La sortida de to d’un líder patronal va ser notícia la setmana passada perquè va dir "memos" als joves que demanen la baixa per salut mental de forma, considera, injustificada. “Ara tenim una baixa no perquè l'empresa l'hagi maltractat, sinó perquè l'ha deixat la xicota”, va dir Ángel Nicolás, president de l’organització de Castella-la Manxa CECAM, adherida a la CEOE. L’endemà es va disculpar.

La frase és ofensiva, fora de lloc, desafortunada i exagerada, ja que no es pot generalitzar que els joves demanin la baixa de la feina per un desengany amorós. Però la declaració sí que reflecteix una realitat ja innegable: l’absentisme ha arribat a uns nivells molt difícils d’assumir per a les empreses i m’atreviria a dir que per a la societat en general.

L’alt absentisme, que es manifesta principalment amb el creixement de les baixes per malaltia, és ja un clam en el món empresarial i també entre els economistes. Tots els líders patronals s’hi refereixen sempre que poden, des d’Antoni Cañete a Josep Sánchez Llibre, que ha fet de la lluita contra aquest fenomen un dels grans eixos del mandat que acaba d’encetar al capdavant de Foment del Treball. També en parlen els empresaris, tot i que alguns només ho fan en privat.

Antonio Garamendi, president de la CEOE, va reclamar la setmana passada que la Seguretat Social assumeixi el cost de la baixa els primers quinze dies, en lloc de les empreses, atès que considera que el govern espanyol no fa res per combatre l’absentisme. Ricard Penas, president del Col·legi Oficial d’Agents Comercials de Barcelona (COACB), va afegir-hi un element divendres en recordar que els autònoms gairebé no es posen malalts.

Hi ha una realitat ja innegable: l’absentisme ha arribat a uns nivells molt difícils d’assumir per a les empreses i la societat en general

Vegem les dades, perquè a més de declaracions, la setmana passada vam tenir xifres. Segons un informe d’Adecco, el 2025 l'absentisme es va situar de mitjana en el 7,6%, quatre dècimes més que l’any anterior. I continua creixent, ja que en l’últim trimestre va escalar al 7,8%, el nivell més alt de tota la sèrie històrica. Això implica que cada dia deixen d’anar a treballar a Espanya entre 1,6 i 1,7 milions de persones, de les quals gairebé 1,3 milions tenen la baixa mèdica. La resta, ni això. De mitjana, cada treballador perd 10 hores de feina al mes.

Una altra dada preocupant és que la indústria és el sector que més absentisme pateix, com va denunciar la Cecot fa unes setmanes, en la presentació del seu Baròmetre industrial 2026, amb el 8,3%. Això suposa una dificultat més a la perseguida reindustrialització, ja que sembla indicar que el mercat de treball no hi està preparat.

Aquestes xifres es tradueixen en diners, i el resultat són pèrdues milmilionàries. Segons l’Airef, la despesa pública generada per les baixes per incapacitat temporal ha passat de 5.500 milions d’euros el 2014 a 16.500 milions el 2024, el triple. Per a les empreses, calcula un cost similar. La CEOE ho ha xifrat en 17.000 milions per a les organitzacions empresarials i 34.000 en total.

El més trist de tot plegat és que Garamendi té raó. No em refereixo a la reclamació de què sigui la Seguretat Social la que pagui la baixa dels treballadors des del primer dia –o sí, però la solució no ha de ser repartir el cost sinó reduir-lo, tot reduint les baixes–, sinó a la queixa que els governs no estan fent res per frenar la pujada de l’absentisme. “Si vostè no hi posa remei, com a mínim, eviti’m el cost”, va dir el president de la CEOE.

És necessària una resposta transversal i efectiva, perquè ens hi va la competitivitat i, per tant, el futur

Em crida l’atenció que mentre l’absentisme s’ha convertit en una de les grans preocupacions dels empresaris, els polítics pràcticament no en parlen. De fet, els nostres governants parlen molt poc d’economia, i quan ho fan, és per treure pit de les bones dades macroeconòmiques, com el creixement del PIB i de l’ocupació. Només els ocupa l’habitatge, per la crisi social que suposa, amb promeses de construcció que no es materialitzen –són mesures lentes– i mesures de control de preus que no estan funcionant. I, darrerament, a Catalunya, la indústria, pel Pla Nacional signat amb els agents socials.

Als nostres polítics els falta temps per anar a inaugurar oficines, “posar” primeres pedres i anunciar inversions industrials, però no semblen capficats per un dels grans malsons dels empresaris i directius amb qui es fotografien i que afecten directament la productivitat i competitivitat de les empreses i, per tant, del país. Em costa d’entendre aquesta actitud.

En part, pot ser que alguns governants, els més d’esquerres, com Yolanda Díaz, vicepresidenta espanyola i ministra de Treball, hagin assumit el discurs dels sindicats, que neguen l’absentisme injustificat i culpen les empreses de l’increment de les baixes. Tanmateix, encara que ho facin, podrien, i haurien, de buscar-hi solució. Però crec que el principal motiu pel qual esquiven el tema és per les dificultats per afrontar-lo i el poc rèdit polític que els pot donar.

L’absentisme, com l’habitatge, no té solucions ni ràpides ni senzilles. Però cal posar-s’hi amb urgència. Cal asseure a tots els agents, públics i privats, i prendre decisions. Patronals i sindicats n’han de parlar sense ideologies i sense cap més apriorisme que les dades. Però també han de seure la consellera de Salut, les organitzacions de metges i les mútues, perquè cal actuar sobre les causes però també en la gestió. És necessària una resposta transversal i efectiva, perquè ens hi va la competitivitat i, per tant, el futur.