Europa afrontarà les pròximes dècades un dels reptes estructurals més importants de la seva història recent. I no, no em refereixo al fenomen global del qual tothom parla -l’impacte de la intel·ligència artificial - sinó a l’autèntica revolució del segle XXI: la disrupció demogràfica.

L’envelliment de la població, la caiguda persistent de la natalitat i l’increment de l’esperança de vida s’estan traduint en una progressiva reducció de la població activa. I, per tant, en una dificultat més gran per part de les empreses de cobrir determinats llocs de treball.

Segons CaixaBank Research, actualment a Espanya treballen 2,6 persones per cada jubilat. D’aquí a 20 anys, seran 1,6. Això implica menys persones cotitzant, una caiguda dels ingressos fiscals de l’Estat i un augment de la despesa en cobertura social.

Durant molts anys, el model de societat del benestar s’ha sustentat en la premissa que cada generació seria més nombrosa i productiva que l’anterior, i la ruptura d’aquesta fórmula ens aboca a una clara insostenibilitat del sistema.

Cal afavorir una autèntica transformació tecnològica orientada a l’automatització de processos industrials

La immigració pot contribuir parcialment a compensar aquest desequilibri, però és evident que no serà suficient per si sola. El volum necessari seria extraordinari i, a més, caldria adaptar el país i les seves infraestructures per fer front a l’arribada massiva de persones. Sense mencionar que, en termes demogràfics, seria com xutar una pilota endavant i ajornar el problema.

Davant d’aquest escenari, ens hem de preguntar: com farem per generar la riquesa necessària per mantenir el nostre nivell de benestar? Europa necessita produir molta més riquesa amb menys persones treballant.

I això només serà possible si fem un gran salt en productivitat i si reorientem la nostra economia cap a una de més valor afegit. Les economies amb salaris baixos i baixa productivitat tindran cada cop més dificultats per finançar els amplis sistemes de protecció social europeus. En aquest sentit, hem de felicitar els autors de l’Informe Fènix per aportar concreció a un escenari sobre el qual fa temps que venim alertant.  

Robotització, intel·ligència artificial i automatització

Durant anys, la robotització i la intel·ligència artificial s’han presentat sovint com una amenaça per a l’ocupació. Encara avui. Tanmateix, al nostre entendre, el gran repte de les pròximes dècades podria ser precisament el contrari: la manca de treballadors suficients per sostenir l’activitat econòmica i els serveis públics.

Per tant, la qüestió ja no serà tant substituir persones per màquines com gestionar un context en què hi haurà cada vegada menys persones disponibles per treballar.

En aquest marc, la robotització i la IA esdevenen una necessitat econòmica i social.

Cal, doncs, afavorir una autèntica transformació tecnològica orientada a l’automatització de processos industrials, la incorporació de la IA en la gestió empresarial i en la simplificació administrativa, la digitalització dels serveis, la modernització de l’administració pública, i l’ús de tecnologies com la robòtica col·laborativa a la indústria i logística i l’ús de sistemes autònoms o assistents intel·ligents. Fer tot el possible per permetre que menys treballadors puguin produir més valor.

Els països que liderin aquesta transició estaran en millor disposició per preservar la seva societat del benestar.

El repte polític i cultural

És cert que l’avenç tecnològic transformarà profundament el mercat laboral, i també que requerirà polítiques actives de transició, orientació, formació i adaptació.

Però el risc més gran per Europa no és només l’atur tecnològic, sinó la possible decadència productiva i l’esgotament del model de benestar. Per això, cal un replantejament estructural que activi la nostra millor capacitat d’innovació col·lectiva i consensuada, tot adaptant el nostre sistema educatiu, reformant l’administració o generant un entorn favorable per al desenvolupament tecnològic.

Alhora, serà imprescindible evitar que els guanys de productivitat es concentrin només en unes poques empreses o sectors. Això ens obligarà a repensar els tradicionals mecanismes de distribució de la riquesa heretats d’una societat industrial, en un context que avança cap a una economia cada vegada més robòtica, digital i basada en la intel·ligència artificial.

La robòtica i la intel·ligència artificial poden deixar de ser únicament instruments de competitivitat empresarial, per esdevenir una infraestructura essencial per a la sostenibilitat econòmica i social.