em refereixo precisament al seu enfocament. També, és clar, al fet que el seu impacte, tant econòmic directe com d’imatge de la ciutat, està molt lluny de fires com el MWC o l’ISE, és molt molt petit. Però sobretot a què és un saló que avui en dia, a Barcelona, no toca. No perquè no vulguem inversors –en necessitarem–, sinó perquè no és la visió que volem donar, la d’una ciutat on comprar un pis és una inversió.

La paraula inversors s’ha desprestigiat. S’assimila a especuladors. A vegades ho són. Compren per veure si puja i vendre al cap de poc, o per llogar car si hi ha escassetat d’oferta. O promouen un edifici residencial, però, per treure’n el màxim benefici, el posen a lloguer de temporada o en fa pisos de luxe per vendre’ls per més d’un milió d’euros. I això, si l’oferta fos abundant, no passaria res, però quan és escassa, s’ha d’evitar. No sé si el Govern se’n sortirà en el seu intent d’evitar la compra especulativa, però el que segur no necessitem són fires que la promoguin.

Una fira immobiliària a Barcelona hauria de tenir una visió social molt més marcada i allunyar l’especulació dels nostres solars

El que sí que necessitem són polítiques d’habitatge que promoguin l’oferta assequible. Això exigeix construir, sens dubte, però no buscant el màxim benefici econòmic del promotor, sinó un equilibri. Calen inversors, però no especuladors. Sense empreses, siguin constructores, promotores o entitats financeres, que vulguin posar els seus diners per construir, no generarem els habitatges que necessitem. Però això ho ha de liderar el sector públic, buscant l’equilibri al qual em referia entre construir el que el país necessita i que les empreses s’hi puguin guanyar la vida, perquè si no, no ho faran.

Necessitem una fira immobiliària? No ho sé, però si la necessitem, no és The District. És evident que The District és un saló immobiliari molt més madrileny que barceloní. Un saló a la catalana hauria de tenir una visió social molt més marcada i allunyar l’especulació dels nostres solars. Distingir entre l’inversor que vol construir perquè hi visquin els veïns de la ciutat a uns preus raonables i el que només vol guanyar tant com pugui. Només així podrem començar a resoldre la urgent manca d’habitatge que patim.